15
de setembre
del
2019
Actualitzat
a les
14:27h
El calendari assenyala una data definitiva per desbloquejar la investidura o anar a unes eleccions a Espanya: el 23 de setembre. El termini s'escola quan queden poques hores perquè que el cap de l'Estat, Felip VI, iniciï l'última ronda de contactes amb els partits per esbrinar si hi ha llum verda per fer president Pedro Sánchez. Si no hi ha canvis, la ciutadania serà convocada a les urnes per segon cop en un any, el 10 de novembre.
A aquestes alçades, pocs discuteixen que Sánchez aconseguirà o bé la investidura sense coalició, o bé les urnes. El secretari general del PSOE ha rebutjat la darrera oferta de Pablo Iglesias per fer un govern de coalició, una proposta a la baixa que demanava un executiu de "prova" fins aprovar els propers pressupostos. Després del consell de ministres de divendres, la Moncloa fins i tot utilitzava la Diada -i les suposades "soflames unilaterals"- per dir no a Podem, amb qui veu "trencada" la confiança.
En l'actitud del dirigent socialista hi han jugat diversos factors, entre ells el càlcul tacticista -amb moltes enquestes a la mà, inclòs el CIS- i tot una cultura política espanyola aliena a l'existència de coalicions, que no s'han produït des dels anys trenta. La concepció del poder a Espanya, malgrat la lletra de la Constitució, continua sent molt presidencialista. Però el factor internacional també ha vingut en ajuda de la Moncloa. Veiem-ne alguns elements. El populisme, en les seves diferents variants, ha patit algunes derrotes importants en les darreres setmanes.
- El Brexit dels embolics
És el procés més difícil de gestionar per tots els actors en disputa. El Regne Unit abandonarà la UE el 31 d'octubre si no hi ha un nou ajornament. Finalment, el cap dels brexiters durs, Boris Johnson, va aconseguir la posició cobejada: Downing Street. Aquest estiu, però, el líder conservador no n'ha encertat ni una.
No té majoria al Parlament, que s'ha rebel·lat contra un no deal. Té el partit fracturat i Brussel·les, que olora la sang, no sembla disposada a afluixar en les negociacions. Tampoc pot dissoldre la cambra: necessita dos terços per fer-ho i no els té. Ningú sap què passarà d'aquí al 31 d'octubre. La dreta populista britànica està en un carreró sense sortida.
- Salvini, derrotat
Un altre populisme de dretes, el de la Lega de Matteo Salvini, ha partit una severa derrota a Itàlia. La maniobra brusca del ja exministre de l'Interior per desestabilitzar el govern de coalició amb el Moviment 5 Estrelles va acabar com el rosari de l'aurora. El primer ministre Giuseppe Conte va fer un cop de volant i ha format un nou executiu de coalició, però sense Salvini i amb el Partit Democràtic com a acompanyant. El canvi ha estat un baló d'oxigen per a Brussel·les, que es desfà -de moment- d'un dels seus principals enemics, mentre el M5S de Beppe Grillo suavitza el seu populisme.
- El "Podem grec" perd les eleccions
El juliol passat, les eleccions gregues van enviar a l'oposició la Syriza d'Alexis Tsipras. Una derrota suau davant el conservador partit Nova Democràcia (39 a 31%), però un triomf de forces ortodoxes en un altre país de la UE. Ja fa temps que Tsipras no era vist com un radical incontrolable, però al capdavall ha estat la sortida de l'executiu d'un partit amb bona sintonia amb Podem situat a l'esquerra de la socialdemocràcia.
- Bones perspectives pels socialistes a Portugal
Si Espanya celebra eleccions, no serà l'únic país de la Unió a fer-ho properament. Portugal vota el 6 d'octubre. I ho fa amb el vent de cara per l'astut António Costa, el primer ministre socialista que ha governat amb una fórmula cobejada per Sánchez: un govern monocolor amb suport extern del molt clàssic Partit Comunista Portuguès i del Bloco d'Esquerda, el Podem lusità. La dreta afronta els comicis força dividida.
Amb una Unió Europea necessitada d'estabilitat i de cavar trinxeres per aturar l'ofensiva populista, el líder del PSOE juga descaradament a presentar-se com un factor de moderació també de cara a l'exterior. Considera que unes noves eleccions poden ser més ben rebudes que no pas una coalició amb Iglesias. El panorama europeu que es dibuixa, ara per ara, sembla beneficiar el relat de Sánchez.
A aquestes alçades, pocs discuteixen que Sánchez aconseguirà o bé la investidura sense coalició, o bé les urnes. El secretari general del PSOE ha rebutjat la darrera oferta de Pablo Iglesias per fer un govern de coalició, una proposta a la baixa que demanava un executiu de "prova" fins aprovar els propers pressupostos. Després del consell de ministres de divendres, la Moncloa fins i tot utilitzava la Diada -i les suposades "soflames unilaterals"- per dir no a Podem, amb qui veu "trencada" la confiança.
En l'actitud del dirigent socialista hi han jugat diversos factors, entre ells el càlcul tacticista -amb moltes enquestes a la mà, inclòs el CIS- i tot una cultura política espanyola aliena a l'existència de coalicions, que no s'han produït des dels anys trenta. La concepció del poder a Espanya, malgrat la lletra de la Constitució, continua sent molt presidencialista. Però el factor internacional també ha vingut en ajuda de la Moncloa. Veiem-ne alguns elements. El populisme, en les seves diferents variants, ha patit algunes derrotes importants en les darreres setmanes.
- El Brexit dels embolics
És el procés més difícil de gestionar per tots els actors en disputa. El Regne Unit abandonarà la UE el 31 d'octubre si no hi ha un nou ajornament. Finalment, el cap dels brexiters durs, Boris Johnson, va aconseguir la posició cobejada: Downing Street. Aquest estiu, però, el líder conservador no n'ha encertat ni una.
El Brexit és el procés més difícil de gestionar per tots els actors en disputa i impactarà en les eleccions espanyoles en cas que es repeteixin
No té majoria al Parlament, que s'ha rebel·lat contra un no deal. Té el partit fracturat i Brussel·les, que olora la sang, no sembla disposada a afluixar en les negociacions. Tampoc pot dissoldre la cambra: necessita dos terços per fer-ho i no els té. Ningú sap què passarà d'aquí al 31 d'octubre. La dreta populista britànica està en un carreró sense sortida.
- Salvini, derrotat
Un altre populisme de dretes, el de la Lega de Matteo Salvini, ha partit una severa derrota a Itàlia. La maniobra brusca del ja exministre de l'Interior per desestabilitzar el govern de coalició amb el Moviment 5 Estrelles va acabar com el rosari de l'aurora. El primer ministre Giuseppe Conte va fer un cop de volant i ha format un nou executiu de coalició, però sense Salvini i amb el Partit Democràtic com a acompanyant. El canvi ha estat un baló d'oxigen per a Brussel·les, que es desfà -de moment- d'un dels seus principals enemics, mentre el M5S de Beppe Grillo suavitza el seu populisme.
- El "Podem grec" perd les eleccions
El juliol passat, les eleccions gregues van enviar a l'oposició la Syriza d'Alexis Tsipras. Una derrota suau davant el conservador partit Nova Democràcia (39 a 31%), però un triomf de forces ortodoxes en un altre país de la UE. Ja fa temps que Tsipras no era vist com un radical incontrolable, però al capdavall ha estat la sortida de l'executiu d'un partit amb bona sintonia amb Podem situat a l'esquerra de la socialdemocràcia.
- Bones perspectives pels socialistes a Portugal
Si Espanya celebra eleccions, no serà l'únic país de la Unió a fer-ho properament. Portugal vota el 6 d'octubre. I ho fa amb el vent de cara per l'astut António Costa, el primer ministre socialista que ha governat amb una fórmula cobejada per Sánchez: un govern monocolor amb suport extern del molt clàssic Partit Comunista Portuguès i del Bloco d'Esquerda, el Podem lusità. La dreta afronta els comicis força dividida.
Amb una Unió Europea necessitada d'estabilitat i de cavar trinxeres per aturar l'ofensiva populista, Sánchez juga descaradament a presentar-se com un factor de moderació també de cara a l'exterior
Amb una Unió Europea necessitada d'estabilitat i de cavar trinxeres per aturar l'ofensiva populista, el líder del PSOE juga descaradament a presentar-se com un factor de moderació també de cara a l'exterior. Considera que unes noves eleccions poden ser més ben rebudes que no pas una coalició amb Iglesias. El panorama europeu que es dibuixa, ara per ara, sembla beneficiar el relat de Sánchez.