Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

FILIPRIM: CRÍTICA

​Creure que ets d'algun lloc

«Des de fa sis o set anys tot són repeticions. Un disc ratllat que parla del poble, de la unitat d’Espanya, del dret a decidir moltes coses»

per Toni Vall, 12 de setembre de 2019 a les 08:37 |
La manifestació de la Diada 2019 | Adrià Costa
Portar com aquell qui diu tota la vida veient la tele et fa tenir activats alguns mecanismes, no infal·libles però sí força precisos. Et fa que la intuïció funcioni força bé i, sobretot, et fa detectar què grinyol de seguida. Sóc de l'opinió que TV3 no adoctrina, que no té els informatius trufats de propaganda independentista tal i com sostenen uns quants incendiaris de limitadíssima intel·ligència. Per això em va grinyolar tant el que vaig veure fa uns dies: l’anunci del 30 minuts titulat "Arenys, on tot comença" em va fer posar les mans al cap. No vaig entendre el to messiànic, l'impresentable biaix ideològic -que suposo pretenien matisar posant una declaració de Joan Rangel- la ridícula identificació de la part amb el tot. Em va venir un calfred i tot. Com era possible que aquell anunci aparegués en antena? A ningú li va grinyolar? De veritat? Evidentment no em vaig ni molestar en veure el reportatge.

Era sens dubte un mal auguri de cara a l’11 de setembre, males vibracions afegides al mal ambient que regna dins dels partits polítics, al cada cop més escandalós desori que els governa. Si ahir van anar 600.000 persones a la manifestació independentista per què pot ser? Si hi havia arribat a anar 900.000 i més d'un milió, a què creuen que es deu aquesta baixada? Algú es preocuparà de treure alguna conclusió? Continuarà la gesticulació, les paraules buides, les arengues, els brindis al sol? Més enllà del frontisme envers l’altra part, la de la repressió i les clavegueres, hi ha una posició seriosa que sostingui alguna cosa? Tinc moltes ganes de llegir el nou llibre de Francesc-Marc Álvaro perquè crec que diu coses interessants sobre tot això.


Ahir a la tarda vaig posar un moment TV3 i hi havia uns tertulians conversant sobre allò que fan i deixen de fer els polítics. Sobre la reacció a la sentència del judici, sobre per què els partits independentistes es porten millor o pitjor entre ells. Es perdien en combats semàntics estèrils, en discernir si la repressió és això o allò. Quina mandra. La sensació que em va envair va ser d'irrealitat. D'estar escoltant unes persones parlant sobre abstraccions, sobre entelèquies, somnis. Repeticions, repeticions, repeticions. Des de fa sis o set anys tot són repeticions. Gent que diu tota l'estona el mateix. Un disc ratllat que parla del poble, de la identitat, de la nacionalitat, de sentir-se d’aquí o d’allà, de la unitat d’Espanya, del dret a decidir moltes coses. Hi ha hagut moments en què de veritat semblava que podia passar alguna cosa, que la història està dissenyada per patir batzegades, canvis de cicle, sobresalts assumibles. És evident que han sigut espurnes i miratges. Com creure's a aquestes altures l'engany, la venda de fum? Com no prendre's com a bromes pesades els discursets de Nadal i de l'11 de setembre?  

I aquests joves exaltats que van tirar pedres i tota mena d'objectes als periodistes de Televisió Espanyola que informaven del transcurs de la Diada? Es pot ser més energumen? O directament, més idiota? Qui els ha rentat el cervell a aquesta gent? Ja no es tracta de la legitimitat que creuen que tenen per fer aquestes coses, sinó que deuen estar convençuts que són els protagonistes d’una pel·lícula de bons i dolents en la que ells són els bons perquè són d'un lloc en concret i senten unes coses que els fan especials. L'empanada mental va en augment.

Un dels discursos públics més intel·ligents que recordo dels últims temps va ser el que el cineasta Fernando Trueba va pronunciar quan li van donar el Premio Nacional de Cinematografia. "Mai he tingut cap sentiment nacional. Sempre he pensat que en cas de guerra sempre aniria amb l'enemic. Que li donin un premi nacional a una persona com jo és mig incorrecte. Mai a la meva vida m'he sentit espanyol. Ni tan sols cinc minuts". El recomano sempre. És un analgèsic, una poderosa demostració d'intel·ligència, fa pensar que potser no ets d’enlloc encara que estiguis convençut que sí, que li pertanys a algú i que alguna cosa et pertany.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació