Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

sexe, postureig i reggaeton

Disney, «shut up and take my money»

«La pregunta és si, per seguir sent Disney, la nostra amiga Lizzie McGuire s'enfrontarà a qüestions reals com tios de més de 30 que es neguen a posar-se el condó»

per Gina Driéguez, 8 de setembre de 2019 a les 16:00 |
Si heu observat la cartellera aquests últims mesos crec que podem arribar tots a la mateixa conclusió: la factoria Disney, en un pla estratègic, ha decidit alimentar-se de la nostra nostàlgia, nodrir les seves butxaques amb els diners que, alegrement, paguem adults emocionalment disfuncionals per recordar les nostres infàncies. Una mica allò de cualquier tiempo pasado fue mejor, però en aquest cas amb el món del cinema.

L'altre dia en Victor Rodrigo feia un bon article on explicava l’estratègia de la companyia americana de recuperar els clàssics per fer-ne remakes d'acció real (més o menys el mateix que a l'original però amb persones de veritat).


La pregunta més interessant que es planteja en Victor és si aquestes pel·lícules són realment necessàries o si ens aporten alguna cosa? Ben col·locades quan arriba un festiu i amb uns cartells de luxe aquestes pelis tenen una capacitat d'atraure'm com si m'haguessin realitzat una lobotomia.

El remake del Rei Lleó, una de les estrenes amb més recaptació de la companyia (i de la història del cinema) em va fer plantejar-me que Disney m'estava estafant. Però que ja m'estava bé. Així com en d'altres com La bella i la bèstia o Aladdin varien algunes coses o mostren algun personatge amb alguna diferència, el Rei Lleó és, escena per escena i fotograma per fotograma, igual que l’original. I com ho vaig gaudir verge santíssima!


L'inici de la pel·lícula amb aquell recorregut per tots els animalons mentre sona Circle of life i acaba amb Rafiki aixecant al petit Simba va fer que se m'omplissin els ulls de llàgrimes mentre pensava en el xantatge emocional pel qual estava passant.


La creació de tots aquests remakes a més d’una entrada de diners relativament fàcil -tot i que no totes les pel·lícules tenen la mateixa recepció- ens podria mostrar també la greu crisi del departament creatiu, la poca imaginació, poca inventiva i incapacitat per apostar per quelcom diferent. Si bé és cert que podríem plantejar-nos això al veure que des de Frozen i Coco no es fa res nou que valgui la pena, crec que la estratègia és ben diferent.

Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer i ha de ser una mica que hauran pensat els directors de màrqueting de la multinacional i així ho hem vist al que han presentat al D23. El D23 és un esdeveniment que es fa cada dos anys on es presenten les novetats de la companyia (Disney, Pixar, Marvel, Lucas Films). I és allà on s'han presentat les dues novetats que m'han fet literalment cridar a una pantalla (i aguantar-me les llàgrimes): el retorn de High School Musical i el de Lizzie McGuire.

High School Musical tornarà en forma de sèrie a la nova plataforma de streaming Disney+ 15 anys desprès de la primera pel·lícula. Aquesta sèrie estarà ambientada en un institut on interpretaran el famós musical, tot com molt enrevessat però com a mínim ja hi ha donat una micona la volta a l'argument. Em fa molta gràcia perquè amb la meva amiga Andrea teníem un enamorament malaltís amb el Zac Efron, protagonista de la saga, fins al punt que ella va aconseguir una enganxina de l’actor i se la va posar a l'armari de la seva habitació. M'agradaria pensar que allà segueix 15 anys després com l'estampa d'un sant a qui rendíem homenatge amb devoció.  (Per sort jo era més de pòsters i retirar al meu Robert Pattinson va ser un moment).

Lizzie McGuire, torna amb la mateixa actriu protagonista, la nostra estimada Hillary Duff que ara representarà els problemes i aventures que tindrà la Lizzie amb 30 anys a la ciutat de Nova York. La pregunta és si, per seguir sent factoria Disney, la nostra amiga s'enfrontarà a problemàtiques per tots els públics o a qüestions reals com tios de més de 30 que es neguen a posar-se el condó. Ho veurem.


L'estratègia de màrqueting és renovar productes per la generació dels que érem nens a finals dels 90 i principis dels 2000. És donar-nos el mateix sí, però diferent. És assegurar-se que una generació de nous adults els donem els pocs dinerets que tenim per seguir sentint-nos infants. És oferir-nos el fang per on ens rebolcarem durant hores. No tinc un pis de propietat i vaig justa per pagar el lloguer, però a Disney+ torna la Hillary Duff. Un shut up and take my money en tota regla vaja.

A la pel·lícula Midnight in Paris deixen anar una frase preciosa que resumiria molt bé la frustració que em genera tot plegat: la nostàlgia és negació, negació del dolorós present (Nostalgia is denial – denial of the painful present). Viure en la nostàlgia fa difícil avançar. Viure en la nostàlgia és com seguir anant al llit amb el teu ex quan saps perfectament que si no va funcionar no funcionarà ara, però ei, la bona estona que passes, això no t'ho treu ningú.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació