07
de setembre
del
2019
Actualitzat
a les
18:25h
Un seguit de personalitats del món científic germànic van col·laborar amb entusiasme amb els programes eugenèsics i racistes del nazisme. Alguns d'ells, de manera increïble, van saber reinventar la seva biografia i surar en l'Alemanya o l'Àustria de la postguerra, conservant el seu estatus i prestigi acadèmic. És una cosa que va colpir l'escriptor i biòleg Martí Domínguez, que acaba de publicar L'esperit del temps (Proa), una novel·la que no és que estigui basada en fets reals, sinó que els explica de manera molt documentada. Us oferim uns breus perfils d'alguns dels personatges, malauradament ben reals, que apareixen en el llibre i que formen part d'una pàgina sòrdida de la història europea.
Konrad Lorenz, el pare de l'etologia
Aquest és un dels casos més emblemàtics de col·laboracionisme i cinisme en la relació de molts cinetífics amb el nazisme. Lorenz és considerat una referència en l'etologia, l'estudi del comportament animal. Austríac com Knoll, es tracta d'un científic que va arribar a ser molt popular fins a la seva mort, el 1989. El 1973, va obtenir el Premi Nobel de Medicina. Abans, però, hi ha uns anys negres. A finals dels 30, va demanar l'ingrés al Partit Nacional Socialista. Les seves investigacions sobre els encreuaments d'animals van ser exposats als jerarques nazis per si eren "aprofitables". El nazisme va utilitzar les seves recerques per justificar la seva política racista.
El protagonista de L'esperit del temps està basat en la figura de Konrad Lorenz. Quan li van atorgar el Nobel, el seu passat era del tot desconegut. Havia pogut esborrar tot rastre del seu nazisme, amb l'ajuda d'una societat austríaca que sempre va voler passar de puntetes sobre el seu passat més fosc. Perquè el de Lorenz era també el passat d'Àustria. Per la seva participació activa en els programes de "depuració racial" a Polònia, va contribuir a dur moltes persones, considerades "híbrides" i "inferiors" als camps d'extermini. És un cas de Premi Nobel genocida.
Fritz Knoll, el botànic criminal
No va ser fins al 2013 que l'Acadèmia de Ciències d'Àustria va reconèixer oficialment el vincle que havia tingut la institució amb el règim nazi del III Reich. Fritz Knoll va ser l'actor principal d'aquesta tragèdia. Director del Jardí Botànic de Viena, li sobrava ambició i no tenia gaires prejudicis. Va ser també rector de la universitat vienesa en plena Segona Guerra Mundial.
L'esmentada acadèmia no només va ser còmplice del nacionalsocialisme. També va saber reprimir. Més de vint acadèmics jueus foren expulsats del centre (nou d'ells van acabar als camps d'extermini). El paper de Knoll en la tasca de "netejar" l'acadèmia austríaca va ser destacat. Però després d'uns breus anys d'ostracisme a la fi del conflicte, el 1950 va tornar al primer pla esdevenint un dels dirigents de l'Acadèmia. Va morir tranquil·lament a Viena el 1981.
De fet, Àustria -el país de naixement de Hitler- és un país on el tema de la memòria ha estat sempre més problemàtic, potser més que a Alemanya. Corrents pangermanistes, nostàlgiques de l'annexió del país al Reich (1938), han estat sempre actives i allí l'extrema dreta hi té un dels seus feus, arribant a formar part del govern en dues ocasions.
Hildegard Hetzer, buscant el rastre ari en els infants
Psicòloga infantil, abocada a la tasca de reconeixement racial dels aris, Hildegard Hetzer va ser un cas molt especial. Quasi una excepció. Els nazis enaltien la imatge d'una dona dedicada a la família i a la procreació. Una dona que triomfés en el camp científic no era habitual. Hetzer, recargolada i malvada, professora universitària, va col·laborar amb Charlotte Bühler en la recerca de mètodes que avaluessin la la intel·ligència dels infants. Curiosament, Bühler va haver d'emigrar (era jueva). Hetzer, en canvi, va fer carrera.
Hetzer va participar de manera activa en l'organització de les Lebenborn (que significa font de vida), centres destinats a estendre la raça ària. Acollien nens de territoris conquerits (molts polonesos) que eren arrabassats als pares per ser germanitzats. Els més "aptes" eren lliurats a membres de les SS. Els qui podien ser germanitzats eren lliurats a programes d'adopció per a famílies alemanyes. Els considerats incapaços eren separats i enviats a camps de concentració. Va morir el 1991.
Rudolf Hippius, el psicòleg racial
Va ser un psicòleg natural d'Estònia, que en el llibre de Martí Domínguez apareix de manera destacada. Segons l'autor, el fet que no fos alemany potser va extremar encara el seu nazisme per fer-se "perdonar" l'origen. Va ser un dels teòrics de la psicologia racial. A diferència dels altres, Hippius no va tenir un final agradable. Fet presoner per l'exèrcit rus el 1945, va ser penjat en una presó soviètica.
Kurt Stavenhagen, entre Hitler i Kant
També en el món de la filosofia el nazisme va tenir molts sequaços. Kurt Stavenhagen va ser un d'ells. Amic de Martin Heidegger, un altre intel·lectual que va cohabitar amb el nazisme, Stavenhagen va ser un especialista en l'obra de Kant. Però sembla que no era la "pau perpètua" que defensava Kant el que més li agradava. Va acabar col·laborant amb el règim nazi, tot i que sembla que no compartia l'obsessió hitleriana per la raça. Va defensar la teoria que Alemanya era la pàtria mare d'Europa i la resta de pobles eren descendents de les antigues tribus germàniques, el que donava dret als alemanys a eixamplar el seu "espai vital". Va morir el 1951.
L'exemple de Joachim Fest
Aquests són només alguns exemples d'una la col·laboració del món científic amb el III Reich que Martí Domínguez explica en el llibre. L'autor advertia aquest dijous dels perills d'una ciència sense ètica ni consciència. El títol del llibre, L'esperit del temps, és una expressió de l'escriptor alemany conservador Ernst Jünger per justificar moltes complicitats. L'esperit del temps hauria obnuvilat tota una societat moderna, desenvolupada i culta com l'alemanya en una espiral de bogeria.
Domínguez feia una pregunta impossible de respondre: què hauria fet cadascú en aquell context? La pregunta colpeja. Però en la frase de Jünger hi ha també molt de cinisme i justificació. Joachim Fest, autor de l'obra L'enfonsament -que va inspirar una pel·lícula sobre els darrers dies de Hitler- va explicar a les seves memòries, Jo no, el rebuig a acceptar l'esperit del temps i optar sempre pel dubte i l'escepticisme davant els corrents que semblen dominants. La família de Fest -catòlica i d'idees moderades-, i com ella molts altres alemanys, mai van acceptar l'esperit del temps.
Konrad Lorenz, el pare de l'etologia
Aquest és un dels casos més emblemàtics de col·laboracionisme i cinisme en la relació de molts cinetífics amb el nazisme. Lorenz és considerat una referència en l'etologia, l'estudi del comportament animal. Austríac com Knoll, es tracta d'un científic que va arribar a ser molt popular fins a la seva mort, el 1989. El 1973, va obtenir el Premi Nobel de Medicina. Abans, però, hi ha uns anys negres. A finals dels 30, va demanar l'ingrés al Partit Nacional Socialista. Les seves investigacions sobre els encreuaments d'animals van ser exposats als jerarques nazis per si eren "aprofitables". El nazisme va utilitzar les seves recerques per justificar la seva política racista.
El protagonista de L'esperit del temps està basat en la figura de Konrad Lorenz. Quan li van atorgar el Nobel, el seu passat era del tot desconegut. Havia pogut esborrar tot rastre del seu nazisme, amb l'ajuda d'una societat austríaca que sempre va voler passar de puntetes sobre el seu passat més fosc. Perquè el de Lorenz era també el passat d'Àustria. Per la seva participació activa en els programes de "depuració racial" a Polònia, va contribuir a dur moltes persones, considerades "híbrides" i "inferiors" als camps d'extermini. És un cas de Premi Nobel genocida.
Fritz Knoll, el botànic criminal
No va ser fins al 2013 que l'Acadèmia de Ciències d'Àustria va reconèixer oficialment el vincle que havia tingut la institució amb el règim nazi del III Reich. Fritz Knoll va ser l'actor principal d'aquesta tragèdia. Director del Jardí Botànic de Viena, li sobrava ambició i no tenia gaires prejudicis. Va ser també rector de la universitat vienesa en plena Segona Guerra Mundial.
L'esmentada acadèmia no només va ser còmplice del nacionalsocialisme. També va saber reprimir. Més de vint acadèmics jueus foren expulsats del centre (nou d'ells van acabar als camps d'extermini). El paper de Knoll en la tasca de "netejar" l'acadèmia austríaca va ser destacat. Però després d'uns breus anys d'ostracisme a la fi del conflicte, el 1950 va tornar al primer pla esdevenint un dels dirigents de l'Acadèmia. Va morir tranquil·lament a Viena el 1981.
De fet, Àustria -el país de naixement de Hitler- és un país on el tema de la memòria ha estat sempre més problemàtic, potser més que a Alemanya. Corrents pangermanistes, nostàlgiques de l'annexió del país al Reich (1938), han estat sempre actives i allí l'extrema dreta hi té un dels seus feus, arribant a formar part del govern en dues ocasions.
Hildegard Hetzer, buscant el rastre ari en els infants
Psicòloga infantil, abocada a la tasca de reconeixement racial dels aris, Hildegard Hetzer va ser un cas molt especial. Quasi una excepció. Els nazis enaltien la imatge d'una dona dedicada a la família i a la procreació. Una dona que triomfés en el camp científic no era habitual. Hetzer, recargolada i malvada, professora universitària, va col·laborar amb Charlotte Bühler en la recerca de mètodes que avaluessin la la intel·ligència dels infants. Curiosament, Bühler va haver d'emigrar (era jueva). Hetzer, en canvi, va fer carrera.
Hetzer va participar de manera activa en l'organització de les Lebenborn (que significa font de vida), centres destinats a estendre la raça ària. Acollien nens de territoris conquerits (molts polonesos) que eren arrabassats als pares per ser germanitzats. Els més "aptes" eren lliurats a membres de les SS. Els qui podien ser germanitzats eren lliurats a programes d'adopció per a famílies alemanyes. Els considerats incapaços eren separats i enviats a camps de concentració. Va morir el 1991.
Rudolf Hippius, el psicòleg racial
Va ser un psicòleg natural d'Estònia, que en el llibre de Martí Domínguez apareix de manera destacada. Segons l'autor, el fet que no fos alemany potser va extremar encara el seu nazisme per fer-se "perdonar" l'origen. Va ser un dels teòrics de la psicologia racial. A diferència dels altres, Hippius no va tenir un final agradable. Fet presoner per l'exèrcit rus el 1945, va ser penjat en una presó soviètica.
Kurt Stavenhagen, entre Hitler i Kant
També en el món de la filosofia el nazisme va tenir molts sequaços. Kurt Stavenhagen va ser un d'ells. Amic de Martin Heidegger, un altre intel·lectual que va cohabitar amb el nazisme, Stavenhagen va ser un especialista en l'obra de Kant. Però sembla que no era la "pau perpètua" que defensava Kant el que més li agradava. Va acabar col·laborant amb el règim nazi, tot i que sembla que no compartia l'obsessió hitleriana per la raça. Va defensar la teoria que Alemanya era la pàtria mare d'Europa i la resta de pobles eren descendents de les antigues tribus germàniques, el que donava dret als alemanys a eixamplar el seu "espai vital". Va morir el 1951.
L'exemple de Joachim Fest
Aquests són només alguns exemples d'una la col·laboració del món científic amb el III Reich que Martí Domínguez explica en el llibre. L'autor advertia aquest dijous dels perills d'una ciència sense ètica ni consciència. El títol del llibre, L'esperit del temps, és una expressió de l'escriptor alemany conservador Ernst Jünger per justificar moltes complicitats. L'esperit del temps hauria obnuvilat tota una societat moderna, desenvolupada i culta com l'alemanya en una espiral de bogeria.
Domínguez feia una pregunta impossible de respondre: què hauria fet cadascú en aquell context? La pregunta colpeja. Però en la frase de Jünger hi ha també molt de cinisme i justificació. Joachim Fest, autor de l'obra L'enfonsament -que va inspirar una pel·lícula sobre els darrers dies de Hitler- va explicar a les seves memòries, Jo no, el rebuig a acceptar l'esperit del temps i optar sempre pel dubte i l'escepticisme davant els corrents que semblen dominants. La família de Fest -catòlica i d'idees moderades-, i com ella molts altres alemanys, mai van acceptar l'esperit del temps.