Francesc-Marc Álvaro: «És perillós no distingir entre activisme i periodisme»

L'independentisme s'ha de fer preguntes i revisar alguns apriorismes. Desar al calaix el "tenim pressa", gestionar d'una altra manera el temps. I, sobretot, tenir en compte que hi ha molts catalans que mantenen un vincle sentimental amb Espanya. Aquestes són algunes de les reflexions de Francesc-Marc Álvaro en el seu Assaig general d'una revolta (Pòrtic), que arriba a les llibreries també en castellà (Galaxia Gutenberg) i es presentarà a la Casa del Llibre de Rambla de Catalunya, de Barcelona, el 16 de setembre, a les set de la tarda.

Nascut a Vilanova i la Geltrú (1967), escriptor i professor de Periodisme (Universitat Ramon Llull), Álvaro és un intel·lectual de referència de l'independentisme. Ja fa temps que discrepa dels corrents més voluntaristes del procés. En aquest llibre, el també articulista de NacióDigital adverteix del risc que el sobiranisme caigui en el parany del populisme, i creu que ho fa des d'un realisme que, segons ell, no vol claudicar.   

- L'Assaig general d'una revolta vol "obrir escletxes de dubte raonable", per emprar una expressió del llibre. 

- És una de les intencions, fer-se preguntes i buscar que tothom que ha tingut una intervenció en el procés, però també tots els ciutadans, vegin els fets amb nous ulls i tinguin una visió crítica i autocrítica. Però no només aquí, també a les Espanyes. Faig servir la metàfora d'assaig general perquè crec que defineix bé el que va passar, que no arriba a ser l'estrena d'una funció. I una altra metàfora que empro és el trompe-l'oeil, que és aquesta tècnica pictòrica que vol fer veure un objecte quan el que tenim davant és una superfície plana, que em sembla que és interessant per explicar el que va passar. Perquè tot el procés intenta fer veure una cosa que no acaba de ser el que és.  

- Assenyala algunes contradiccions insalvables que s'han evidenciat durant el procés, com voler fer una "ruptura indolora".

- Sí, aquest seria un dels errors de plantejament, que és pensar que una meta tan històricament rellevant podria tenir lloc amb baixa intensitat.  

- També la contradicció que suposa que la força hereva del que va ser el símbol de l'estabilitat i la governabilitat, Convergència i Unió, aparegui com una eina de ruptura. 

- Li ho resumiré amb una paradoxa del procés: la independència no es podia plantejar sense Convergència, però plantejada amb Convergència es feia més dificultosa. Les dues coses són certes. Per tant, és una paradoxa insalvable. No es podia assolir la independència sense el món que representava Convergència, però amb la mateixa força tot es complicava més. Perquè es demanava que, en molt poc temps, un espai polític que havia estat constructor de la transició, de la governabilitat, de l'autonomia i dels grans consensos, de cop i volta es capgirés i fos rupturista respecte d'aquestes realitats que he esmentat.
 
- En algun moment arriba a dir que la figura del xoc de trens no s'aguantava gaire i que més aviat calia parlar de la part catalana com d'un patinet a les fosques.

- La metàfora del xoc de trens suggereix una cosa que no és, que seria l'existència de dues realitats amb la mateixa força i responsabilitat. Hi ha un tren de càrrega a gran velocitat, que és l'Estat, i després hi ha una bicicleta, o un patinet, com li vulguem dir, que va com pot, i topen. La metàfora desfigurava la realitat, i des de l'independentisme s'ha fet servir com si hi hagués certa igualtat de forces.  

"Tot el procés té un biaix antipolític perquè menysprea un element bàsic en la naturalesa de la política, que és el temps"

  
- Fa una crítica d'alguns dels lemes del procés, com "Tenim pressa" o "Només el poble salva el poble". Hi veu un component populista perillós.

- Tot el procés té un biaix antipolític perquè menysprea un element bàsic en la naturalesa de la política, que és el temps. En el cas català, això és nuclear. Hi ha hagut en un sector de l'independentisme una deriva populista. Veig que ara hi ha altres persones que ho diuen. He llegit un article de l'amic Salvador Cardús que ho apunta. No estic sol, ara. S'ha donat el fet que molta gent, especialment polítics, admetien unes coses en privat que en públic no gosaven dir. El problema ha estat haver-li donat a aquest populisme tant de camp per córrer.  

- A Espanya també s'han mostrat elements antipolítics.

- Per part de Madrid, prové d'una visió purament punitiva del conflicte, per un intent de resoldre'l a través de la policia i els jutges. És extreure-li la naturalesa política al conflicte i portar-lo a un terreny criminal o delinqüencial. Són antipolítics en la resposta, quan estem davant d'un conflicte polític que té a veure amb la sobirania, la democràcia, la identitat i el reconeixement.   

- La sentència del Tribunal Suprem pot dificultar encara més la necessària reflexió serena del sobiranisme, l'exercici de fer-se preguntes que vostè reclama?

- Em demana un pronòstic complicat. Vaig esperar que el jutge Marchena digués allò de "vist per sentència" per tancar el llibre. El judici ha servit per fer algunes preguntes que calia fer. Jo hagués preferit que això ho fes la política. Però han sortit aspectes importants, com plantejar què va ser la violència i què va passar i què no. Amb totes les salvetats, això va sortir.
 
- Quins van ser els moments determinants del judici?

- Un va ser la intervenció de l'advocat Melero, que és bona per als defensats i dolorosa per al moviment, que és intentar despullar de discurs polític la realitat fàctica de l'octubre del 2017. El que diu Melero, que és importantíssim, ningú no ho desmenteix i ningú no ho confirma, és incòmode políticament i necessari judicialment. L'altra intervenció bàsica és la del major Trapero.

- En quin sentit?

- És la que il·lumina el punt més candent, que és el de la violència. En relació a les acusacions que fa l'Estat respecte al Govern i el moviment independentista, però també en relació al significat que té la violència en el conflicte. Quan Trapero diu que ell intenta sempre actuar intentant no empitjorar la situació, o quan assegura que no pensava sortir del marc constitucional i tenia previst, si calia, la detenció del Govern. Aquest punt, que també causa commoció en el món independentista, indica que els Mossos no van ser mai l'embrió d'una milícia de la República naixent. No es van sumar a un marc nou, però dins del que es mouen intenten aplicar unes normes de raonabilitat que no són les de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La intervenció de Trapero delimita els límits del desafiament que fan el Govern i el moviment independentista.  

"L'Estat sap que Trapero no és un còmplice polític del procés. El que els molesta és que sigui un policia diferent"

  
- Els discursos de Melero i Trapero poden incidir en la sentència?

- Això no ho puc respondre. El que interessa saber és si en la descripció que fa Melero de les coses o el testimoni de Trapero pot acabar tenint a la llarga un impacte en el moviment independentista. Aquí també hi ha més paradoxes. Un dels herois de l'1-O, Trapero, és un home que en cap moment vol liderar una ruptura. No vol substituir el monopoli de la força coercitiva que té Madrid. L'Estat sap que Trapero no és un còmplice polític del procés. El que els molesta és que sigui un policia diferent i que demostra que es pot gestionar un conflicte sense donar cops de porra a la gent.

- Assegura que l'independentisme ha subestimat el vincle emocional amb Espanya de molts catalans. 

- Per mi, és un tema nuclear i importantíssim políticament. Sembla que la qüestió identitària no és important en el procés perquè el moviment independentista no vol ser identitari i no ho és perquè planteja una reivindicació democraticista, no identitària. Però la identitat apareix quan parlem de persones en un territori respecte a una sobirania o una altra. Jo identifico com un dels greus errors de l'independentisme subestimar la importància que té en una part de catalans el vincle sentimental amb un ens que es diu Espanya. Això neix potser d'una falsa seguretat de l'independentisme quan posa tot l'èmfasi en l'àmbit de la qualitat de la vida, la millora de les infraestructures i millors serveis i pensions. Aquest discurs és modern, està bé. 
 
- És un discurs que ha fet créixer la causa.

- Ha fet créixer la causa del 15-20% a prop del 50%. Però no tant perquè s'arribi a la desconnexió d'una massa demogràfica que la faci inevitable. Hi ha una part de catalans que resta impermeable a aquest discurs perquè el seu vincle amb Espanya és més fort. Creure que la gent abraçarà la independència només si li parles d'interessos és menystenir que la gent té unes lleialtats de tipus emocional en totes direccions. La pregunta de com arribar a aquests catalans se l'haurà de fer l'independentisme. No vol dir que no se'ls hagi de parlar de trens, però també d'altres coses.  

- Com valora el paper dels opinadors i analistes prosobiranistes durant el procés? No van ser massa acrítics? 

- Cadascú sap el que ha fet i ha dit. Jo parlo per mi, no em toca aquí jutjar els meus col·legues. Jo he procurat donar sentit als esdeveniments des del meu punt de vista, com fa qualsevol periodista, però sense desfigurar els fets i sense prescindir de les dades rellevants i dels matisos. Aquesta és la clau. D'altra banda, un dels problemes és la barreja de periodistes i activistes, i la confusió entre les dues activitats. És legítim i normal que els activistes de totes les causes surtin als mitjans, però és perillós que no es distingeixi entre els que fan activisme i els que fem periodisme, ja sigui informatiu o d'anàlisi i opinió.

Jo sóc columnista polític i el públic sap que observo la realitat des d'unes coordenades concretes, però el centre de gravetat de la meva activitat és -ha de ser- la credibilitat i la fidelitat als fets. No dic que siguem neutrals, dic que tenim l'obligació de no separar-nos de la realitat, ens agradi o no. Els activistes tenen un altre centre de gravetat, que és treballar perquè la causa que defensen prosperi. El columnista -sigui partidari o contrari a la independència- ha de posar distància per analitzar el que passa, i això no sempre és fàcil, sobretot quan les emocions estan a flor de pell, com passa a Catalunya des de fa molts anys. Però cal fer-ho, si no volem acabar devorats per la propaganda.

"El columnista -sigui partidari o contrari a la independència- ha de posar distància per analitzar el que passa, i això no sempre és fàcil"

  
- A vostè se li ha retret l'anterior llibre seu, Perquè hem guanyat. 

- Per sort, és poca la gent que em retreu aquest llibre, i no és gent l'opinió de la qual consideri fiable o consistent. La veritat és que la majoria dels que ho fan no s'han llegit el llibre, simplement es fixen en el títol per intentar dir no sé sap què, de manera infantil i forçada. Aquest llibre és un dietari que dona molta informació sobre les interioritats envitricollades del món independentista durant el període que va de les eleccions municipals del 24 de març a les catalanes del 27 de setembre del 2015, i descriu actituds i situacions que expliquen també moltes coses que van passar després, l'octubre del 2017. En aquest dietari, els historiadors poden trobar-hi pistes i claus per comprendre moltes de les febleses i errades del món sobiranista, que jo mateix analitzo a l'Assaig general d'una revolta. Per cert, en el pròleg de Perquè hem guanyat, vaig escriure que la majoria obtinguda en els comicis considerats plebiscitaris "necessita més múscul per garantir que, finalment, podrem saltar la paret". En aquell moment, érem poquíssims els que dèiem això públicament des de l'independentisme. Sembla que alguns -moguts pel ressentiment i per les batalletes de vol gallinaci- no s'han llegit tampoc aquest pròleg.  
 
- El sobiranisme ha de revisar alguns apriorismes?

- El procés ens obliga a mirar la qüestió de la identitat de Catalunya d'una manera diferent. S'han de repensar coses. S'ha produït un debat sobre la llengua. Una cosa que s'ha posat en perill, sobretot per sectors propers a Ciutadans, ha estat l'escola. Per sort, no hi ha hagut incendi. L'independentisme haurà de fer-se preguntes sobre aquesta realitat. No perquè accepti el que diuen els adversaris ni l'argument que l'escola és un centre d'adoctrinament, però ens hem de fer preguntes. Només dic això. Tampoc podem considerar que totes les forces del bloc del 155 són iguals. El PSC va votar el 155. Però en alguns consensos bàsics del catalanisme manté posicions diferents. Ens interessa que en temes com l'escola o els Mossos no tingui la mateixa posició que Ciutadans i PP, encara que sigui diferent de la dels independentistes.  

- Sembla que, després de qüestionar el Vicens Vives que assenyalava la dificultat dels catalans per governar, li acaba donant la raó.

- Confesso en el llibre que aquest punt de fatalisme que té Vicens Vives a Notícia de Catalunya sobre el fet que els catalans no sabem moure'ns enmig el poder no l'havia compartit. Però confesso que, malauradament, la realitat no l'ha desmentit. Novament, Vives ha tornat a tenir raó. No hem entès el poder. No hem entès el Minotaure. L'any 2017 no vam entendre el Minotaure. En el llibre he inclòs tres capítols de tipus històric perquè crec que moltes interpretacions del procés han obviat una aproximació a la història. No em remunto a l'edat mitjana, però sí al segle XIX, que és quan es construeixen les categories polítiques modernes.