08
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
09
de setembre
a les
11:56h
La Diada de l'Onze de Setembre és la festa nacional de Catalunya i recorda la resistència dels catalans a l'ofensiva borbònica el 1714. Però encara hi ha molts episodis de la Guerra de Successió que resten a l'ombra o capítols que són poc coneguts, tot i haver estat investigats. Els historiadors continuen avançant en la recerca. NacióDigital ha conversat amb l'historiador Xavier Hernández, impulsor del grup de recerca Didpatri (Didàctica i Patrimoni), professor de Didàctica de la Història de la UB, i amb Xavier Rubio, professor d'Arqueologia de la Universitat d'Edimburg, que junt amb Francesc Riart porten anys investigant diversos aspectes de la guerra. Aquí teniu algunes coses que potser no sabíeu.
1. Un gir en la interpretació del conflicte: la guerra naval
És probablement la gran novetat sobre la Guerra de Successió. L'equip que dirigeix Xavier Hernández ja fa temps que considera que s'ha menystingut la importància del front marítim del conflicte. "Va ser en bona part una guerra naval", assegura Hernández, que detalla aspectes militars poc coneguts. Catalunya va ser capaç d'aixecar una flota potent, amb quatre vaixells grans i un seguit de fragates, i es donen molts patents de cors que fan que molts propietaris de mercants readaptin els seus vaixells per convertir-les en fragates. "Durant un temps, Catalunya serà una república corsària".
La marina catalana fa moltes captures de vaixells enemics, amb la participació activa d'eivissencs i mallorquins. No serà fins a la primavera del 1714, amb l'arribada de la flota francesa, que Barcelona quedarà afeblida en el front marítim. Fins aquell moment, a través de Mallorca mantindrà el contacte amb els territoris de l'arxiduc Carles. Els investigadors Francesc Riart i Francesc Serra acaben de publicar 1713. La preparació de la Guerra dels Catalans (Rafael Dalmau), on estudien a fons aspectes fins ara desconeguts del conflicte.
2. Un conflicte que inaugura el model de guerres del segle XVIII
La Guerra de Successió va canviar moltes coses en la manera de fer la guerra a Europa. Xavier Rubio ho ha estudiat a fons i explica com les noves tècniques es van obrir pas. "El setge de Barcelona va comportar un canvi en la manera d'assaltar les ciutats, en part fruit de les tesis del mariscal francès Vauban". Es va produir un gran protagonisme dels enginyers militars -la gran aportació de Vauban en les fortificacions-, amb una actuació més centrada en la fuselleria que en els canons i amb trinxeres paral·leles que es cavaven davant de les muralles.
3. Una rendició no incondicional
La rendició de Barcelona no va ser incondicional i va ser fruit de moltes deliberacions. Berwick, el cap de les tropes invasores, va acordar amb els responsables de la ciutat que es respectarien vides i propietats. La ciutat, de fet, no va ser saquejada. Després, quan Berwick es va retirar i van arribar els funcionaris felipistes, les coses van canviar a malament. Això explica que foren detinguts molts caps militars catalans que havien estat respectats en un primer moment, com Antoni de Villarroel, un dels herois de la defensa de la ciutat.
4. Figures que surten de l'oblit: Vilana-Perles
Els estudis recents han permès recuperar les biografies de moltes personalitats històriques que van jugar un paper decisiu en la Guerra de Successió. Del mateix Villarroel s'havia assegurat que havia mort a Segòvia el 1742, estant en llibertat. Sembla que la història va ser més cruel i, segons estudis de Josep Catà i Antoni Muñoz, va morir empresonat a la Corunya el 1726, després de romandre-hi en pèssimes condicions.
Els estudis d'Ernest Lluch van ser fonamentals per recuperar la història dels austriacistes. És fonamental la seva obra L'alternativa catalana 1700-1714-1740. Ramon de Vilana-Perles i Juan Amor de Soria (Eumo), que va redescobrir l'austriacisme i va ser fruit d'anys de recerca, amb anades a l'Oliana natal del polític, acollit per l'historiador local Enric Esteve, a la casa familiar del qual va viure durant uns anys Vilana-Perles.
La figura més rellevant, sens dubte, va ser Ramon de Vilana-Perles (Oliana, 1663-Viena, 1741). Va ser el cap polític més important del camp austriacista i, a les acaballes de la guerra, va instal·lar-se a Viena, on va ser durant molts anys secretari d'Estat de l'emperador, un equivalent a primer ministre, sent un dels estadistes més importants d'Europa. De fet, hi va haver un veritable "partit català" a la cort de Viena. L'advocat Sebastià Sardiné en va escriure el llibre Jo, Vilana-Perles. Es dona el cas que el palau on va residir a Barcelona, al carrer de Regomir, roman en un trist oblit.
5. Les paradoxes d'una victòria
Com explica Xavier Rubio, "Catalunya fou derrotada, però França i Espanya van perdre la guerra". El rei francès Lluís XIV va obtenir per al seu net la corona espanyola, però el llarg conflicte obert per la mort de Carles II sense successió va suposar un canvi d'hegemonia a Europa, amb l'ascens ja imparable de Gran Bretanya. França surt greument afeblida de la guerra i Espanya veu la fi de la seva hegemonia al continent. A banda de Gibraltar, els britànics es fan amb Menorca i obtenen possessions franceses com la badia de Hudson i Terranova. Espanya cedeix a l'emperador austríac territoris com els Països Baixos espanyols, Flandes o Sardenya. França accepta definitivament el triomf de la monarquia protestant a Gran Bretanya i es compromet a no donar suport als catòlics Estuard (que encara reclamaven el tron).
La derrota catalana, la pèrdua dels seus drets i llibertats, serà el preu a pagar pel canvi d'hegemonia a Europa. Com seria quasi sempre a partir d'aleshores, Espanya -l'Espanya tradicional i cavernícola- guanyava les batalles internes i les guerres civils i perdia les guerres internacionals.
1. Un gir en la interpretació del conflicte: la guerra naval
És probablement la gran novetat sobre la Guerra de Successió. L'equip que dirigeix Xavier Hernández ja fa temps que considera que s'ha menystingut la importància del front marítim del conflicte. "Va ser en bona part una guerra naval", assegura Hernández, que detalla aspectes militars poc coneguts. Catalunya va ser capaç d'aixecar una flota potent, amb quatre vaixells grans i un seguit de fragates, i es donen molts patents de cors que fan que molts propietaris de mercants readaptin els seus vaixells per convertir-les en fragates. "Durant un temps, Catalunya serà una república corsària".
La marina catalana fa moltes captures de vaixells enemics, amb la participació activa d'eivissencs i mallorquins. No serà fins a la primavera del 1714, amb l'arribada de la flota francesa, que Barcelona quedarà afeblida en el front marítim. Fins aquell moment, a través de Mallorca mantindrà el contacte amb els territoris de l'arxiduc Carles. Els investigadors Francesc Riart i Francesc Serra acaben de publicar 1713. La preparació de la Guerra dels Catalans (Rafael Dalmau), on estudien a fons aspectes fins ara desconeguts del conflicte.
2. Un conflicte que inaugura el model de guerres del segle XVIII
La Guerra de Successió va canviar moltes coses en la manera de fer la guerra a Europa. Xavier Rubio ho ha estudiat a fons i explica com les noves tècniques es van obrir pas. "El setge de Barcelona va comportar un canvi en la manera d'assaltar les ciutats, en part fruit de les tesis del mariscal francès Vauban". Es va produir un gran protagonisme dels enginyers militars -la gran aportació de Vauban en les fortificacions-, amb una actuació més centrada en la fuselleria que en els canons i amb trinxeres paral·leles que es cavaven davant de les muralles.
3. Una rendició no incondicional
La rendició de Barcelona no va ser incondicional i va ser fruit de moltes deliberacions. Berwick, el cap de les tropes invasores, va acordar amb els responsables de la ciutat que es respectarien vides i propietats. La ciutat, de fet, no va ser saquejada. Després, quan Berwick es va retirar i van arribar els funcionaris felipistes, les coses van canviar a malament. Això explica que foren detinguts molts caps militars catalans que havien estat respectats en un primer moment, com Antoni de Villarroel, un dels herois de la defensa de la ciutat.
4. Figures que surten de l'oblit: Vilana-Perles
Els estudis recents han permès recuperar les biografies de moltes personalitats històriques que van jugar un paper decisiu en la Guerra de Successió. Del mateix Villarroel s'havia assegurat que havia mort a Segòvia el 1742, estant en llibertat. Sembla que la història va ser més cruel i, segons estudis de Josep Catà i Antoni Muñoz, va morir empresonat a la Corunya el 1726, després de romandre-hi en pèssimes condicions.
Els estudis d'Ernest Lluch van ser fonamentals per recuperar la història dels austriacistes. És fonamental la seva obra L'alternativa catalana 1700-1714-1740. Ramon de Vilana-Perles i Juan Amor de Soria (Eumo), que va redescobrir l'austriacisme i va ser fruit d'anys de recerca, amb anades a l'Oliana natal del polític, acollit per l'historiador local Enric Esteve, a la casa familiar del qual va viure durant uns anys Vilana-Perles.
La figura més rellevant, sens dubte, va ser Ramon de Vilana-Perles (Oliana, 1663-Viena, 1741). Va ser el cap polític més important del camp austriacista i, a les acaballes de la guerra, va instal·lar-se a Viena, on va ser durant molts anys secretari d'Estat de l'emperador, un equivalent a primer ministre, sent un dels estadistes més importants d'Europa. De fet, hi va haver un veritable "partit català" a la cort de Viena. L'advocat Sebastià Sardiné en va escriure el llibre Jo, Vilana-Perles. Es dona el cas que el palau on va residir a Barcelona, al carrer de Regomir, roman en un trist oblit.
5. Les paradoxes d'una victòria
Com explica Xavier Rubio, "Catalunya fou derrotada, però França i Espanya van perdre la guerra". El rei francès Lluís XIV va obtenir per al seu net la corona espanyola, però el llarg conflicte obert per la mort de Carles II sense successió va suposar un canvi d'hegemonia a Europa, amb l'ascens ja imparable de Gran Bretanya. França surt greument afeblida de la guerra i Espanya veu la fi de la seva hegemonia al continent. A banda de Gibraltar, els britànics es fan amb Menorca i obtenen possessions franceses com la badia de Hudson i Terranova. Espanya cedeix a l'emperador austríac territoris com els Països Baixos espanyols, Flandes o Sardenya. França accepta definitivament el triomf de la monarquia protestant a Gran Bretanya i es compromet a no donar suport als catòlics Estuard (que encara reclamaven el tron).
La derrota catalana, la pèrdua dels seus drets i llibertats, serà el preu a pagar pel canvi d'hegemonia a Europa. Com seria quasi sempre a partir d'aleshores, Espanya -l'Espanya tradicional i cavernícola- guanyava les batalles internes i les guerres civils i perdia les guerres internacionals.