Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

la pocmoderna surt de mare

Mare ploramiques

«És de fa gairebé tres anys que m'he tornat una ploramiques oficial. També públicament»

per Elisenda Soriguera, 1 de setembre de 2019 a les 17:50 |
«És de fa gairebé tres anys que m'he tornat una ploramiques oficial»
La maternitat m'ha fet tornar una ploramiques. Jo era d'aquell tipus de persones que amb una pel·lícula tendra no treien ni una llàgrima. Que al teatre hi anaven a riure, però difícilment els aconseguia fer plorar. D'aquell tipus de persones que reservaven el plor per a moments de ràbia i d'impotència. Com a mínim, a nivell públic (a casa, de ploramiques, suposo que ja n'era més des de l'inici).

És de fa gairebé tres anys que m'he tornat una ploramiques oficial. També públicament. Recordo anar al teatre a veure In memoriam, una obra espectacular sobre la lleva del biberó, i plorar intensament, com si estigués sola a casa. I hi ha molta gent que ho viuria amb normalitat, però jo és un gir vital que he viscut arran de la maternitat.


Evito per terra, mar i pantalla les fotografies de nens patint: en guerres, camps de refugiats o al mar em provoquen un trasbals i una impotència que no sé reconvertir en actituds constructives, sinó que em resulten imatges absolutament destructives. Evito les notícies sobre nens passant-ho malament, no he après a digerir-les. Si em trobo situacions de nens patint, els ulls se m’omplen de llàgrimes que miro de contenir.

I no negaré que també clico a tots els vídeos fets per publicitaris amb ganes de vendre productes pels xics, aconseguint seduir els procreadors. Els clico i m'entendreixo, tot i que en algun cas amb altes dosis de sucre. Després no hi arribo al final, perquè el nus a la gola és tan gran que la llàgrima ja ensenya la cua.

Imagino què hauria passat si hagués anat a veure l'obre de teatre Llibert, després d'haver estat mare. Si el trasbals provocat per aquesta gran obra escrita per Gemma Brió i dirigida el seu company, Norbert Martínez ja va ser màxim, no sé com hagués sortit del teatre vivint aquesta catarsi escènica i vivencial amb una criatura esperant-me a casa.

Pels que no la conegueu, és una obra que explica els 15 dies de vida del fill de l'autora (i actriu) i el director; 15 dies que engeguen amb la celebració de la vida i culminen amb la pau de la mort. Enmig, un dia a dia proper a la ficció, però malauradament molt real. Una obra espectacular, que demostra la força del teatre com a mitjà d'expressió. Si sense haver viscut la maternitat em va deixar amb el cor encongit, no vull imaginar que hagués estat viure-la embarassada, o ja sent mare, amb aquesta nova etapa de ploriqueig accentuat.


Plorar quan estàs trist

A casa, diem que el plor s’ha de reservar per quan estàs trist o et fa mal alguna cosa. És a dir: “No cal plorar si el jersei que et volen posar per anar a la llar no és el que volies”. Recordo a la filla primerenca plorant i clamant: “Vull plorar”, posant l’accent que era una rabieta, no vinculada a tristesa ni a mal, però les ganes de plorar hi eren. Hi ha una etapa, de rabietes i rabioles, on el plor és protagonista de grans moments. Com també ho són les riallades. Així que a casa ara plorem més. Però tots tranquils, que també riem molt. A vegades, fins hi tot, plorem de riure.

Apunt important: Aquest article el vaig escriure fa uns mesos perquè ara mateix estic inoperativa, gaudint del permís de maternitat per entomar l'arribada d'una nova criatura, tal i com explicava aquí.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació