01
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
02
de setembre
a les
20:27h
Inés Arrimadas va aconseguir fer el salt a la política espanyola després d'un dur pols amb Albert Rivera i el seu nucli dur. Segons diverses fonts del partit taronja, la dirigent política va arribar a plantejar a Rivera que podria abandonar la política i passar al sector privat. L'acte de Ciutadans a Madrid el 23 de febrer passat, quan Rivera i Arrimadas van anunciar formalment el salt d'aquesta al Congrés com a cap de cartell per Barcelona en les eleccions del 28 d'abril, va estar envoltat de més tensions del que mostraven els somriures.
Feia temps que Arrimadas volia deixar la política catalana. La victòria de Ciutadans en les eleccions catalanes del 21-D del 2017, obtenint la primera posició, en cap moment la va acostar a la presidència de la Generalitat. La majoria sobiranista al Parlament no era reversible i la cap de l'oposició en cap moment va voler jugar a ser aspirant a dirigir el Govern. Cansada de fer el mateix paper en les sessions de control a l'executiu de Quim Torra, va decidir marxar.
A més, el seu marit, Xavier Cima, ja s'havia instal·lat a Madrid, dins de l'equip directiu de Kreab Espanya, una consultoria en comunicació corporativa. Una persona coneixedora dels moviments de Cima assegura amb malícia que aquest "vol fer de pont entre sectors econòmics de Madrid i Barcelona: vol fer d'aconseguidor, un paper que havien fet alguns diputats de CiU en el passat".
Tots a Madrid, menys ella
Rivera va accedir finalment a les pressions d'Arrimadas, que ja havia vist com altres dirigents de Ciutadans s'havien reubicat a Madrid: Juan Carlos Girauta, com a portaveu del grup al Congrés, José Manuel Villegas com a secretari general, Fernando de Páramo, que va deixar l'escó al Parlament el juliol del 2018 per fer-se amb la secretaria de comunicació del partit i que ara també és diputat al Congrés.
Mentrestant, ella es "consumia" a Catalunya. Malgrat que ja feia temps que s'especulava amb el salt a Madrid, la notícia va sorprendre i irritar en molts sectors del partit. Un dia abans de l'anunci oficial, Villegas va negar que el tema estigués sobre la taula, protagonitzant un dels grans ridículs recents de la política espanyola.
En un moment donat, els càlculs d'Arrimadas i Rivera van coincidir, segons relaten les mateixes fonts. Ciutadans mantenia una dura competència amb el PP, somiant amb un sorpasso improbable. Arrimadas, per la seva banda, també contemplava l'escenari d'un resultat dolent per al seu partit, que podria desestabilitzar Rivera. Una possibilitat que li podia donar una carta de cara a la successió. Si Ciutadans governava, en una coalició amb el PP -o amb el PSOE-, la política catalana tenia molts números per esdevenir ministra. Si la cosa anava de mal borràs, i Rivera era qüestionat, Arrimadas podia ser l'alternativa.
Una jugada que li ha sortit bé... a Rivera
Rivera va avalar finalment la pretensió d'Arrimadas. Li era útil en un moment en què Ciutadans afrontava una cursa electoral incerta. Molt més, després que els acords amb Vox a Andalusia havien obert una esquerda en la formació. Dirigents crítics començaven a aixecar la veu. A Barcelona, Manuel Valls feia declaracions en contra dels pactes amb l'extrema dreta. Arrimadas, amb el seu pas a la política espanyola, es lligava a Rivera.
El 28-A -i després les eleccions municipals i autonòmiques- no van suposar cap sorpasso per a Ciutadans. Però Rivera va salvar els mobles. El seu lideratge és ara per ara indiscutit.
Com a portaveu del partit i del grup al Congrés, Arrimadas s'ha trobat en un escenari que no preveia: un Rivera encara fort, però a l'oposició. Amb l'obligació de ser ella qui surti a donar la cara per la línia intransigent de la formació, el seu discurs agressiu, tan aplaudit quan es llançava contra els independentistes, ja no ho és tant al Congrés.
Arrimadas ha hagut de veure coses que segur que l'han incomodat, des de la ruptura amb Manuel Valls als pactes generalitzats amb Vox. Passant per la polèmica amb el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que els havia criticat pels acords amb l'extrema dreta. L'ambiciosa política, fins fa poc líder de l'oposició a Catalunya, afronta un curs polític espanyol amb molta incertesa
Feia temps que Arrimadas volia deixar la política catalana. La victòria de Ciutadans en les eleccions catalanes del 21-D del 2017, obtenint la primera posició, en cap moment la va acostar a la presidència de la Generalitat. La majoria sobiranista al Parlament no era reversible i la cap de l'oposició en cap moment va voler jugar a ser aspirant a dirigir el Govern. Cansada de fer el mateix paper en les sessions de control a l'executiu de Quim Torra, va decidir marxar.
A més, el seu marit, Xavier Cima, ja s'havia instal·lat a Madrid, dins de l'equip directiu de Kreab Espanya, una consultoria en comunicació corporativa. Una persona coneixedora dels moviments de Cima assegura amb malícia que aquest "vol fer de pont entre sectors econòmics de Madrid i Barcelona: vol fer d'aconseguidor, un paper que havien fet alguns diputats de CiU en el passat".
Tots a Madrid, menys ella
Rivera va accedir finalment a les pressions d'Arrimadas, que ja havia vist com altres dirigents de Ciutadans s'havien reubicat a Madrid: Juan Carlos Girauta, com a portaveu del grup al Congrés, José Manuel Villegas com a secretari general, Fernando de Páramo, que va deixar l'escó al Parlament el juliol del 2018 per fer-se amb la secretaria de comunicació del partit i que ara també és diputat al Congrés.
Mentrestant, ella es "consumia" a Catalunya. Malgrat que ja feia temps que s'especulava amb el salt a Madrid, la notícia va sorprendre i irritar en molts sectors del partit. Un dia abans de l'anunci oficial, Villegas va negar que el tema estigués sobre la taula, protagonitzant un dels grans ridículs recents de la política espanyola.
En un moment donat, els càlculs d'Arrimadas i Rivera van coincidir, segons relaten les mateixes fonts. Ciutadans mantenia una dura competència amb el PP, somiant amb un sorpasso improbable. Arrimadas, per la seva banda, també contemplava l'escenari d'un resultat dolent per al seu partit, que podria desestabilitzar Rivera. Una possibilitat que li podia donar una carta de cara a la successió. Si Ciutadans governava, en una coalició amb el PP -o amb el PSOE-, la política catalana tenia molts números per esdevenir ministra. Si la cosa anava de mal borràs, i Rivera era qüestionat, Arrimadas podia ser l'alternativa.
Una jugada que li ha sortit bé... a Rivera
Rivera va avalar finalment la pretensió d'Arrimadas. Li era útil en un moment en què Ciutadans afrontava una cursa electoral incerta. Molt més, després que els acords amb Vox a Andalusia havien obert una esquerda en la formació. Dirigents crítics començaven a aixecar la veu. A Barcelona, Manuel Valls feia declaracions en contra dels pactes amb l'extrema dreta. Arrimadas, amb el seu pas a la política espanyola, es lligava a Rivera.
El 28-A -i després les eleccions municipals i autonòmiques- no van suposar cap sorpasso per a Ciutadans. Però Rivera va salvar els mobles. El seu lideratge és ara per ara indiscutit.
Com a portaveu del partit i del grup al Congrés, Arrimadas s'ha trobat en un escenari que no preveia: un Rivera encara fort, però a l'oposició. Amb l'obligació de ser ella qui surti a donar la cara per la línia intransigent de la formació, el seu discurs agressiu, tan aplaudit quan es llançava contra els independentistes, ja no ho és tant al Congrés.
Arrimadas ha hagut de veure coses que segur que l'han incomodat, des de la ruptura amb Manuel Valls als pactes generalitzats amb Vox. Passant per la polèmica amb el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que els havia criticat pels acords amb l'extrema dreta. L'ambiciosa política, fins fa poc líder de l'oposició a Catalunya, afronta un curs polític espanyol amb molta incertesa