Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

sexe, postureig i reggaeton

Sobre com d'important és tenir poble

«Totes les persones que no teniu poble, hauríeu d'ajuntar-vos i crear alguna associació i apadrinar un poble abandonat»

per Gina Driéguez , 25 d'agost de 2019 a les 17:00 |
Gina Driéguez reivindica els pobles | Sant Hilari de Sacalm
L'altre dia en Joan Mangues, un noi amb moltíssims seguidors a Twitter va publicar la següent piulada. Una piulada que va despertar la meva tendresa en pensar en el pobre Joan, que no té poble i en la quantitat de persones que tampoc en tenen cap. Tenir "un poble" és molt important ja que és una de les coses que et configuren com a persona. Sembla que exageri, però no ho faig pas, de fet, totes les persones que no teniu poble, hauríeu d'ajuntar-vos i crear alguna associació i apadrinar un poble abandonat, plantegeu-vos-ho.

Quan una persona diu que "marxa al seu poble o marxa al poble" aquesta frase implica una barreja entre present i passat. Marxar al poble és com desbloquejar records, un darrere l'altre, és com obrir la caixa de la nostàlgia.


La implicació que tu tens amb aquest poble no té cap relació amb el padró, ni amb la quantitat de dies a l'any que hi passis, pots estar anys sense trepitjar-lo però el poble sempre romandrà esperant la teva tornada aturat en el temps. Tu segurament no has nascut en aquest poble, ni els teus pares, potser algun avi, iaia o tiet. És important tenir al cap l'arbre genealògic perquè en algun moment i quan menys ho esperis hi haurà qui vindrà a preguntar-te que tu "de qui ets". Quan et preguntin això, amic Joan, el que pretenen és que determinis la teva relació amb el poble i és llavors quan has de dir qui és la teva iaia, la teva tieta o la teva besàvia, a quin carrer tens la casa d'estiueig i sobretot i el més important: el malnom de la família.

Estiu rere estiu, pasqua rere pasqua, has carregat maletes al cotxe de torn i t’has dirigit a passar-hi les vacances. És divertit recordar com de carregat anava el patrol de l'avi cap allà, com si no hi hagués arribat la civilització, però es que de tornada cap a Barcelona era pitjor: cabassos plens de verdures de l'hort de la veïna, bresquilles o préssecs i garrafes d'aigua per passar tot l'hivern. Has de saber, Joan, que cap aigua és tant bona com la que tens al teu poble.


Al poble no cal que portis massa roba, ni que et preocupis massa per aquest tema, quatre vestidets i jaquetes per la nit per quan surts a “prendre la fresca”. Prendre la fresca és el moment de socialització del dia, normalment té lloc desprès de sopar, treus la cadira davant de la porta de casa i fas petar la xerrada amb la família, veïns i algun amic o amiga que passa per allà i es queda amb tu esperant que arribi algú més de la colla i aneu a pegar la volteta.

Ai Joan, això de la colla és el més important del poble, els amics i les amigues que fas, de diferents edats i de qui en dos o tres mesos no et separes en cap moment. Abans, quan tornava a Barcelona amb algunes amigues ens escrivíem cartes o ens trucàvem de tant en tant al fix de casa. Recordo el final d’un dels primers estius plorant com una desesperada perquè ja no veuria cada dia a la Isabel i a la Carla. Potser elles també ho recorden.


Amb els amics de la colla, o de la caseta és amb qui ballaràs pel carrer fins a les 8 del matí quan són festes i amb qui aprendràs que no hi ha activitat avorrida si estàs ben acompanyada. Concursos de paelles, caminades populars, gimcanes, anar a concerts de la banda o ballar jotes, no hi haurà absolutament res que et neguis a fer, perquè si ho fas amb la colla, tot està bé.
 
Ai Joan, es que és al poble, on tens aquelles primeres experiències vitals que mai oblidaràs: aprens a anar amb bicicleta, costereta cap amunt, costereta cap avall, aprens a nadar i aprens a estimar. És al poble on t'enamores per primer cop, et fas els primers petons i vius els primers amors d'estiu. Una mica com a l’inici de Grease, però sense música i amb menys glamour, tampoc ho negarem.

Al poble és també on tens les primeres experiències amb l'alcohol i vas aprenent, ben acompanyada, el que t'agrada i el que no i on són els teus límits. Atenció sociòlegs, el pas del malibú con piña, al ron-cola fins al gintònic actual trobaríem una bona línia argumental per analitzar el pas de l’adolescència a la maduresa.

Aquest any no he baixat al meu poble, però xiques, tinc ganes de veure-us, potser intento baixar per Sant Antoni. Qui sí ha anat per primer cop és la meva neboda, i amb un any ja ha vestit la primera samarreta de la colla durant les festes, i des d'aquí espero que sigui la d'aquest any sigui la primera de moltes festes d'agost.

Així que visca els pobles, visca el meu poble i Joan, si has arribat fins aquí i vols, potser de cara a l'any que ve, podríem mirar d'adoptar-te. Ja em dius.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació