entrevista

Salvador Simó, director de cinema: «Els professionals que volen treballar aquí han de marxar»

El director barceloní opta a la nominació dels Oscar en representació de l'Estat amb «Buñuel en el laberinto de las tortugas», un film que reivindica l'artista, la memòria històrica i l'ofici dels animadors

per Victor Rodrigo , 25 d'agost de 2019 a les 12:20 |
Salvador Simó, director de «Buñuel en el laberinto de las tortugas» | Wanda
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 d'agost de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un film d'animació competint amb Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar per representar Espanya als Oscar 2020. Buñuel en el laberinto de las tortugas és l'òpera prima de Salvador Simó (Barcelona), un veterà de la professió de l'animació al món de les produccions audiovisuals. L'Academia de Cinema Espanyol ha decidit preseleccionar la seva primera obra al costat de Dolor y Gloria (Almodóvar) i Mientras dure la guerra (Amenábar). Simó rep la notícia com un premi i la fa extensiva a tot el gremi d'animadors.


El director barceloní critica l'esforç titànic que suposa crear un projecte cinematogràfic de zero a Catalunya o a l'Estat. Aplaudeix l'esforç dels professionals de l'animació i la qualitat dels que tenim aquí, i lamenta que per trobar feina hagin de marxar fora. La pel·lícula sobre Buñuel, però, és un cant a l'amistat, a les bones persones i a una animació que pot optar a premis sense ser cap subcategoria.

- Buñuel en el laberinto de las tortugas ha estat preseleccionada per representar l'Estat als Oscars. Ho valora com un premi?


- Per tots nosaltres és el premi. Evidentment la competència és molt dura. Tant la pel·lícula de l’Almodóvar -que a mi m’encanta- com la d’Amenábar són de dos grans directors que segurament s’'emportaran la selecció final algun dels dos. El fet d’estar aquí ja és un premi. Però el premi no és estar només preseleccionats pels Oscars, el premi és que és la primera vegada en la història d’Espanya que una pel·lícula d’animació és valorada per representar-la als Oscars i està considerada com a “cinema”. Això significa competir amb moltes altres pel·lícules, també de ficció. És molt emocionant el que representa. És un reconeixement a la nostra animació, una de les més punteres que hi ha al món.

- Amb aquesta preselecció podem afirmar que l’animació viu un moment dolç? O encara queda camí per recórrer?


- Viu un moment molt bo de cara als professionals. Per part de les institucions, en canvi, encara queda camí important per recórrer, si ho comparem amb altres països de la UE. A França les ajudes de les institucions són com deu vegades les que hi ha aquí. La gent que està treballant aquí està fent pel·lícules amb una passió i una feinada brutal amb pressupostos ridículs. Tot i això, s’estan fent coses d’una qualitat increïble. Això és també un reconeixement a tots aquests professionals que estan fent una tasca fantàstica.

- La preselecció doncs, la fa extensiva a tot el gremi d’animadors i als que feu cinema d’animació?

- Sí, animadors i productors. A vegades ens oblidem de la feinada que tenen els productors per aconseguir quatre calers per tirar endavant una pel·lícula. La fem totalment extensiva.

- Com pot ser que hi hagi tants impediments per aconseguir finançar una pel·lícula d’animació, feta aquí, si el públic normalment respon a les sales de cinema?

- L’animació és una indústria que dona diners i crea llocs de treball. Quan jo estava treballant a Anglaterra, el 25% dels treballadors del gremi eren espanyols. El mateix passa amb tots els estudis de VFX en què he estat. El volum de negoci de VFX que es genera al Regne Unit és més d’un bilió de lliures esterlines. Són dades d’aquest gener. Si el 25% dels que ho generen són professionals espanyols, potser ens ho hauríem de repensar des d’aquí. El fet que tu puguis treballar amb pressupostos adequats fa que també puguis accedir a un públic més gran.

- La seva carrera és prou coneguda, amb feina a Hollywood i en pel·lícules molt taquilleres en l’apartat de l’animació. Que el va decidir a atrevir-se a fer un llargmetratge?

- Havia dirigit curts i una sèrie de televisió però el fet de dirigir i veure l’animació com a cinema era un repte. Un repte molt important. Quan em van oferir la possibilitat de dirigir el projecte de Buñuel en el laberinto de las tortugas –jo estava vivint a Anglaterra- això significava era dirigir la meva primera pel·lícula, al meu país i sobre un gran director que admiro. Era un somni fet realitat. Estic molt agraït a tots els productors implicats en el projecte, tots els que han confiat en mi.

- La pel·lícula tracta dels primers passos de Buñuel al món del cinema. Per què aquesta història i aquest personatge?

- Amb en Manuel Cristóbal, un dels productors, ens coneixíem des de feia temps i volíem treballar plegats. Em va trucar i em va dir: “Escolta, llegeix aquest còmic i em dius que en penses”. Ja coneixia Buñuel, el meu pare n'havia estat un gran fan, però amb el còmic hi havia certes parts amb què no hi estava d’acord. La pel·lícula es crea a partir d’aquestes coses en les que no estava d’acord. La il·lustració és una peça de Fermín Solís, amb la seva visió, amb tot el respecte del món, però faltava informació i context per poder jutjar qui era Luis Buñuel.

És una mica el que hem volgut fer. Donar una visió molt més contextualitzada. Era molt fàcil caure en un Buñuel edulcorat i teníem clar que volíem mostrar-lo com era. Proper, amb les seves contradiccions, els seus complexos, els seus defectes... A poc a poc va anar sorgint la figura del Ramón Acín i l’amistat entre tots dos.
 

Ramón Acín i Luis Buñuel, a la pel·lícula Foto: Wanda Vision


- Podríem afirmar que hi ha un clar homenatge a Acín?

- L’homenatge és evident però no només a Ramón Acín, perquè en aquesta pel·lícula l’escultor representa una mica la seva personalitat, que era una bona persona. Quan vaig assabentar-me de com ell li finança el documental de las Hurdes -Tierra sin pan (1932)- el primer que vaig pensar va ser: "Ostres, m’agradaria saber avui en dia quanta gent compliria la seva paraula com ell". Automàticament després vaig pensar en la quantitat de gent que sí que la compliria. Estem massa disposats a creure que la desconfiança vers els altres és general. El que passa realment és totalment el contrari. Estem envoltats de molt bones persones i el Ramón Acín representa això. És un homenatge a les bones persones. És un cant a l’amistat, a aquells que estan compromesos amb la societat, que volen millorar les coses i que tenen integritat.

- Una crítica de la pel·lícula afirmava que no presenteu Buñuel, sinó Acín

El 1932 Buñuel encara no era "el gran director". Havia estrenat un parell de coses que havien esdevingut un escàndol mediàtic però s'estava trobant a ell mateix. A las Hundes hi va anar amb la intenció de canviar el món, per millorar les coses, i no es va adonar que s’estava canviant a ell mateix. Hem volgut sortir del fantasma "del gran Luis Buñuel" que esdevindria després. Volíem el jove director. Això ens permetia una certa flexibilitat i llibertat creativa per apropar-nos al personatge.

- En una entrevista, afirmava que Buñuel no podria fer cinema en l’actualitat "perquè és molt arriscat fer pel·lícules políticament incorrectes". Tarantino va dir una cosa similar en estrenar el seu darrer film. Considera que el cinema té un problema d'autocensura?

- És complicat. Hi ha molts directors i productors que estan lluitant per un cinema autèntic, sense preocupacions. Et poso un exemple: als Estats Units, quan feia animació amb personatges d'animals, sempre generava un debat posterior sobre si era o no políticament correcte. El cas és que és una realitat. Per intentar ser políticament correctes, a vegades amaguem o mirem cap a una altra banda deixant d’ensenyar la realitat. Ens fa falta més ser políticament incorrectes, més autèntics, com era Luis Buñuel. Intentar no satisfer tothom, perquè és impossible. Has de ser fidel a tu mateix i a l’hora d’expressar-te com a artista, encara més.

- La pel·lícula aconseguirà tornar a posar sobre la taula de debat la figura de Buñuel?

- Ho esperem, en part la intenció és aquesta. Intentar conèixer una mica més qui era Luis Buñuel i el seu documental. Que el seu nom tornés a sonar i que la gent recordi qui era, un dels grans directors de la història del cinema espanyol.

- Buñuel, Acín, Salvador Dalí... és un retrat d’una Espanya que ha quedat molt enrere. La memòria històrica i en aquest cas artística te el lloc que es mereix?

- Sempre hi ha una part de reivindicació de la memòria històrica perquè van desaparèixer molts grans artistes. La pel·lícula intenta reflectir els valors de la societat d’aquells moments. És bo saber d’on venim, ens n'oblidem moltes vegades. Sempre ho recordo en un tema molt actual com és el de la immigració. La gent ho critica però nosaltres hem sigut els primers immigrants. Hauríem de repensar-nos una mica què hem fet abans.

- Un fenomen com Buñuel, tant en el seu vessant surrealista com de cronista del món rural, és contextualitzable a l’actualitat?

- És clar, aquí està la historia. Ell mai va dir que era surrealista, mai va signar cap paper. Després de las Hundes, però, es va dedicar a explicar històries basades en l’ànima humana, en com ens comportem nosaltres. Al llarg de la història això no ha canviat gaire i això fa que les seves pel·lícules, les de Buñuel, siguin tremendament actuals.
 

Un dels moments de la pel·lícula Foto: Wanda Vision


- Ens queda molt camí per arribar al nivell de Hollywood en animació o estem a la seva altura?

- Estem molt a prop. La setmana passada vam estrenar la pel·lícula als Estats Units, a grans estudis com els de Walt Disney, i hi havia moltíssims espanyols que estaven treballant allà. Ens estem apropant. El problema és que els diners per produir venen de fora. Som incapaços d’entendre que la indústria d’aquí pot generar molts beneficis. Al Japó, la indústria de l’animació és de les més grans que hi ha. Tenen un benefici espectacular. He viscut gairebé tota la meva vida professional fora d’Espanya i quan torno em dona la sensació que ens mirem molt el melic. No veiem el que tenim al voltant ni aprenem dels altres. És una oportunitat per representar i exportar la nostra cultura, com la nostra forma de fer cinema.

- Llavors hi ha un problema per part del públic? Consumeix anime, Disney, Pixar però sembla que costi arribar a veure animació feta aquí.

- Depèn de les pel·lícules. Aquesta és una de baix pressupost, amb el personatge de Buñuel, no és familiar... és per a un públic difícil. Nosaltres sempre diem que el film és com el patinatge artístic, les altres són el futbol. Ho assumim. Sorprenentment, la pel·lícula l’han vist molts nens i nenes, amb una acollida espectacular. No m’ho podia creure. Una noia d’onze anys als Estats Units va fer-me una crítica i una entrevista que et podria dir que és una de les millors que m’han fet. És per això que ara el concepte “d’animació per adults” el dic amb la boca petita.

- Hem parlat de Hollywood, treballa a Madrid, però com veu la situació de l’animació a Catalunya?

- El problema és el finançament. Finançar una pel·lícula no és fàcil. Nosaltres l’hem fet amb un pressupost ridícul, d’1,8 milions d’euros, quan la mitjana a Europa són aproximadament sis. Hem fet una coproducció amb Amsterdam, hem tingut ajudes de la Comunitat de Madrid, d’Aragó, de València, d’Extremadura, RTVE, Telemadrid, el canal d’Extremadura. Desgraciadament, Catalunya no va voler apostar per aquesta pel·lícula però ho hem reconstruït a través de moltes institucions per aconseguir una quantitat ínfima. Això dificulta molt poder fer una pel·lícula competitiva. Hem hagut de sacrificar moltes coses perquè no teníem diners.

- És aquest un dels grans problemes al cinema fet a Catalunya, la manca de suport de les administracions?

- Els professionals que volen treballar aquí a Catalunya han de marxar. Els que sobreviuen ho fan treballant fora, fent serveis. El servei està molt bé perquè et paguen d’altres, països però si vols fer-ho aquí has de fer mans i mànigues per desenvolupar un projecte. Et posaré un exemple. A tot l’Estat, d'ajudes a desenvolupament de projectes, no n’hi ha. Només hi ha una aquí a Catalunya que et dona 25.000 euros. A Irlanda tenen un pressupost per desenvolupament de 400.000 euros.

- La diferència és substancial

- Amb 25.000 euros no pots desenvolupar una pel·lícula d’animació. Qui digui el contrari, que em truqui i m’expliqui com. Porto 30 anys en aquesta professió i no és veritat. No es pot ni pagar un guionista. La gent segueix desenvolupant projectes mentre treballa en altres coses. Dediques hores del teu temps i surten projectes per passió pròpia, dels professionals. El reconeixement d’aquesta preselecció és a tota aquesta gent que està deixant-se la pell per tirar endavant la indústria de l’animació en aquest país. No som conscients del gran esforç que s’està fent.

- La competència és gran però, si no ens veiem als Oscar ens veurem als Goya?

- Ho espero! Encara em fa més il·lusió els Goya que els Oscar però a aquests últims també estem intentant anar-hi en la categoria d’animació. Ara s’ha estrenat als Estats Units i allà tenim com a distribuïdora la segona més important després de Disney. Estant apostant perquè hi vagi nominada en les cinc de la categoria. És una loteria, perquè es presentaran grans pel·lícules a nivell internacional, però allà hi som.

- A Ramón Acín li va tocar la loteria, potser els toca a vostès.

- A nosaltres ens acaba de tocar amb aquesta preselecció. Sincerament és una barbaritat. Tota la indústria de l’animació espanyola ho deu estar celebrant perquè és la primera vegada.

- Tot i la celebració i els impediments, l'in crescendo de l’animació seguirà?

- Cada vegada més es reconeixerà que l’animació és cinema. Això també és responsabilitat nostra, no només dels altres. Depèn del producte que els donem. Hem d’estar a l’alçada perquè els responsables del cinema tradicional són d’una talla espectacular. No podem seguir pensant que l’animació és només per a nens. Això ha sigut així perquè ho vam voler nosaltres mateixos. Si ensenyes que amb l’animació es poden fer projectes interessants, històries colpidores, històries diferents, serà fantàstic. L’animació infantil també està bé. Tot és cinema. La clau és que sigui bo.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació