21
d'agost
del
2019
Actualitzat
el
22
d'agost
a les
9:21h
Isabel Díaz Ayuso va ser investida presidenta de la Comunitat de Madrid després de prometre "la baixada més gran d'impostos de la història". Un anunci que, per ara, significa rebaixar mig punt cada tram de l'IRPF en l'únic territori que ja ha renunciat a cobrar l'impost de patrimoni. Un fet que ha comportat una resposta airada de quasi tota la resta de governs autonòmics, que l'han acusada de fomentar el dúmping fiscal. Per què Madrid es pot permetre fer això? És només una qüestió de gestió eficient?
Un dels dirigents que més durament ho han replicat ha estat el conseller valencià d'Hisenda, Vicent Soler, que va atribuir l'anunci al fet que "els ingressos per impostos generals els surten per les orelles" i, amb això, aprofiten per rebaixar tributs i promoure la fuga de rendes altes cap allí.
La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ha obert la porta a fixar certa harmonització fiscal en el futur nou finançament per impedir actuacions com aquestes, una limitació normativa per la qual ja apostava el republicà Lluís Salvadó com a secretari d'Hisenda, la legislatura passada. "[A Madrid] es poden permetre el luxe d'abaixar els impostos, i això, evidentment, genera tensions molt importants i és una deslleialtat profunda respecte a la resta de comunitats autònomes", va asseverar en una compareixença al Parlament.
1. Pol d'atracció de rendes altes
Madrid, com a capital de l'Estat, és un centre d'atracció de directius i alts càrrecs d'empreses espanyoles i internacionals, les quals hi tenen la seva seu. Això provoca que hi visquin moltes persones amb rendes altes i, per tant, que la recaptació de l'IRPF sigui major de per si. Segons la Hisenda estatal, la renda mitjana bruta a la ciutat de Madrid va ser el 2016 de 37.242 euros, clarament superior a la mitjana espanyola, de 25.950 euros.
A Barcelona, pel seu dinamisme econòmic i com a capital catalana, li ocorre un fet similar -no tan accentuat- i la seva renda mitjana és de 36.050 euros. Malgrat tot, el seu pes respecte Catalunya és molt inferior que el de la ciutat de Madrid -amb quasi el doble de població- per a la Comunitat de Madrid. Per això, la renda mitja de tota Catalunya queda en 29.541 euros i la de la Comunitat de Madrid, en 34.272. Això permet que, tot i abaixar els tipus autonòmic, la base imposable superior a Madrid compensi els ingressos i, a més, encara atragui noves rendes altes que facin créixer més la recaptació.
2. Territori poc dispers i població jove
Una comunitat homogènia i densament poblada és molt més barata de gestionar que una més dispersa i amb poblets allunyats que requereixen una major oferta de serveis per a poblacions més reduïdes o construir més infraestructures de transport. El cas de la Comunitat de Madrid, en aquest sentit, és paradigmàtic, ja que té escassament un milió d'habitants menys que Catalunya però un territori quatre cops inferior.
La densitat de població catalana és de 237 habitants per quilòmetre quadrat i la de la Comunitat de Madrid, de 830. Només 47 dels 179 municipis madrilenys tenen menys de 1.000 habitants, una quarta part del total, mentre que 488 dels 947 catalans no arriben a aquesta xifra, els quals suposen més de la meitat.
És evident que gestionar un territori com el de la Comunitat de Madrid és clarament més senzill i barat. Igualment, les mateixes característiques fan que sigui una autonomia més jove, amb només un 17,9% de població major de 65 anys, quan a Catalunya ho és un 19,1% i la mitjana estatal és del 19,4%. La vellesa comporta majors despeses en salut o en factura farmacèutica i malgrat que, com la dispersió dels municipis, és un element que pondera els recursos del finançament, no ho fa prou com per compensar la menor necessitat de recursos de la Comunitat de Madrid per afrontar aquests reptes.
3. Finançament de la capitalitat
El fet que Madrid sigui la capital estatal, a més d'atreure seus i rendes altes, també comporta beneficis a nivell de finançament d'equipaments que l'Estat considera d'interès general pel fet de situar-se allí. Segons ha denunciat la Generalitat, per exemple, les ajudes estatals que reben tres equipaments culturals de Madrid com el Reina Sofia, el Museu del Prado i el Teatro Real tripliquen per si sols la inversió total en equipaments culturals catalans.
A banda, la major part de l'administració de l'Estat, amb tots els seus funcionaris i empleats, es concentra a Madrid. Es tracta de gairebé 150.000 treballadors que hi treballen, cobrant dels impostos estatals, i que després gasten els seus salaris majoritàriament en comerços madrilenys, i també hi paguen impostos com l'IRPF. A Catalunya, en canvi, només hi ha poc més de 25.000 empleats pagats per l'Estat.
A banda, cal comptar els alts càrrecs del govern espanyol que fan vida sobretot a Madrid o tots els serveis que s'hi contracten per als equipaments de l'Estat -neteja, àpats, reparacions...-, oferts sovint per madrilenys, per proximitat. Això suposa una font d'ingressos notable per al govern regional.
4. Ingressos com a comunitat uniprovincial
Aquelles comunitats que, com la de Madrid o Múrcia, són uniprovincials, tenen transferides al govern autonòmic tant les competències com els recursos de les antigues diputacions provincials, ja suprimides. Aquestes quantitats no estan comptabilitzades en els pressupostos estatals i, en realitat, no són condicionades -com ho serien les partides per al foment de l'ocupació, per exemple-. Això fa que es puguin usar pel que vulgui el govern autonòmic madrileny, atès que les competències de les diputacions estan poc definides.
Així, Díaz Ayuso pot decidir que recursos que, en el cas català, gestionaria la diputació de Barcelona, estiguin destinats a competències autonòmiques com les de sanitat o ensenyament. I fins i tot seria lògic que ho fes, ja que, com hem vist, la Comunitat de Madrid té menys municipis petits que requereixin suport d'un ens supralocal.
I aquesta quantitat pot no ser menyspreable, ja que els recursos transferits de l'Estat a la diputació de Barcelona són de 665,1 milions aquest 2019, una xifra que podria ser fins i tot superior a la Comunitat de Madrid, ja que a la demarcació barcelonina hi viu un milió de persones menys. Podria compensar, per exemple, els 511,4 milions que els catalans van pagar en impost de patrimoni el 2017 -el 45,4% del que es va pagar a tot l'Estat per aquest tribut- i que a la Comunitat de Madrid, com s'ha comentat, s'ha decidit deixar a zero.
Un dels dirigents que més durament ho han replicat ha estat el conseller valencià d'Hisenda, Vicent Soler, que va atribuir l'anunci al fet que "els ingressos per impostos generals els surten per les orelles" i, amb això, aprofiten per rebaixar tributs i promoure la fuga de rendes altes cap allí.
La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ha obert la porta a fixar certa harmonització fiscal en el futur nou finançament per impedir actuacions com aquestes, una limitació normativa per la qual ja apostava el republicà Lluís Salvadó com a secretari d'Hisenda, la legislatura passada. "[A Madrid] es poden permetre el luxe d'abaixar els impostos, i això, evidentment, genera tensions molt importants i és una deslleialtat profunda respecte a la resta de comunitats autònomes", va asseverar en una compareixença al Parlament.
1. Pol d'atracció de rendes altes
Madrid, com a capital de l'Estat, és un centre d'atracció de directius i alts càrrecs d'empreses espanyoles i internacionals, les quals hi tenen la seva seu. Això provoca que hi visquin moltes persones amb rendes altes i, per tant, que la recaptació de l'IRPF sigui major de per si. Segons la Hisenda estatal, la renda mitjana bruta a la ciutat de Madrid va ser el 2016 de 37.242 euros, clarament superior a la mitjana espanyola, de 25.950 euros.
A Barcelona, pel seu dinamisme econòmic i com a capital catalana, li ocorre un fet similar -no tan accentuat- i la seva renda mitjana és de 36.050 euros. Malgrat tot, el seu pes respecte Catalunya és molt inferior que el de la ciutat de Madrid -amb quasi el doble de població- per a la Comunitat de Madrid. Per això, la renda mitja de tota Catalunya queda en 29.541 euros i la de la Comunitat de Madrid, en 34.272. Això permet que, tot i abaixar els tipus autonòmic, la base imposable superior a Madrid compensi els ingressos i, a més, encara atragui noves rendes altes que facin créixer més la recaptació.
2. Territori poc dispers i població jove
Una comunitat homogènia i densament poblada és molt més barata de gestionar que una més dispersa i amb poblets allunyats que requereixen una major oferta de serveis per a poblacions més reduïdes o construir més infraestructures de transport. El cas de la Comunitat de Madrid, en aquest sentit, és paradigmàtic, ja que té escassament un milió d'habitants menys que Catalunya però un territori quatre cops inferior.
La densitat de població catalana és de 237 habitants per quilòmetre quadrat i la de la Comunitat de Madrid, de 830. Només 47 dels 179 municipis madrilenys tenen menys de 1.000 habitants, una quarta part del total, mentre que 488 dels 947 catalans no arriben a aquesta xifra, els quals suposen més de la meitat.
És evident que gestionar un territori com el de la Comunitat de Madrid és clarament més senzill i barat. Igualment, les mateixes característiques fan que sigui una autonomia més jove, amb només un 17,9% de població major de 65 anys, quan a Catalunya ho és un 19,1% i la mitjana estatal és del 19,4%. La vellesa comporta majors despeses en salut o en factura farmacèutica i malgrat que, com la dispersió dels municipis, és un element que pondera els recursos del finançament, no ho fa prou com per compensar la menor necessitat de recursos de la Comunitat de Madrid per afrontar aquests reptes.
3. Finançament de la capitalitat
El fet que Madrid sigui la capital estatal, a més d'atreure seus i rendes altes, també comporta beneficis a nivell de finançament d'equipaments que l'Estat considera d'interès general pel fet de situar-se allí. Segons ha denunciat la Generalitat, per exemple, les ajudes estatals que reben tres equipaments culturals de Madrid com el Reina Sofia, el Museu del Prado i el Teatro Real tripliquen per si sols la inversió total en equipaments culturals catalans.
A banda, la major part de l'administració de l'Estat, amb tots els seus funcionaris i empleats, es concentra a Madrid. Es tracta de gairebé 150.000 treballadors que hi treballen, cobrant dels impostos estatals, i que després gasten els seus salaris majoritàriament en comerços madrilenys, i també hi paguen impostos com l'IRPF. A Catalunya, en canvi, només hi ha poc més de 25.000 empleats pagats per l'Estat.
A banda, cal comptar els alts càrrecs del govern espanyol que fan vida sobretot a Madrid o tots els serveis que s'hi contracten per als equipaments de l'Estat -neteja, àpats, reparacions...-, oferts sovint per madrilenys, per proximitat. Això suposa una font d'ingressos notable per al govern regional.
4. Ingressos com a comunitat uniprovincial
Aquelles comunitats que, com la de Madrid o Múrcia, són uniprovincials, tenen transferides al govern autonòmic tant les competències com els recursos de les antigues diputacions provincials, ja suprimides. Aquestes quantitats no estan comptabilitzades en els pressupostos estatals i, en realitat, no són condicionades -com ho serien les partides per al foment de l'ocupació, per exemple-. Això fa que es puguin usar pel que vulgui el govern autonòmic madrileny, atès que les competències de les diputacions estan poc definides.
Així, Díaz Ayuso pot decidir que recursos que, en el cas català, gestionaria la diputació de Barcelona, estiguin destinats a competències autonòmiques com les de sanitat o ensenyament. I fins i tot seria lògic que ho fes, ja que, com hem vist, la Comunitat de Madrid té menys municipis petits que requereixin suport d'un ens supralocal.
I aquesta quantitat pot no ser menyspreable, ja que els recursos transferits de l'Estat a la diputació de Barcelona són de 665,1 milions aquest 2019, una xifra que podria ser fins i tot superior a la Comunitat de Madrid, ja que a la demarcació barcelonina hi viu un milió de persones menys. Podria compensar, per exemple, els 511,4 milions que els catalans van pagar en impost de patrimoni el 2017 -el 45,4% del que es va pagar a tot l'Estat per aquest tribut- i que a la Comunitat de Madrid, com s'ha comentat, s'ha decidit deixar a zero.