Avui m'agradaria parlar-vos del segon embaràs. Si ho heu viscut, potser estareu d'acord en el fet que el que vius quan tens la segona criatura en camí és una altra història des del minut zero. És intens, és emotiu, és bonic... però és molt diferent. El primer senyal que aquesta serà una altra història és quan, per exemple, anuncies la bona nova als amics. Si esteu dinant, pot passar que ja no s'aixequin de la taula per abraçar-vos i felicitar-vos. Ja no es fan ni els sorpresos. Amb un simple i curt "Felicitats" ja n'hi ha prou, per seguir amb la conversa. I que no es refredi el plat.
El canvi més important, és bastant obvi. El que passa sovint amb el segon, és que el primer infant et té plenament sucumbit en una rutina intensa. Ja no t'escoltes tant: ni els mals, ni les coces. Ja no tens clar de quantes setmanes exactes estàs, ni recordes quina prova et toca fer-te. No llegeixes llibres per preparar-te per la nova arribada. I en gran part no ho fas perquè estàs més tranquil·la (mentalment); te n'has sortit una vegada i has decidit repetir, així que l'aventura no ha anat tan malament. Bé, de fet, tampoc ho fas perquè no tens temps.
Més exemples; al segon embaràs no hem anat a classes de prepart. Val a dir que amb la primera criatura, no vam tenir gaire fortuna amb la persona que les impartia, i vam tenir més la sensació de perdre el temps, que de preparar-nos en el temps. Tampoc he fet ioga per embarassades ni estiraments als vespres a casa. Segurament també he menjat pitjor. Però tot i això, m'he trobat millor. Cansament sí, però sense els nivells de narcolèpsia de la gestació de la primera fera poc ferotge. Així que ho confirmo: això sí que és una ruleta.
Però més enllà dels canvis físics, és un moment emocionalment intens. I és un batibull d'emocions diferents que amb l'espera primera criatura. Crec que emoció i incertesa, barrejades amb por i il·lusió formaven el còctel intens de la primera vegada. Però hi ha una sensació que no m'esperava i que m'ha agafat desprevinguda en aquest segon embaràs. És una alta dosi de tristesa (mesclada amb altes dosis d'alegria, tots tranquils!). El motiu? Preveure un possible sofriment de la que ben aviat, sense haver-ho demanat, es convertirà en la germana gran. Estrany, oi?
És una tristesa que va i ve, que en moments hi ha estat molt present, i que després ha desaparegut durant setmanes. Però ha estat una boira estranya que ha planat durant la gestació. Em sé molt bé la teoria; sé que aquest sentiment es beurà inundat i aclaparat per molts d'altres, sé que donar-li una germana serà un regal excepcional, sé que ho fem convençuts i que ningú ens ha obligat a arribar fins aquí. Som plenament responsables de la decisió. Hem decidit tenir una segona criatura conscients i feliços. I celebrem ser aquí. Sé que la gran, ha tingut el privilegi de gaudir dels pares per ella sola durant més de dos anys i mig, i que la petita això no ho viurà. Sé que trencar-li aquesta exclusivitat serà un trasbals, però que els fruits que en recollirà seran únics. I que viurem com podrem aquest inici de canvi.
I tot i tot, en algun moment de l'embaràs he estat trista: pel temps que em faltarà per dedicar el 100% de la meva atenció a cadascuna d'elles. Sort que l'amor no es divideix en dos, es multiplica per dos. Només espero que el temps, també es multipliqui.
Apunt important: Aquest article el vaig escriure fa uns mesos perquè ara mateix estic inoperativa, gaudint del permís de maternitat per entomar l'arribada d'una nova criatura, tal i com explicava aquí