El 22 de febrer de 2019, després de mesos de petites mobilitzacions contra el poder que no havien aconseguit aplegar un gruix considerable de ciutadans, la Primavera Algeriana va florir amb una primera gran mobilització de masses que, arran de diverses crides a través de les xarxes socials, va reunir centenars de milers de persones per protestar contra la decisió del president Abdelaziz Bouteflika, en situació crítica fruit del seu vessament cerebral de 2013 i sense aparèixer en públic des d'aquella mateixa data, d'optar a un cinquè mandat en les eleccions presidencials previstes per l'abril de 2019.
La decisió de Bouteflika, cap de l'estat algerià des del 1999 i integrant de la generació que havia protagonitzat la guerra d'alliberament contra el colonialisme francès, però amb un evident problema de salut que feia que els rumors de la seva mort es difonguessin de manera recurrent entre la població, era conseqüència de la voluntat del seu entorn, el veritable poder a l'ombra, d'aferrar-se al palau d'El Mouradia, la residència presidencial.
Aquell 22 de febrer, la resposta a la crida a la mobilització, que va omplir els carrers d'Alger especialment de joves que no havien viscut la "dècada negra" dels anys 90 quan el país es va esquerdar fruit de la guerra civil entre exèrcit i islamistes, va sorprendre un poder que va veure com, en una capital on les manifestacions estaven prohibides per raons de seguretat des del 2001, centenars de milers de persones ocupaven l'espai públic i gosaven, fins i tot, arrencar l'immens retrat de Bouteflika -una imatge omnipresent al país- que decorava la seu del partit presidencial a la cèntrica plaça de la Grande Poste.
Milers de manifestants ocupen els carrers d'Alger contra el poder i oposant-se a un cinquè mandat del president Bouteflika Foto: @franceinfo
D'entre els nombrosos joves manifestants d'aquell 22 de febrer, destacava la presència d'afeccionats als diferents clubs de futbol de la capital. Molt especialment, del Mouloudia Club d'Alger (MCA), malgrat ser l'equip preferit del president, i de la Unió Esportiva de la Medina d'Alger (USMA), una entitat nascuda al cor de la Casbah durant l'època colonial francesa i que s'havia erigit, com el Mouloudia, en l'estendard esportiu de la població musulmana.
La presència de molts integrants del principal grup d'animació de l'USMA, els Ouled El-Bahdja (Fills de la Radiant, un dels sobrenoms amb els quals es coneguda la ciutat d'Alger), habituats a idear populars càntics no només de suport al seu equip sinó també de crítica social i política, va provocar que una de les cançons que entonaven habitualment des del 2018 es convertís, de manera improvisada, en l'autèntic himne popular del moviment que protestava contra un cinquè mandat del president Bouteflika.
Aquesta cançó, anomenada "La Casa del Mouradia", s'havia popularitzat durant els partits de l'USMA com a local i havia convertit l'estadi Omar Hamadi en un dels pocs espais, juntament amb altres recintes esportius del país, on la protesta contra el règim de Bouteflika era més o menys tolerada. La coneguda melodia havia estat ideada pels Ouled El-Bahdja, entre les files dels quals hi havia un nodrit grup de músics i d'artistes que eren els responsables de pensar unes cançons a les quals s'atribuïa posteriorment una autoria col·lectiva, a partir de la sèrie La Casa de Papel, que havia arribat a Algèria de la mà de Netflix i que, ben aviat, s'havia convertit en un fenomen entre el nombrós jovent d'un país on més de la meitat dels seus 42 milions d'habitants encara no havia complert la trentena.
Vista dels carrers de la Casbah d'Alger amb un escut de l'USMA, club que va néixer en aquest mateix barri, al fons Foto: Arxiu Ramon Usall
La popular sèrie espanyola, on el Profesor alliçona els integrants de la banda amb què planifica l'assalt a la fàbrica de la moneda sobre la necessitat de guanyar temps durant el robatori per poder imprimir el màxim de diners, va ser utilitzada com a metàfora del que Abdelaziz Bouteflika i el seu clan havien fet amb el palau d'El Mouradia, és a dir, aferrar-se al poder i a la residència presidencial per poder-ne obtenir el màxim benefici possible.
Aquesta idea va donar peu a "La Casa del Mouradia" un càntic que s'iniciava expressant el malestar del jovent algerià amb les següents paraules: "Ben aviat arribarà l'albada però no em ve la son / Consumeixo a petites dosis / Quina és la raó? / A qui he de culpar? / Estem farts d'aquesta vida".
La cançó continuava denunciant la veritable naturalesa del poder algerià i resumia els diferents mandats presidencials de Bouteflika de la següent manera: "El primer, direm que va passar / Ens van enganyar amb la dècada / Al segon, la història es va veure clara / La Casa d'El Mouradia / Al tercer, el país es va aprimar / Per culpa dels interessos personals / Al quart, la marioneta va morir / I el negoci continua / El cinquè continuarà / Entre ells ja han tancat el negoci / I el passat s'arxiva / La veu de la llibertat...".
Milers de manifestants ocupen els carrers d'Alger contra el poder i oposant-se a un cinquè mandat del president Bouteflika Foto: @franceinfo
L'oportunitat d'aquestes paraules va fer que els manifestants del 22 de febrer adoptessin com a pròpia "La Casa del Mouradia", una cançó que va transcendir les simpaties futbolístiques i que va esdevenir l'autèntic himne de la protesta contra Bouteflika. Així, doncs, des d'aquell divendres, el primer dia del cap de setmana a Algèria, aquesta melodia va ressonar en totes les mobilitzacions que es van repetir setmanalment arreu del país fins arribar a treure al carrer, el 15 de març de 2019, una xifra total de 14 milions de manifestants que, en tots els racons d'Algèria corejaven la tornada de "La Casa del Mouradia" malgrat que, quatre dies abans, el president Bouteflika havia renunciat a optar a un cinquè mandat.
La constatació que la seva renúncia a la reelecció no aturava les mobilitzacions va portar Bouteflika a anunciar, novament sense cap compareixença pública, la seva dimissió. Una circumstància que tampoc va aturar unes protestes perllongades al llarg dels mesos següents i que, en un gest altament simbòlic escenificant la importància dels estadis de futbol algerians com a espais de contestació al poder, es van agermanar amb la brillant trajectòria de la selecció nacional a la Copa d'Àfrica disputada a Egipte entre el 21 de juny i el 19 de juliol on el combinat algerià es va alçar, per segona vegada en la seva història, amb el triomf final.