17
d'agost
del
2019
Actualitzat
a les
17:31h
El 1966 el cantant gal·lès Tom Jones ja caminava cap a l'èxit. Aquell any havia guanyat el Grammy a millor artista debutant i ja havia publicat el seu primer gran hit, It's not unusual. En aquest context, l'estrella emergent oferia el seu primer concert a l'estat espanyol, concretament a la plaça del Sol de la Vila de Gràcia de Barcelona. Va ser el 15 d'agost del 1966 en el marc de la Festa Major del barri.
Francesc Franco tenia 18 anys i feia poc que formava part de la junta de l'associació de veïns de la plaça. Té la visita de Jones gravada a la memòria i reconeix que ara seria "impossible" que un cantant de tant renom actués a la Festa Major. "Va costar 500.000 pessetes portar-lo", recorda. Jones va fer dues sessions del seu concert a l'envelat, una a la tarda i una a la nit i el preu de l'entrada era de 500 pessetes. "Vam calcular que si s'omplia podríem pagar totes les despeses", diu Franco. "Finalment vam tancar amb pèrdues, però no gaires", afegeix.
La despesa feta per l'associació no es limitava a la contractació de Jones, ja que aquell any a la plaça també van tocar Tony Ronald -el mateix dia i de teloner-, Raimon i Raphael, entre altres.
Més gent a fora que a dins
L'actuació que més rebombori va generar, però, va ser la del Tigre de Gal·les, i fins i tot es van viure moments de tensió a l'hora de comprar les entrades. No n'hi havia per a tothom, ja que l'aforament era per a 1.500 persones.
Finalment, va haver-hi més gent fora l'envelat que dins, segons Franco. "No el podien veure però el sentien", recorda Franco. Aleshores, l'escenari estava situat a la part de la plaça on actualment hi ha un pàrquing.
Ell sí que va poder veure de prop el cantant. De fet, era l'encarregat de vigilar que ningú entrés al camerino de Jones durant l'actuació. Un cubicle sense porta i amb una cortina per preservar la intimitat de l'artista. "Jo era allà quan es canviava de roba entre actuació i actuació i recordo veure que portava calçotets estampats de pell de tigre", explica.
Els dos concerts van durar entre 45 minuts i una hora i Franco explica que després de les actuacions Jones va marxar ràpidament. Això sí, ell va tenir temps per demanar-li un autògraf.
La competència amb Diamant
El concert de Jones a Gràcia s'ha d'emmarcar en un context en què les actuacions musicals van guanyar molt pes a la programació de la festa i en què cada plaça lluitava per portar el millor artista.
Franco recorda la competència dels anys 60 entre la plaça del Sol i la del Diamant. La primera era coneguda com El entoldado de los grandes éxitos, i la segona com El entoldado de los grandes espectáculos.
"Volíem fer un cop sobre a taula i per això vam decidir contractar Jones", argumenta Franco. La contractació la van gestionar el president de l'associació, Josep Manyà i el vicepresident d'espectacles, Jordi Olivera, a través del representant i promotor de concerts Francisco Bermúdez, que un any abans havia organitzat l'actuació de The Beatles a la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid.
No seria el primer ni l'últim any en què la plaça del Sol programaria concerts d'artistes de renom. El 1965 ja hi havia actuat Rita Pavone i el 1967 hi van tornar Raphael i Raimon, a més de Massiel. El 1969 el cap de cartell seria Joan Manuel Serrat.
Francesc Franco tenia 18 anys i feia poc que formava part de la junta de l'associació de veïns de la plaça. Té la visita de Jones gravada a la memòria i reconeix que ara seria "impossible" que un cantant de tant renom actués a la Festa Major. "Va costar 500.000 pessetes portar-lo", recorda. Jones va fer dues sessions del seu concert a l'envelat, una a la tarda i una a la nit i el preu de l'entrada era de 500 pessetes. "Vam calcular que si s'omplia podríem pagar totes les despeses", diu Franco. "Finalment vam tancar amb pèrdues, però no gaires", afegeix.
La despesa feta per l'associació no es limitava a la contractació de Jones, ja que aquell any a la plaça també van tocar Tony Ronald -el mateix dia i de teloner-, Raimon i Raphael, entre altres.
Més gent a fora que a dins
L'actuació que més rebombori va generar, però, va ser la del Tigre de Gal·les, i fins i tot es van viure moments de tensió a l'hora de comprar les entrades. No n'hi havia per a tothom, ja que l'aforament era per a 1.500 persones.
Finalment, va haver-hi més gent fora l'envelat que dins, segons Franco. "No el podien veure però el sentien", recorda Franco. Aleshores, l'escenari estava situat a la part de la plaça on actualment hi ha un pàrquing.
Ell sí que va poder veure de prop el cantant. De fet, era l'encarregat de vigilar que ningú entrés al camerino de Jones durant l'actuació. Un cubicle sense porta i amb una cortina per preservar la intimitat de l'artista. "Jo era allà quan es canviava de roba entre actuació i actuació i recordo veure que portava calçotets estampats de pell de tigre", explica.
Els dos concerts van durar entre 45 minuts i una hora i Franco explica que després de les actuacions Jones va marxar ràpidament. Això sí, ell va tenir temps per demanar-li un autògraf.
El cartell de la Festa Major a la plaça del Sol Foto: Cedida
La competència amb Diamant
El concert de Jones a Gràcia s'ha d'emmarcar en un context en què les actuacions musicals van guanyar molt pes a la programació de la festa i en què cada plaça lluitava per portar el millor artista.
Franco recorda la competència dels anys 60 entre la plaça del Sol i la del Diamant. La primera era coneguda com El entoldado de los grandes éxitos, i la segona com El entoldado de los grandes espectáculos.
"Volíem fer un cop sobre a taula i per això vam decidir contractar Jones", argumenta Franco. La contractació la van gestionar el president de l'associació, Josep Manyà i el vicepresident d'espectacles, Jordi Olivera, a través del representant i promotor de concerts Francisco Bermúdez, que un any abans havia organitzat l'actuació de The Beatles a la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid.
No seria el primer ni l'últim any en què la plaça del Sol programaria concerts d'artistes de renom. El 1965 ja hi havia actuat Rita Pavone i el 1967 hi van tornar Raphael i Raimon, a més de Massiel. El 1969 el cap de cartell seria Joan Manuel Serrat.