Per què Disney recupera els clàssics i els converteix en «remakes» hiperrealistes?

El Rei Lleó digitalitzat, amb un hiperrealisme que espantaria qualsevol expert en safaris. El geni d'Aladdin caracteritzat per Will Smith, amb una imatge gairebé esfereïdora de la caricatura blava clàssica. Un Dumbo fet per CGI (imatge generada per ordinador), Angelina Jolie recuperant el personatge de la Malèfica o la novetat d'una nova Mulán sense musical i sense el Mushu. Disney està recuperant els seus preuats clàssics infantils, musicals i adolescents per a reconvertir-los en pel·lícules hiperrealistes, versionades i modernitzades. A què respon aquesta nova política? Com ho rep el públic i la crítica? Són realment necessàries totes aquestes noves pel·lícules?

El fenomen massiu de recuperació de clàssics s'inicia a partir de 2016. Disney havia plantejat films com 101 dàlmates a finals dels anys 90 -amb un resultat nefast- i s'hi va tornar a atrevir el 2010 de la mà de Tim Burton, amb Alicia al País de les Meravelles. Amb la bona rebuda per part del públic -de la crítica ni de bon tros-, van decidir tornar-ho a intentar el 2014 amb Angelina Jolie encarnant la malvada de La bella dorment, Malèfica. Un èxit de taquilla rotund i una nova porta de blockbusters amb un benefici econòmic en auge.

L'expansió espectacular de la companyia: Marvel i Star Wars

Disney va cruspir-se bona part del mercat cinematogràfic entre el 2010 i el 2012. La companyia multinacional va comprar íntegrament Marvel (inclosa la filial dels còmics i la filial de cinema, Marvel Entertainment) per 31.000 milions de dòlars. Això significava que tots els personatges, herois i sagues com els Avengers passaven a ser propietat de The Walt Disney Company.

Aquest moviment expansiu va consolidar-se al cap de dos anys, quan l'empresa va adquirir Lucasfilm, la productora de George Lucas, per 4.050 milions. La saga de Star Wars i d'Indiana Jones passava a engreixar les files de Disney. Així doncs, en menys de tres anys, Walt Disney tenia en el seu poder les principals sagues cinematogràfiques blockbuster del mercat. Amb aquest escenari, la maquinària de la multinacional es va posar en marxa.

Sagues principals i remakes secundaris

La tercera trilogia de Star Wars i l'explosió extraordinària de la saga cinematogràfica de Marvel va elevar el conglomerat empresarial de Disney a cotes rècord. Èxits mundials de taquilla, expansions de merchandising, nous parcs d'atraccions, més personatges, tot un univers nou. Tot aquest desplegament necessita d'una enorme inversió econòmica per part de Disney, obligant-la a crear noves solucions de rendibilitat per millorar encara més les seves sagues principals. El públic sempre vol que les noves entregues siguin millor, amb més personatges i més espectacle visual. Això té un cost molt elevat.

Els globus sonda de 2014 i 2015 amb Malèfica i La Ventafocs van demostrar a Disney que recuperant vells clàssics de sota les pedres, matava dos pardals d'un tret: apropar els clàssic a les noves -i exigents- generacions, a més d'aconseguir èxits de taquilla. El guió o una revisió acurada no és la política ni la norma general. L'objectiu era -i es- crear canapès cinematogràfics per un públic insaciable i així poder preparar un banquet amb les sagues principals.

El factor nostàlgia contra la nul·la necessitat dels films

Jon Favreau, Tim Burton, Kenneth Branagh i Guy Ritchie han estat directors de renom que han participat en aquesta creació de remakes de Disney. Les pel·lícules són aparadors espectaculars però de contingut buit, amb cartells de luxe tant per part d'actors, actrius com de nous cantants en les pel·lícules musicals, engreixant així les BSO amb noves cançons. La nostàlgia d'un públic que es va enamorar durant la seva infantesa i adolescència amb els clàssics de Disney és un factor molt ben aprofitat per la companyia. Com un caramel amb llums de neó, aquests remakes no responen a cap necessitat real cinematogràfica. No existeix cap buit de mercat, ja que els clàssics de per si ja l'ocupen -ara en plataformes, abans en videoclubs o la pròpia televisió-. L'única resposta és el factor econòmic.

La crítica no és gens piadosa amb tots aquests remakes, arribant a massacrar alguns d'ells. La poca -o gairebé nul·la- inventiva per part de Disney en alguns casos, com amb El Rei Lleó on es calquen exactament totes les escenes, genera controvèrsia entre els experts i el públic generalista. Hi ha un factor indiscutible: la gent va al cinema a veure-les. Col·locades al calendari estival, amb precisió quirúrgica, aquestes estrenes generen cues i taquilles d'èxit davant d'altres pel·lícules que no poden competir amb la promoció, el bagatge i el mercat de Netflix.

Campanya agressiva: de quatre en quatre

Els cavalls de Disney estan desbocats. La nova fase 4 de Marvel ha estat presentada, generant pel·lícules i sèries fins 2021, i amb l'afegit del tancament de la tercera trilogia de Star Wars, la companyia de Mickey Mouse s'assegura copsar les sales de cinema durant anys. Aquestes dues branques principals, però, no impediran l'estrena de fins a quatre pel·lícules remakes més pel 2020 -després d'estrenar-ne quatre més aquest any-: Mulán, una nova versió de Peter Pan, Pinotxo i la pel·lícula de Cruella de Vil amb Emma Stone. El desplegament és aclaparador però les grans rotatives de Hollywood consideren que la política de Disney representa una cursa a tota velocitat cap a un carreró sense sortida.

L'aposta és clara. L'opinió pública està jugant sempre al ritme de les novetats de Disney. La publicitat, ja sigui bona o dolenta, sempre dóna repercussió als nous films de la companyia. Les polèmiques estan servides a tota hora, generant debat a mitjans, tertúlies i a les xarxes socials. El públic, però, que és sobirà, acaba dissolvent tota la cortina de fum amb una sentència clara cap a aquestes pel·lícules i musicals de Disney: el cinema s'ha de gaudir, sigui com sigui, pensin el que pensin.