FUTBOLÍTICA

Quan el futbol explica ​la Ruanda del genocidi

El Front Patriòtic Ruandès, la guerrilla tutsi que va aturar el genocidi que es va produir a Ruanda fa un quart de segle, comptava, des de 1993, amb un club de futbol que, a l’igual que aquest moviment polític, ha esdevingut hegemònic en la Ruanda de després de les cruels matances

per Ramon Usall, 3 d'agost de 2019 a les 13:00 |
Cranis de víctimes exhibits al centre memorial del genocidi ruandès de Nyamata | Fanny Schertzer
Entre la primavera i l'inici de l’estiu de 1994, ara fa tot just un quart de segle, Ruanda va ser escenari d’un dels genocidis més cruels que ha patit la humanitat al llarg de la seva història. Durant un centenar de dies tràgics, els compresos entre el 7 d’abril i el 15 de juliol, les milícies hutus de l'Interahamwe van assassinar salvatgement 800.000 persones, majoritàriament integrants de l'ètnia tutsi però també hutus moderats. Era la seva resposta a l'atemptat que el 6 d’abril de 1994 havia abatut l’avió on viatjava el president Juvénal Habyarimana, el cap d’estat hutu, en exercici des de 1973, que governava Ruanda amb mà de ferro fins al punt de ser conegut amb el sobrenom de "Kinani" ("L'Invencible", en la principal llengua del país).

La responsabilitat de la mort del president va ser atribuïda al Front Patriòtic Ruandès (FPR), la guerrilla tutsi que s’oposava a Habyarimana, un fet que va fer revifar la guerra civil que el país havia viscut entre 1990 i 1993 desencadenant el genocidi capitanejat per l’Interahamwe. 


El conflicte civil havia esclatat el 1990 quan l'Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR), el braç militar del FPR, havia iniciat la invasió de Ruanda des d'Uganda, territori on s'havien exiliat nombrosos tutsis oposats al poder de Habyarimana. Aquesta guerra havia conclòs el 1993 amb la signatura dels acords d’Arusha que propugnaven un govern de transició amb presència tutsi i l’obertura de l'exèrcit ruandès als milicians de l’APR, en un procés que havia de ser tutelat per una missió internacional de les Nacions Unides.
 

Una de les primeres imatges de l’equip de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR), el juliol de 1993, a Mulindi, la seva capital rebel Foto: www.cairn.info


Va ser precisament arran de la signatura d’aquest acord de pau que, el juliol de 1993, el FPR va decidir crear un equip de futbol que dugués el nom del seu exèrcit com a mitjà per difondre les seves idees i retornar a la normalitat. Naixia així l'Armée Patriotique Rwandaise Football Club (Exèrcit Patriòtic Ruandès Futbol Club), un equip establert a Mulindi, localitat situada al nord del país, vora la frontera amb Uganda, que havia exercit de capital rebel durant la guerra civil.

Aquest nou club va reclutar els millors futbolistes d'entre els soldats de l’APR i va iniciar la seva activitat político-esportiva amb diversos partits d'exhibició arreu del país que servien com a mítings en suport a la seva causa i com a actes d'oposició al president Habyarimana. N'és un exemple el matx que va enfrontar, l'estiu de 1993, a l'APR FC amb un equip vinculat al Front Social Demòcrata (FSD), un dels principals partits de l'oposició interior, i que va servir perquè el FPR i el FSD segellessin un pacte de col·laboració al si del futur govern de coalició previst en els acords d'Arusha. Com els mateixos guerrillers que integraven l'equip explicaven, jugar a futbol era la seva manera de continuar la guerra i demostrar que el FPR no combatia només amb les armes a la mà.

 

Centenars de matxets utilitzat pels milicians de l’Interahamwe durant el genocidi contra la població tutsi Foto: www.genius.com

 
Aquests partits d’exhibició van aturar-se bruscament l’abril de 1994. La mort del president Habyarimana i l'inici del genocidi van situar novament al camp de batalla les prioritats dels combatents de l’APR. El seu objectiu principal era aturar les matances perpetrades pels milicians hutus de l'Interahamwe, una força paramilitar que, precisament, havia nascut a partir d’un club de futbol amateur de Kigali on jugaven, entre d’altres, dos dels fills del president Habyarimana i que estava estretament vinculat al poder hutu. El futbol, de fet, també jugava un paper important a l’hora de legitimar aquest poder i el governamental Moviment Revolucionari Nacional per al Desenvolupament (MRND, el partit únic fins l'arribada del multipartidisme el 1991) tenia una evident afinitat amb el Kiyouvu Sports, campió de les dues lligues d’abans del genocidi i de les graderies del qual va sorgir un volum important de milicians de l’Interahamwe.

Tot i que la prioritat del Front Patriòtic Ruandès era aturar el genocidi i foragitar el poder hutu, el seu principal dirigent, Paul Kagame, l’actual president de Ruanda, no va voler que el seu equip de futbol es dissolgués. “Hem d’alliberar el país, però cal que l’equip continuï, que esdevingui un catalitzador per reconstruir-lo” va afirmar durant una visita a Mulindi on es va entrevistar amb els jugadors i els principals responsables del club.

El juliol de 1994, després d’una cruenta batalla pel control de Kigali, les forces del FPR van foragitar als genocides hutus del poder i van posar fi als assassinats d’una població tutsi que havia estat pràcticament massacrada. Entre els màrtirs d’aquells combats hi havia diversos jugadors de l’APR FC, un club que va haver de reclutar nous integrants per poder reprendre la seva activitat.
 

El juliol de 1994 l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR) va prendre Kigali i va foragitar els genocides del poder Foto: @RwandaGov


Per demostrar la seva voluntat d'unir al país després d'haver expulsat del poder als genocides, el Front Patriòtic Ruandès, tot i estar integrat majoritàriament per tutsis, va situar un hutu, Pasteur Bizimungu, a la presidència. Aquest gest, i la voluntat d’agermanar el país demostrada pels nous dirigents, no va evitar les represàlies contra civils hutus que distaren molt, però, del volum que havia tingut el genocidi protagonitzat pels l’Interahamwe.

Amb l'accés al poder del Front Patriòtic, l’equip de l’APR va reprendre la seva activitat. Acabat l’estiu de 1994, el club va realitzar una gira pel país dels Mil Turons. Tot i el paisatge desolador que la guerra havia deixat, el fet de veure jugar a futbol servia per fer renéixer l'esperança i per propiciar l'inici del retorn de centenars de milers de refugiats que havien fugit de Ruanda arran del genocidi.
 

Els jugadors de l’APR FC van la salutació militar per celebrar el seu triomf al campionat de Ruanda de 2014 Foto: Facebook Apr Fc Fan Club 1


Amb la finalitat de normalitzar ràpidament la situació, el govern va decidir impulsar de nou el campionat de futbol i l'activitat de la selecció nacional. Curiosament, la història va voler que el primer partit del renovat combinat estatal es disputés, el gener de 1995, a Kampala, la capital de la veïna Uganda, contra la selecció local. Durant tot el matx, els seguidors ugandesos no van parar de cantar "Vosaltres, ruandesos, torneu-nos les nostres armes!", fent així referència al fet que el FPR havia comptat amb un important arsenal ugandès a l’hora de lliurar el seu combat contra el poder hutu, a l’inici de la guerra civil de 1990.

Aquests càntics ofensius van perseguir a la selecció ruandesa durant bona part de la segona meitat de la dècada dels 90 i provocaven que els seus jugadors fossin sovint tractats com a genocides i milicians de l’Interahamwe en els partits que disputaven com a visitants.

Tornant al campionat local, la recuperació de la pràctica del futbol a Ruanda va anar associada a una hegemonia aclaparadora de l’equip de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès que es va proclamar campió de la primera lliga post-genocidi i que, des de 1995 fins a l’actualitat, s'ha alçat amb el títol en 17 ocasions demostrant que el poder polític, que des d’aleshores també ha restat sempre en mans del FPR, té una evident traducció en l’àmbit esportiu amb la dominació de l’APR FC.
 

Desfilada militar a l’estadi Amahoro el 2014 durant la celebració del vintè aniversari del genocidi Foto: Mugisha Don de Dieu


Amb la normalització del país, l'equip de l'Exèrcit Patriòtic va poder establir-se a la capital, Kigali, i adoptar com a propi l’estadi nacional, batejat amb la simbòlica denominació d’Amahoro (de la Pau, en llengua kinyarwanda). Pels seguidors de l’equip, aquest és un recinte enormement simbòlic ja que, durant els cent dies del genocidi, va acollir fins a dotze mil refugiats tutsis que buscaven protegir-se de les matances hutus, convertint-se en l’únic indret segur del país ja que estava sota protecció d’unes Nacions Unides que, el 1993, l’havien elegit com a seu de la seva missió pacificadora.

Els èxits de l’equip vinculat al Front Patriòtic van travessar les fronteres de Ruanda gràcies al seu triomf a l’antiga Copa de la CECAFA en les edicions de 2004, 2007 i 2010. Aquesta competició, que es disputen els clubs de l’Africa central i oriental, va ser batejada el 2002 amb el nom de Copa Kagame fruit del patrocini que va decidir establir-hi el president ruandès Paul Kagame en la seva voluntat d'ampliar la influència internacional de la Ruanda de després del genocidi.
 

L’equip de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès celebra la seva victòria a la Copa Kagame de 2010, la tercera de la seva història. Foto: Kigali Today


Les victòries internacionals de l’APR FC van esperonar a la selecció nacional que va assolir dues de les seves grans fites durant la dècada posterior al genocidi amb la seva victòria a la Copa de les nacions de la CECAFA de 1999 i, sobretot, amb la seva primera i única classificació per a la fase final d’una Copa d’Àfrica de Nacions, la que es va celebrar el 2004 a Tunísia on els Amabuvi (Les Vespes, el sobrenom del combinat ruandès) van estar a punt d’arribar als quarts de final amb un equip que representava la diversitat del país.

Aquests triomfs són un fidel reflex de com el futbol explica la Ruanda de després del genocidi, un  país que ha sabut sobreposar-se a un passat turbulent i emergir com un dels estats més sòlids de l’Àfrica dels Grans Llacs. Un estat on, en el darrer quart de segle, el Front Patriòtic Ruandès, l’antiga guerrilla tutsi, ha exercit el poder polític de manera tan hegemònica com el seu club de futbol, l’APR FC, ha dominat el campionat local. Un nou exemple, doncs, de com el futbol ens explica tot sovint la història.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació