L'embaràs és un procés vital que hauria d'estar permanentment marcat amb un senyal groc, d'aquells que indiquen que hi ha perill d'alt voltatge. La intensitat amb què vius aquests mesos, provoca uns alt-i-baixos adrenalítics. Des del cansament més insospitat i la somnolència més fatídica fins a l'insomni i la hiperactivitat del que ho ha de deixar tot fet abans que no comenci la nova era.
Moments cabdals que serveixen per anar preparant el terreny i que estan indiscutiblement protagonitzats per una nova amiga anomenada hormona. Ella és la culpable de la gran majoria de canvis en la teva rutina, la responsable que el dia més important de l'any et surti una urticària a la cara, que sembli que els pits estiguin a punt de sortir-te disparats o que vomitis al mig del carrer quan vas de camí de la feina. Un grapat de petits plaers.
Un dels records més bonics que també et pot deixar la teva amiga hormona és un augment de la miopia. De sobte un dia t'adones que ja no llegeixes bé els cartells dels noms dels carrers, i que t'hi has d'apropar per esbrinar a quina alçada de l'Eixample et trobes. Innocent com ets, visites l'oftalmòleg perquè et confirmi que l'amiga hormona t'ha deixat un punt més de miopia a cada ull, com qui no vol la cosa. El més curiós és que quan arriba el moment de la recepta i la solució, el metge et recomana no fer res, no canviar-te els vidres de les ulleres. La millor opció, sembla ser, passa per no veure-t'hi durant els mesos d'embaràs. No fos cas que l'amiga hormona decidís retornar-te la vista just després del part, i a tu et quedés cara de burra a l'haver de tornar a passar per la caixa de l'òptica.
Però a l'amiga hormona li són igual les teves peticions de clemència a Santa Llúcia, i també pot decidir que, després del part, la teva vista borrosa segueixi igual. Pot ser, et diu l'oftalmòleg, que no sigui fins al final de la lactància que la teva vista torni al seu estat iniciàtic. Tot i que, ai l'as, també pot ser que la teva vista hagi empitjorat, i aquest nou estat miop hagi vingut per quedar-se. Posem-li una mica més d'emoció a això de la maternitat, no?
Així que mentrestant, la millor solució és que passis uns mesos més acostumant-te a una nova manera de veure la vida. Més borrosa, però igual d'entretinguda. De fet, és tan estranya la nova situació, que arriba un dia en què t'acostumes a aquesta nova manera de veure la vida, i fins i tot arribes a creure que, després del part, la teva visió ha millorat. Si més no, tens la sensació que hi veus millor. Santa Innocència, aquesta sí que és la teva patrona. El que ha passat en realitat és que ja no recordes com era la teva visió abans de l'embaràs, i t'has acostumat a no veure-hi. No t'autoenganyis.
Així que un cop ja has parit, ja has donat el pit i ja has deixat de donar el pit, te'n vas de nou a l'oftalmòleg perquè et confirmi que l'amiga hormona ja ha marxat, que no ha deixat rastre de la vostra amistat, i que tornes a ser una dona miop, però no tant. Convençuda de l'arribada de bones noves, et queda una cara de babau immensa, quan et confirmen que efectivament no t'hi veus, que les teves ulleres estan mal graduades, i que no hi ha esperança que la miopia torni a baixar. L'amiga hormona t'ha deixat bon souvenir. Al que cal sumar-li la mala reputació que has conreat durant els darrers mesos: fa un any i mig que no hi veus bé i molt possiblement t'has creuat amb més d'un conegut al que no has ni saludat. Demano disculpes.
Apunt important: Aquest article el vaig escriure fa uns mesos perquè ara mateix estic inoperativa, gaudint del permís de maternitat per entomar l'arribada d'una nova criatura, tal i com explicava aquí.