10
d'agost
del
2019
Actualitzat
el
11
d'agost
a les
10:12h
Reconstrucció. Així va batejar Miquel Iceta la proposta amb la qual el 16 de juny del 2014 va anunciar que volia ser primer secretari del PSC. Cinc dies abans, Pere Navarro havia dimitit en un moment en què el partit era tot un polvorí i estava patint un èxode de dirigents. I a Iceta no li va tremolar el pols per agafar el bisturí en una operació a cor obert. De fet, feia temps que esperava l'oportunitat de situar-se al capdavant del socialisme català. Cinc anys després i amb el PSOE a la Moncloa, el PSC no només s'ha estabilitzat, sinó que manté una línia ascendent i recupera musculatura perduda.
Veterà socialista que no ha ostentat, per ara, cap càrrec de gestió pública, Iceta ja havia temptejat el terreny per agafar les regnes del PSC l'any 2011, quan José Montilla es va retirar del lideratge del partit. Però en aquell moment bona part dels dirigents de pes van acabar tancant files al voltant de Navarro, que era alcalde de Terrassa. I, de fet, inicialment s'havia construït cert consens perquè fos Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, la successora de Navarro el 2014.
Finalment, però, la dirigent va fer un pas enrere i va ser aleshores quan Iceta va entrar en escena esmolant l'optimisme des del primer minut. Assegurava que ningú donés el PSC per mort. "Les notícies sobre la meva defunció són un xic exagerades", deia just abans de ser proclamat formalment primer secretari, parafrasejant l'escriptor nord-americà Marc Twain. Quins factors han afavorit un canvi de tendència en la perspectiva dels socialistes catalans? A continuació, quatre claus de per què el PSC ha ressuscitat electoralment.
1. Un lideratge fort en un partit sense dissidència interna
"Això no ho arregla ni Miquel Iceta", deia l'exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba en plena batussa amb el PSC el gener del 2013 per la defensa del dret a decidir "legal i acordat" pel qual els socialistes catalans van trencar la disciplina de vot dues vegades. L'afirmació estava fonamentada. Amb més de tres dècades a les esquenes movent-se amb habilitat felina -els gats són els seus animals preferits- entre les bambolines de la política, sempre ha trobat receptes per caure dempeus i desllorigar els moments més complexos. Ja fos en plena voràgine del tripartit i de l'Estatut o quan la relació amb el PSOE anava pel pedregar.
Els socialistes catalans ho van fiar tot a la carta Iceta, que va heretar el PSC més petit i erosionat des de la seva fundació l'any 1978. Setmanes després d'assumir la primera secretaria, es va consumar l'escissió dels dirigents crítics i, tot i que inicialment va assegurar que la seva missió era estabilitzar el partit i que no tenia intenció de ser candidat, ha estat cap de llista a les eleccions catalanes dues vegades i es dona per fet que ho tornarà a fer. Ningú al PSC dubta que Iceta, de qui tothom en reconeix l'esmolada oratòria i la intel·ligència política, és el seu màxim actiu. En tot cas, la dificultat serà trobar un relleu a l'alçada arribat el moment.
El partit s'ha homogeneïtzat a costa, això sí, a d'haver passat per un procés d'empetitiment i de perdre centralitat en un moment en què aquesta s'ha desplaçat cap al sobiranisme. No és ja aquell partit que era capaç d'aglutinar des de Montserrat Tura a Celestino Corbacho. No ho va tenir fàcil Iceta a les primàries de l'octubre de fa tres anys per revalidar la primera secretaria del partit, quan Parlon li va disputar el càrrec i va aconseguir esgarrapar un 46% del suport. En aquell moment el partit havia seguit acumulant grans daltabaixos electorals: els de les municipals i catalanes del 2015 i el de les espanyoles de 2015 i 2016.
De nou, però, Iceta queia dempeus. Va triar bé l'hora de situar-se al costat de Pedro Sánchez, fins i tot quan va ser defenestrat pels barons pel seu "no és no" a la investidura de Rajoy i va haver de passar pel tràngol de ser tutelat per un PSOE que semblava haver-se d'entregar a Susana Díaz. Disciplinat sempre amb Ferraz, ha governat amb mà de ferro el PSC en els moments més convulsos del procés català sense que pràcticament ningú a nivell intern hagi gosat tossir-li. L'exministre Celestino Corbacho és la principal baixa que ha patit darrerament el partit.
2. Autodeterminació no, però via dialogada sí
Després d'haver trencat la disciplina de vot en dues ocasions al Congrés per defensar el dret a decidir "legal i acordat", el PSC s'ha mantingut inamovible en el no al referèndum i a l'autodeterminació des de la signatura de la declaració de Granada amb el PSOE l'any 2013. Des d'aquell moment, els socialistes catalans s'han alineat amb les tesis del partit estatal i van donar suport a l'aplicació del 155 pel qual es va intervenir l'autonomia de Catalunya i es va dissoldre el Govern el 27 d'octubre del 2017 després que el Parlament aprovés la declaració d'independència.
Aquest vot i el fet que el PSC no s'hagi implicat en les manifestacions per demanar l'alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, i continuï negant la possibilitat de celebrar el referèndum, li ha costat a Iceta la presidència del Senat. Els independentistes el van vetar per ser nomenat senador. El líder del PSC no ha anat més enllà de considerar que els dirigents processats per l'1-O no haurien d'estar a la presó i que no haurien d'estar acusats per rebel·lió. També va protagonitzar una polèmica a la campanya del 21-D del 2017 plantejant la possibilitat que fossin indultats, declaracions que van ser censurades per dirigents del PSOE.
Però malgrat haver format part del bloc que va donar suport al 155 i d'haver-se mantingut en el no al referèndum com Ciutadans i PP -i fins i tot haver-se manifestat amb ells-, Iceta ha procurat fugir de les declaracions histriòniques i abanderar un discurs de sortida del conflicte amb "negociació, diàleg i pacte". Cervell de la proposta de reforma federal de la Constitució, l'arribada del PSOE a la Moncloa també ha estat clau per modular el discurs. Un cop passada l'efervescència dels fets d'octubre i el punt àlgid de la polarització, els socialistes catalans recullen els fruits d'aquesta estratègia de mostrar-se inflexibles a les reclamacions independentistes i, al mateix temps, fugir de la bel·ligerància de la dreta.
3. Victòria en el pols per ser el referent de l'esquerra no independentista
El PSC no és en aquests moments aquell partit que l'any 1999 tenia 52 diputats al Parlament o que l'any 2008 en tenia 25 al Congrés. Ni sembla que, per ara, es trobi en la tessitura de tornar-ho a ser a curt termini. Però ha aconseguit frenar la línia ascendent i enfilar la recuperació. Entre el 2015 i el 2017 els resultats electorals van deixar clar els riscos que suposava per als socialistes el naixement dels comuns i l'ascens de Ciutadans en un moment en què es donava per descomptat que el sector sobiranista que havia marxat de les seves files no tornaria.
Els comuns van fer forat a l'àrea metropolitana a les municipals de fa quatre anys, especialment catapultats per la victòria d'Ada Colau a Barcelona; i van fer saltar totes les alarmes quan van guanyar les eleccions espanyoles del 2015 i del 2016 a Catalunya i Podem va irrompre amb cinc milions de vots al Congrés. Els d'Albert Rivera, per la seva banda, tenyien de taronja el cinturó roig el 21-D guanyant per primera vegada unes eleccions catalanes en el punt de màxima efervescència d'un independentisme en shock pels empresonaments.
Ara, però, són els comuns els que pateixen a nivell intern els estralls del procés i veuen com una part de l'electorat retorna al PSC mentre una altra se n'ha anat a ERC. Han retingut Barcelona, però el projecte no ha reeixit al territori i van quedar tercers a les eleccions espanyoles del 28-A, per darrere de republicans i socialistes. Ciutadans, per la seva banda, també ha patit un daltabaix electoral en els darrers dos episodis electorals a Catalunya. Tot plegat, mentre el PSC tornava a recuperar grans majories absolutes a ciutats com l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà i alcaldies com les de Sabadell, malgrat que segueix tenint dificultats a la Catalunya interior i haver perdut les de Lleida i Tarragona.
4. El retorn del PSOE a la Moncloa
"Pedro, mantingues-te ferm, lliura'ns de Rajoy i del PP", s'esgargamellava Iceta el 24 de setembre del 2016. El clam, llargament recordat, va ser l'avantsala del suport incondicional del PSC a un Pedro Sánchez al qual li esperava el seu propi 1 d'octubre -quan els barons el van defenestrar del lideratge del PSOE- i l'inesperat i èpic retorn al lideratge del partit. Va ser un trajecte tortuós per al PSC, que va ser amonestat des de Ferraz per la decisió de trencar la consigna d'abstenir-se a la investidura de Rajoy primer i l'alineació amb Sánchez durant les primàries amb Susana Díaz.
El retorn de Sánchez a la secretaria general i el triomf un any després de la moció de censura que el va encimbellar fins a la Moncloa, ha catapultat els socialistes catalans. El PSC ha assaborit de nou el regust de bons resultats electorals a les eleccions del 28-A, on va quedar per darrere d'ERC, i del 26-M, quan ha recuperat musculatura territorial.
Iceta ha recordat en les darreres setmanes les veus que "donaven per mort" el PSC del qual en va agafar les regnes fa cinc anys. Amb la incògnita de quin resultat pugui obtenir en les futures eleccions catalanes que es projecten per al 2020 -els sondejos el situen entre el segon lloc i el tercer amb una victòria d'ERC-, queda clar que Iceta té intenció de seguir ballant en la primera línia i caure dempeus.
Veterà socialista que no ha ostentat, per ara, cap càrrec de gestió pública, Iceta ja havia temptejat el terreny per agafar les regnes del PSC l'any 2011, quan José Montilla es va retirar del lideratge del partit. Però en aquell moment bona part dels dirigents de pes van acabar tancant files al voltant de Navarro, que era alcalde de Terrassa. I, de fet, inicialment s'havia construït cert consens perquè fos Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, la successora de Navarro el 2014.
Finalment, però, la dirigent va fer un pas enrere i va ser aleshores quan Iceta va entrar en escena esmolant l'optimisme des del primer minut. Assegurava que ningú donés el PSC per mort. "Les notícies sobre la meva defunció són un xic exagerades", deia just abans de ser proclamat formalment primer secretari, parafrasejant l'escriptor nord-americà Marc Twain. Quins factors han afavorit un canvi de tendència en la perspectiva dels socialistes catalans? A continuació, quatre claus de per què el PSC ha ressuscitat electoralment.
1. Un lideratge fort en un partit sense dissidència interna
"Això no ho arregla ni Miquel Iceta", deia l'exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba en plena batussa amb el PSC el gener del 2013 per la defensa del dret a decidir "legal i acordat" pel qual els socialistes catalans van trencar la disciplina de vot dues vegades. L'afirmació estava fonamentada. Amb més de tres dècades a les esquenes movent-se amb habilitat felina -els gats són els seus animals preferits- entre les bambolines de la política, sempre ha trobat receptes per caure dempeus i desllorigar els moments més complexos. Ja fos en plena voràgine del tripartit i de l'Estatut o quan la relació amb el PSOE anava pel pedregar.
Els socialistes catalans ho van fiar tot a la carta Iceta, que va heretar el PSC més petit i erosionat des de la seva fundació l'any 1978. Setmanes després d'assumir la primera secretaria, es va consumar l'escissió dels dirigents crítics i, tot i que inicialment va assegurar que la seva missió era estabilitzar el partit i que no tenia intenció de ser candidat, ha estat cap de llista a les eleccions catalanes dues vegades i es dona per fet que ho tornarà a fer. Ningú al PSC dubta que Iceta, de qui tothom en reconeix l'esmolada oratòria i la intel·ligència política, és el seu màxim actiu. En tot cas, la dificultat serà trobar un relleu a l'alçada arribat el moment.
Els socialistes catalans ho han fiat tot a la carta Iceta, que va heretar el PSC més petit i erosionat des de la seva fundació l'any 1978
El partit s'ha homogeneïtzat a costa, això sí, a d'haver passat per un procés d'empetitiment i de perdre centralitat en un moment en què aquesta s'ha desplaçat cap al sobiranisme. No és ja aquell partit que era capaç d'aglutinar des de Montserrat Tura a Celestino Corbacho. No ho va tenir fàcil Iceta a les primàries de l'octubre de fa tres anys per revalidar la primera secretaria del partit, quan Parlon li va disputar el càrrec i va aconseguir esgarrapar un 46% del suport. En aquell moment el partit havia seguit acumulant grans daltabaixos electorals: els de les municipals i catalanes del 2015 i el de les espanyoles de 2015 i 2016.
De nou, però, Iceta queia dempeus. Va triar bé l'hora de situar-se al costat de Pedro Sánchez, fins i tot quan va ser defenestrat pels barons pel seu "no és no" a la investidura de Rajoy i va haver de passar pel tràngol de ser tutelat per un PSOE que semblava haver-se d'entregar a Susana Díaz. Disciplinat sempre amb Ferraz, ha governat amb mà de ferro el PSC en els moments més convulsos del procés català sense que pràcticament ningú a nivell intern hagi gosat tossir-li. L'exministre Celestino Corbacho és la principal baixa que ha patit darrerament el partit.
Miquel Iceta, flanquejat per Eva Granados i David Pérez Foto: ACN
2. Autodeterminació no, però via dialogada sí
Després d'haver trencat la disciplina de vot en dues ocasions al Congrés per defensar el dret a decidir "legal i acordat", el PSC s'ha mantingut inamovible en el no al referèndum i a l'autodeterminació des de la signatura de la declaració de Granada amb el PSOE l'any 2013. Des d'aquell moment, els socialistes catalans s'han alineat amb les tesis del partit estatal i van donar suport a l'aplicació del 155 pel qual es va intervenir l'autonomia de Catalunya i es va dissoldre el Govern el 27 d'octubre del 2017 després que el Parlament aprovés la declaració d'independència.
Aquest vot i el fet que el PSC no s'hagi implicat en les manifestacions per demanar l'alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, i continuï negant la possibilitat de celebrar el referèndum, li ha costat a Iceta la presidència del Senat. Els independentistes el van vetar per ser nomenat senador. El líder del PSC no ha anat més enllà de considerar que els dirigents processats per l'1-O no haurien d'estar a la presó i que no haurien d'estar acusats per rebel·lió. També va protagonitzar una polèmica a la campanya del 21-D del 2017 plantejant la possibilitat que fossin indultats, declaracions que van ser censurades per dirigents del PSOE.
Però malgrat haver format part del bloc que va donar suport al 155 i d'haver-se mantingut en el no al referèndum com Ciutadans i PP -i fins i tot haver-se manifestat amb ells-, Iceta ha procurat fugir de les declaracions histriòniques i abanderar un discurs de sortida del conflicte amb "negociació, diàleg i pacte". Cervell de la proposta de reforma federal de la Constitució, l'arribada del PSOE a la Moncloa també ha estat clau per modular el discurs. Un cop passada l'efervescència dels fets d'octubre i el punt àlgid de la polarització, els socialistes catalans recullen els fruits d'aquesta estratègia de mostrar-se inflexibles a les reclamacions independentistes i, al mateix temps, fugir de la bel·ligerància de la dreta.
3. Victòria en el pols per ser el referent de l'esquerra no independentista
El PSC no és en aquests moments aquell partit que l'any 1999 tenia 52 diputats al Parlament o que l'any 2008 en tenia 25 al Congrés. Ni sembla que, per ara, es trobi en la tessitura de tornar-ho a ser a curt termini. Però ha aconseguit frenar la línia ascendent i enfilar la recuperació. Entre el 2015 i el 2017 els resultats electorals van deixar clar els riscos que suposava per als socialistes el naixement dels comuns i l'ascens de Ciutadans en un moment en què es donava per descomptat que el sector sobiranista que havia marxat de les seves files no tornaria.
Els comuns van fer forat a l'àrea metropolitana a les municipals de fa quatre anys, especialment catapultats per la victòria d'Ada Colau a Barcelona; i van fer saltar totes les alarmes quan van guanyar les eleccions espanyoles del 2015 i del 2016 a Catalunya i Podem va irrompre amb cinc milions de vots al Congrés. Els d'Albert Rivera, per la seva banda, tenyien de taronja el cinturó roig el 21-D guanyant per primera vegada unes eleccions catalanes en el punt de màxima efervescència d'un independentisme en shock pels empresonaments.
Ara, però, són els comuns els que pateixen a nivell intern els estralls del procés i veuen com una part de l'electorat retorna al PSC mentre una altra se n'ha anat a ERC. Han retingut Barcelona, però el projecte no ha reeixit al territori i van quedar tercers a les eleccions espanyoles del 28-A, per darrere de republicans i socialistes. Ciutadans, per la seva banda, també ha patit un daltabaix electoral en els darrers dos episodis electorals a Catalunya. Tot plegat, mentre el PSC tornava a recuperar grans majories absolutes a ciutats com l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà i alcaldies com les de Sabadell, malgrat que segueix tenint dificultats a la Catalunya interior i haver perdut les de Lleida i Tarragona.
Acte del PSC a Badalona Foto: Adrià Costa
4. El retorn del PSOE a la Moncloa
"Pedro, mantingues-te ferm, lliura'ns de Rajoy i del PP", s'esgargamellava Iceta el 24 de setembre del 2016. El clam, llargament recordat, va ser l'avantsala del suport incondicional del PSC a un Pedro Sánchez al qual li esperava el seu propi 1 d'octubre -quan els barons el van defenestrar del lideratge del PSOE- i l'inesperat i èpic retorn al lideratge del partit. Va ser un trajecte tortuós per al PSC, que va ser amonestat des de Ferraz per la decisió de trencar la consigna d'abstenir-se a la investidura de Rajoy primer i l'alineació amb Sánchez durant les primàries amb Susana Díaz.
El retorn de Sánchez a la secretaria general i el triomf un any després de la moció de censura que el va encimbellar fins a la Moncloa, ha catapultat els socialistes catalans. El PSC ha assaborit de nou el regust de bons resultats electorals a les eleccions del 28-A, on va quedar per darrere d'ERC, i del 26-M, quan ha recuperat musculatura territorial.
Iceta ha recordat en les darreres setmanes les veus que "donaven per mort" el PSC del qual en va agafar les regnes fa cinc anys. Amb la incògnita de quin resultat pugui obtenir en les futures eleccions catalanes que es projecten per al 2020 -els sondejos el situen entre el segon lloc i el tercer amb una victòria d'ERC-, queda clar que Iceta té intenció de seguir ballant en la primera línia i caure dempeus.