04
d'agost
del
2019
Actualitzat
el
05
d'agost
a les
10:43h
Íñigo Errejón encara era al Congrés dels Diputats. Estava immers en la batalla amb Pablo Iglesias per liderar Podem i destinava una part del seu temps a estudiar. Així s'explicava al seu despatx de la cambra baixa quan n'obria les portes. Estudiar també volia dir preparar-se per a un nou repte, per si les coses a Podem es posaven magres. I Errejón desplegava la següent teoria quan l'interlocutor aprofundia en les intencions: si l'esquerra aconseguia desallotjar el PP també de la Comunitat de Madrid, com havia passat al País Valencià, el mapa estatal tenia moltes opcions de canviar per un període llarg. Per fer caure Mariano Rajoy no va fer falta un canvi de color polític al govern de la Comunitat; n'hi va haver prou amb el cop de gràcia de la sentència de Gürtel, la iniciativa de determinats dirigents de l'independentisme català i Podem, i l'audàcia de Pedro Sánchez.
Errejón entenia que Madrid, una plaça anhelada per l'esquerra -on es concentren totes les debilitats del PSOE com a partit-, podia ser un motor de canvi, que decantés el tauler espanyol. Com a candidat, no ho ha aconseguit. A Madrid, la dreta hi ha acumulat presidents conservadors -Alberto Ruiz Gallardón, Esperanza Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes-, fins al punt de convertir la Comunitat en icona d'un model, de l'expansió urbanística fins al liberalisme comercial, amb visibles repercussions ciutadanes. Quan el model es va desbocar, el govern va ser un viver d'irregularitats. Al PP plovia sobre mullat. Només cal observar els problemes judicials acumulats per les mateixes Aguirre i Cifuentes -l'últim va transcendir divendres- i Ignacio González. Tanmateix, la dreta no ha deixat de governar la Comunitat en tots aquests anys. I ho continuarà fent, ara amb un executiu de coalició entre populars i Ciutadans, amb Isabel Díaz Ayuso com a presidenta i Vox com a puntal de la majoria a l'Assemblea de Madrid. La capital espanyola assaja la suma entre dreta i extrema dreta.
L'acord a Madrid, que té precedents a Andalusia i Múrcia, pren una altra dimensió pel moment en què es produeix, d'impàs a la política espanyola, arran del desacord entre el PSOE i Unides Podem a l'hora de teixir un govern en clau progressista. La falta d'entesa que va cristal·litzar en la investidura fallida de Pedro Sánchez concedeix una segona oportunitat a Pablo Casado, però també a Albert Rivera, que han escollit Vox com a soci preferent. El PSOE pot pensar que l'amenaça d'unes noves eleccions -apuntalada amb la crossa del CIS- és una bona manera de pressionar Iglesias per obtenir un acord estable que ja no passa pel govern de coalició, però a qui segur que beneficia un segon round a les urnes és a Casado. El líder popular ressuscitaria. També Rivera, que ja no s'amaga dels seus pactes amb la ultradreta.
Resseguint les coordenades de l'entesa a la Comunitat de Madrid s'hi poden trobar detalls del que són capaços de teixir PP i Ciutadans, amb la tercera pota de Vox, si el pastís fos el d'Espanya. L'impuls de Díaz Ayuso a la presidència madrilenya també és un avís per a Sánchez. Li deixen clar que l'abstenció de les dues grans forces de dretes al Congrés aquest setembre no és avui una opció viable i que hi ha un programa de govern alternatiu a l'esquerra que ja s'aplica en tres autonomies. El guió de la triple aliança passa per la rebaixa generalitzada d'impostos -inclosa l'eliminació de tributs-, el combat públic a les entitats que emanen discurs progressista -com les associacions feministes- i la creació d'un marc conceptual conservador que desprèn poca sintonia, per no dir bel·ligerància, amb el 8-M o l'Orgull LGTBI. Si no, com s'explica que PP i Cs acceptin que el govern dels madrilenys pugui tenir, com pretén Vox, una conselleria de Família? Així, en singular.
Madrid torna a ser el laboratori d'una dreta que, sense majories parlamentàries, necessita d'un tercer tripulant més arrauxat. Pròxim objectiu: la Moncloa. La pressió, per a Sánchez i Iglesias, que necessiten -i no cal oblidar-ho- els vots de l'independentisme.
Errejón entenia que Madrid, una plaça anhelada per l'esquerra -on es concentren totes les debilitats del PSOE com a partit-, podia ser un motor de canvi, que decantés el tauler espanyol. Com a candidat, no ho ha aconseguit. A Madrid, la dreta hi ha acumulat presidents conservadors -Alberto Ruiz Gallardón, Esperanza Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes-, fins al punt de convertir la Comunitat en icona d'un model, de l'expansió urbanística fins al liberalisme comercial, amb visibles repercussions ciutadanes. Quan el model es va desbocar, el govern va ser un viver d'irregularitats. Al PP plovia sobre mullat. Només cal observar els problemes judicials acumulats per les mateixes Aguirre i Cifuentes -l'últim va transcendir divendres- i Ignacio González. Tanmateix, la dreta no ha deixat de governar la Comunitat en tots aquests anys. I ho continuarà fent, ara amb un executiu de coalició entre populars i Ciutadans, amb Isabel Díaz Ayuso com a presidenta i Vox com a puntal de la majoria a l'Assemblea de Madrid. La capital espanyola assaja la suma entre dreta i extrema dreta.
El guió de la triple aliança passa per la rebaixa generalitzada d'impostos, el combat públic a les entitats que emanen discurs progressista i la creació d'un marc conceptual conservador, que desprèn poca sintonia amb el 8-M o l'Orgull LGTBI
L'acord a Madrid, que té precedents a Andalusia i Múrcia, pren una altra dimensió pel moment en què es produeix, d'impàs a la política espanyola, arran del desacord entre el PSOE i Unides Podem a l'hora de teixir un govern en clau progressista. La falta d'entesa que va cristal·litzar en la investidura fallida de Pedro Sánchez concedeix una segona oportunitat a Pablo Casado, però també a Albert Rivera, que han escollit Vox com a soci preferent. El PSOE pot pensar que l'amenaça d'unes noves eleccions -apuntalada amb la crossa del CIS- és una bona manera de pressionar Iglesias per obtenir un acord estable que ja no passa pel govern de coalició, però a qui segur que beneficia un segon round a les urnes és a Casado. El líder popular ressuscitaria. També Rivera, que ja no s'amaga dels seus pactes amb la ultradreta.
Resseguint les coordenades de l'entesa a la Comunitat de Madrid s'hi poden trobar detalls del que són capaços de teixir PP i Ciutadans, amb la tercera pota de Vox, si el pastís fos el d'Espanya. L'impuls de Díaz Ayuso a la presidència madrilenya també és un avís per a Sánchez. Li deixen clar que l'abstenció de les dues grans forces de dretes al Congrés aquest setembre no és avui una opció viable i que hi ha un programa de govern alternatiu a l'esquerra que ja s'aplica en tres autonomies. El guió de la triple aliança passa per la rebaixa generalitzada d'impostos -inclosa l'eliminació de tributs-, el combat públic a les entitats que emanen discurs progressista -com les associacions feministes- i la creació d'un marc conceptual conservador que desprèn poca sintonia, per no dir bel·ligerància, amb el 8-M o l'Orgull LGTBI. Si no, com s'explica que PP i Cs acceptin que el govern dels madrilenys pugui tenir, com pretén Vox, una conselleria de Família? Així, en singular.
Madrid torna a ser el laboratori d'una dreta que, sense majories parlamentàries, necessita d'un tercer tripulant més arrauxat. Pròxim objectiu: la Moncloa. La pressió, per a Sánchez i Iglesias, que necessiten -i no cal oblidar-ho- els vots de l'independentisme.