Josep Ramoneda: cap a un final sense por

Una de les coses que distingeix l’ésser humà d’altres espècies que també tenen sentiments, relacions de poder, veu i un cert instint de supervivència és que té consciència plena de la seva finitud. Sabem que morir és el nostre destí natural, i això ens fa por, però també és el que ens fa crear i avançar.

De tot plegat en parla el filòsof català Josep Ramoneda a Alma, una nova manera de parlar de la realitat social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l'Obra Social “la Caixa”. Alma, la xarxa social social vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.

- Fernando Savater deia que “és la certesa de la mort el que ens converteix en humans”. Què ens aporta el fet de saber que morirem?

- En tots els àmbits de la vida, les persones construeixen il·lusions amb les quals poden avançar, perquè potser la vida no té cap sentit, però cal sentit per a la vida. Fent servir l’expressió de l’escriptor i historiador Yuval Noah Harari, “l’home és un animal que té la peculiaritat de ser capaç de crear ficcions i creure-se-les”. I s’ha demostrat que aquest potencial per crear ficcions, aquesta dimensió que anomenem cultura, genera una capacitat d’adaptació superior a la d’altres espècies. Ens permet avançar a un ritme molt accelerat, molt més que si ens deixéssim portar per la força evolutiva natural. Per exemple: a la prehistòria, l’edat mitjana de vida era de 18-19 anys, a mitjan segle xix era de 38-40 i ara ja arribem a més de 80. És a dir, en tota la història s’ha duplicat només una vegada, i en un segle i escaig s’ha més que duplicat.
 

"Ara vivim molt més temps, i tot plegat planteja reptes nous".

La majoria de fenòmens contemporanis no s’entenen si no es parteix d’aquest fet. És un canvi brutal en tots els àmbits de l’experiència. Ara vivim molt més temps, i tot plegat té unes conseqüències i planteja reptes nous: en la creació de grans urbs, el sosteniment dels equilibris globals, l’experiència personal pròpia, els sistemes d’assistència social, i també en l’àmbit de la mort.

- Hauríem de pensar i parlar més de com ens volem morir?

- A mi, francament, el que em facin després que m’hagi mort no m’importa gens. Un altre tema és l’acompanyament durant els moments finals, sobretot si tens una mort lenta. Encara que cadascú ho viu a la seva manera i no es poden establir lleis universals, és millor que la persona se senti acompanyada, cuidada. I si et sents còmode amb tu mateix, si has fet amb la teva vida el que has tingut a l’abast, el que t’ha vingut de gust, de ben segur que ho viuràs més bé que la persona que se’n va molt capficada. Per a mi, morir amb dignitat és morir amb el mínim dolor i malestar possibles, i tenir la complicitat i l’empatia de les persones que estimes.
 

"Hi ha hagut períodes en què la mort era gairebé una festa".

És evident que a les societats en què els vincles comunitaris eren més forts, les xarxes d’atenció funcionaven amb més fluïdesa. Durant el darrer segle hi ha hagut una tendència dominant a separar l’individu de la societat, a convertir-lo en homo economicus. Aquesta radicalització del que és individual no afavoreix els cercles i les relacions d’aquesta mena. La mort incomoda però, per sort, encara hi ha persones totalment entregades que avui dia mostren el seu costat més empàtic i solidari, i també grans iniciatives i professionals, com els del programa d’Atenció integral a persones amb malalties avançades de l’Obra Social ”la Caixa”. La qüestió fonamental és, des del meu punt de vista, anar creant espais educatius que configurin un vincle amb aquesta part tràgica de l’experiència humana per naturalitzar-la.

- La filosofia ens pot ajudar?

- La filosofia té la singularitat que és un discurs lliure. Cadascú se’l construeix una mica a la seva manera i, per tant, ens ofereix certa perspectiva o certa distància per veure, entendre i assumir les coses. Alguns corrents acullen la mort amb serenitat i d’altres posen l’accent en un element que em sembla crucial: el sentit tràgic de la vida. Cal ser conscients que no hi ha cap final feliç per evitar caure en la temptació del nihilisme. Aquesta consciència dels límits és essencial, perquè és la manera que un mateix té de relativitzar-se. De no creure’s massa important. De no prendre’s massa seriosament. De fet, hi ha hagut períodes en què la mort era gairebé una festa. Una vegada vaig assistir a l’enterrament d’un amic en què ens van convidar a menjar i vam acabar brindant amb el xampany francès que més li agradava al difunt.
 

"Forma part de la nostra natura".

- Segons Sèneca, “cada dia morim”. Deia que la mort no és un assumpte que ens hagi de preocupar en excés, perquè és el més segur…

- A la mort li donem moltíssima transcendència i, al capdavall, és un fet enormement trivial: les neurones es fonen i la química s’atura. Hi ha qui creu en alguna cosa més. A mi ja m’està bé allò que deia l’escriptor Joan Fuster: “La Il·lustració és el projecte més noble que ha inventat la humanitat, perquè aposta per ser humans i res més que humans”. La mort es pot acceptar o no, es pot pensar que és injusta. I d’alguna manera, ho és, perquè ningú no es mereix morir. Però també és veritat que forma part de la nostra naturalesa. Algú em va dir, després d’haver passat per una situació de coma, que havia arribat a la conclusió que era una situació tan senzilla i tan plàcida com adormir-se i no tornar-se a despertar.