04
d'agost
del
2019
Actualitzat
el
05
d'agost
a les
10:43h
Una de les tendències que va mostrar el passat debat d'investidura va ser la voluntat expressada pel bipartidisme de no cedir l'hegemonia. Les dificultats que Pedro Sánchez i el seu partit van posar per formar un govern de coalició amb Podem fins a fer-lo inviable van ser òbvies. El PSOE no vol governar amb una força que considera aliena al sistema. En el debat, el líder del Partit Popular, Pablo Casado, tot i la seva duresa, va fer gestos envers Sánchez: "Vostè i jo tenim una tasca comuna, que és eixamplar l'espai central de la moderació i fer-lo tan gran que altre cop els dos puguem guanyar dins d'ell". Després, va citar Cánovas del Castillo, el fundador del règim de la Restauració (1875).
Per què aquella etapa té similituds amb el clima que viu un Congrés dels Diputats bloquejat sota l'amenaça d'una repetició electoral? Ho repassem.
- El propòsit inicial
"Hem vingut a continuar la història d'Espanya". Aquesta és la frase de Cánovas que Pablo Casado, cap de files del PP, va citar en el debat. La va pronunciar el 1876. Uns anys abans, el 1868, una revolta militar liderada pel general català Joan Prim, va derrocar la dinastia borbònica i el règim autoritari i corrupte que encarnava Isabel II, que es va haver d'exiliar a París. Es va obrir, d'aquesta manera, un període constituent.
El projecte del general Prim era una monarquia liberal amb reformes, amb un rei importat que comprengués la necessitat de modernitzar Espanya. Qui millor que un italià fill de la família que havia dirigit la unificació contra l'Església amb poder terrenal que encara governava un bon bocí de la península? El mateix dia que Amadeu de Savoia, el monarca italià escollit, desembarcava a València, Prim era assassinat a Madrid. La inestabilitat va esclatar a Espanya.
Entre 1868 i 1974, es van succeir Prim, el breu regnat d'Amadeu -que el 1873 es va afartar dels embolics polítics i va abdicar-, la Primera República i una nova guerra carlina. Els poders tradicionals van agafar por. Finalment, el general Martínez Campos va fer un cop d'estat el 1875. Van tornar els Borbons i el fill d'Isabel II, Alfons XII, va venir a regnar. Antonio Cánovas del Castillo es va convertir en cap del govern i va aixecar un règim que es va mantenir fins al cop de Primo de Rivera el 1923. "Venim a continuar la història d'Espanya", va dir. El sexenni democràtic (1868-74), un parèntesi d'hegemonia progressista, no era considerat fidel a l'essència d'Espanya.
- Caciquisme i oligarquia
Cánovas va tenir prou intel·ligència per adonar-se que calia canviar coses perquè no canviés res i va impulsor una Constitució que reconeixia algunes llibertats i tenia com a base dos grans partits. Eren tots dos representatius dels sectors dominants i els grans propietaris de l'Espanya profunda, però feien papers diferents i es van alternar en el poder. El Partit Conservador, el de Cánovas, va integrar totes les faccions de la dreta: antics carlins, grups clericals i un sector de l'alta burgesia catalana.
Sagasta va ser l'"encarregat" d'organitzar l'anomenada "esquerra dinàstica" en el Partit Liberal, on hi eren des d'exministres de Prim, com ell mateix, a vells liberals i exrepublicans reconvertits. Els conservadors eren, en general, més repressors contra les dissidències i tenien millor relació amb l'Església. Els liberals empraven un discurs més obert i preservaven un matís anticlerical.
- Vella i nova política
La Restauració va ser un règim immobilista. No va fer grans reformes socials. Els nuclis republicans que no es van integrar en la monarquia van ser perseguits, i encara més el moviment obrer que intentava reorganitzar-se. El 1898, Espanya perdia les darreres colònies d'ultramar (Cuba i Filipines), després de rebutjar tímids projectes d'autonomia. A inicis del segle XX, forces emergents van aparèixer.
A les grans ciutats, el republicanisme va créixer i el PSOE va enviar els seus primers diputats a Corts. A Catalunya, el catalanisme polític va fer aparició, amb la Lliga Regionalista al capdavant, així com altres partits nacionalistes i republicans més a l'esquerra. Eren la nova política enfront la vella, un pols que trigaria a dirimir-se.
- El catalanisme conservador, crossa del règim
Alguns governants van intentar reformes, sempre porugues. El liberal Canalejas va obrir la porta al projecte de Mancomunitat de la Lliga, però fou assassinat el 1912. La corrupció i la manipulació electoral van fer xocar l'Espanya oficial i la societat més convulsa. Un projecte d'autonomia de Catalunya fou ignorat per Madrid, que a la vegada reprimia les protestes obreres. El cinisme no es dissimulava. "Quan dic mai, vull dir fins a la setmana que ve", deia el liberal Romanones, propietari de quasi tota la província de Guadalajara.
Els darrers governs de la Restauració van ser intents desesperats per buscar una nova legitimitat al règim. Els vells partits van haver de governar junts diverses vegades i van integrar ministres de la Lliga, com Cambó. Però les estructures de l'Estat, controlades per oligarquies immobilistes amb dècades de privilegis, van impedir tota reforma constituent. Davant les reivindicacions dels sindicats i la guerra social que va esclatar a les grans ciutats, sobretot a Barcelona, després de la Primera Guerra Mundial, el règim responia amb la llei de fugues i la persecució. Entre obrir el sistema a grans canvis i optar per una sortida autoritària, la monarquia va triar el segon camí.
El rei Alfons XIII, personatge tràgic, més ambiciós -i imprudent- que el seu pare, Alfons XII, va beneir el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923, creient que resolia així la crisi de legitimitat del règim canovista. La dictadura, amb un fals llenguatge reformador, va mantenir la monarquia durant quasi set anys. Després, però, acabaria enduent-se amb ella el tron d'Alfons XIII. Altre cop, monarquia borbònica i modernització tornaven a ser incompatibles. Venia la República.
Per què aquella etapa té similituds amb el clima que viu un Congrés dels Diputats bloquejat sota l'amenaça d'una repetició electoral? Ho repassem.
- El propòsit inicial
"Hem vingut a continuar la història d'Espanya". Aquesta és la frase de Cánovas que Pablo Casado, cap de files del PP, va citar en el debat. La va pronunciar el 1876. Uns anys abans, el 1868, una revolta militar liderada pel general català Joan Prim, va derrocar la dinastia borbònica i el règim autoritari i corrupte que encarnava Isabel II, que es va haver d'exiliar a París. Es va obrir, d'aquesta manera, un període constituent.
El projecte del general Prim era una monarquia liberal amb reformes, amb un rei importat que comprengués la necessitat de modernitzar Espanya. Qui millor que un italià fill de la família que havia dirigit la unificació contra l'Església amb poder terrenal que encara governava un bon bocí de la península? El mateix dia que Amadeu de Savoia, el monarca italià escollit, desembarcava a València, Prim era assassinat a Madrid. La inestabilitat va esclatar a Espanya.
El general Prim va apostar per Amadeu de Savoia com a rei, però va ser assassinat el mateix dia que el monarca desembarcava a València
Entre 1868 i 1974, es van succeir Prim, el breu regnat d'Amadeu -que el 1873 es va afartar dels embolics polítics i va abdicar-, la Primera República i una nova guerra carlina. Els poders tradicionals van agafar por. Finalment, el general Martínez Campos va fer un cop d'estat el 1875. Van tornar els Borbons i el fill d'Isabel II, Alfons XII, va venir a regnar. Antonio Cánovas del Castillo es va convertir en cap del govern i va aixecar un règim que es va mantenir fins al cop de Primo de Rivera el 1923. "Venim a continuar la història d'Espanya", va dir. El sexenni democràtic (1868-74), un parèntesi d'hegemonia progressista, no era considerat fidel a l'essència d'Espanya.
- Caciquisme i oligarquia
Cánovas va tenir prou intel·ligència per adonar-se que calia canviar coses perquè no canviés res i va impulsor una Constitució que reconeixia algunes llibertats i tenia com a base dos grans partits. Eren tots dos representatius dels sectors dominants i els grans propietaris de l'Espanya profunda, però feien papers diferents i es van alternar en el poder. El Partit Conservador, el de Cánovas, va integrar totes les faccions de la dreta: antics carlins, grups clericals i un sector de l'alta burgesia catalana.
Sagasta va ser l'"encarregat" d'organitzar l'anomenada "esquerra dinàstica" en el Partit Liberal, on hi eren des d'exministres de Prim, com ell mateix, a vells liberals i exrepublicans reconvertits. Els conservadors eren, en general, més repressors contra les dissidències i tenien millor relació amb l'Església. Els liberals empraven un discurs més obert i preservaven un matís anticlerical.
- Vella i nova política
La Restauració va ser un règim immobilista. No va fer grans reformes socials. Els nuclis republicans que no es van integrar en la monarquia van ser perseguits, i encara més el moviment obrer que intentava reorganitzar-se. El 1898, Espanya perdia les darreres colònies d'ultramar (Cuba i Filipines), després de rebutjar tímids projectes d'autonomia. A inicis del segle XX, forces emergents van aparèixer.
A les grans ciutats, el republicanisme va créixer i el PSOE va enviar els seus primers diputats a Corts. A Catalunya, el catalanisme polític va fer aparició, amb la Lliga Regionalista al capdavant, així com altres partits nacionalistes i republicans més a l'esquerra. Eren la nova política enfront la vella, un pols que trigaria a dirimir-se.
- El catalanisme conservador, crossa del règim
Alguns governants van intentar reformes, sempre porugues. El liberal Canalejas va obrir la porta al projecte de Mancomunitat de la Lliga, però fou assassinat el 1912. La corrupció i la manipulació electoral van fer xocar l'Espanya oficial i la societat més convulsa. Un projecte d'autonomia de Catalunya fou ignorat per Madrid, que a la vegada reprimia les protestes obreres. El cinisme no es dissimulava. "Quan dic mai, vull dir fins a la setmana que ve", deia el liberal Romanones, propietari de quasi tota la província de Guadalajara.
Un projecte d'autonomia de Catalunya fou ignorat per Madrid, que a la vegada reprimia les protestes obreres
Els darrers governs de la Restauració van ser intents desesperats per buscar una nova legitimitat al règim. Els vells partits van haver de governar junts diverses vegades i van integrar ministres de la Lliga, com Cambó. Però les estructures de l'Estat, controlades per oligarquies immobilistes amb dècades de privilegis, van impedir tota reforma constituent. Davant les reivindicacions dels sindicats i la guerra social que va esclatar a les grans ciutats, sobretot a Barcelona, després de la Primera Guerra Mundial, el règim responia amb la llei de fugues i la persecució. Entre obrir el sistema a grans canvis i optar per una sortida autoritària, la monarquia va triar el segon camí.
El rei Alfons XIII, personatge tràgic, més ambiciós -i imprudent- que el seu pare, Alfons XII, va beneir el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923, creient que resolia així la crisi de legitimitat del règim canovista. La dictadura, amb un fals llenguatge reformador, va mantenir la monarquia durant quasi set anys. Després, però, acabaria enduent-se amb ella el tron d'Alfons XIII. Altre cop, monarquia borbònica i modernització tornaven a ser incompatibles. Venia la República.