28
de juliol
del
2019
Actualitzat
el
29
de juliol
a les
10:24h
Defensava Manuel Vázquez Montalbán que "la nostàlgia és la censura de la memòria". Mentre negociava amb el PSOE, Pablo Iglesias devia posar-se una bena als ulls de la memòria per esborrar (momentàniament) la desconfiança que ha guiat la seva relació amb Pedro Sánchez, un animal polític que ja acumula dues investidures fallides al currículum i continua sense defallir. La negociació ha tingut el mateix final que va tenir en el passat perquè no ha canviat res del que havia succeït en el passat.
L'entesa impossible continua sent impossible, i és així perquè la pròpia existència de Podem s'explica com a negació al PSOE i el PSOE perseguirà irremeiablement la residualització de Podem. Interioritzat el marc de convivència, només un exercici de superació dels recels mutus pensant en un objectiu major -un projecte compartit per governar Espanya des de l'esquerra, com els comuns han fet a Barcelona amb el PSC- hauria fet possible el trànsit del desacord al pacte. No ha estat així i la dreta encara es frega les mans.
I del regust de la setmana, condicionat per les acusacions creuades de culpabilitat, en queda que tampoc serà viable un acord aquest setembre. Hauria de canviar tot perquè tot fos diferent a l'esquerra espanyola. I l'equació del divorci té dos responsables. Però davant un Sánchez fredament possibilista -el mateix dijous ja demanava "explorar altres camins" amb PP i Ciutadans, un missatge reblat per Carmen Calvo divendres-, el personatge que il·lustra la derrota és Pablo Iglesias. La imatge compungida de la seva última intervenció al Congrés, mesclada amb la indignació per les acusacions rebudes d'exercir el partidisme interessat, projecten un Iglesias arraconat a un costat del quadrilàter mentre esgota rounds i busca oxigen.
A Iglesias el persegueix una paradoxa: acostuma a superar els debats parlamentaris amb la millor nota -també el d'aquesta setmana-, però de cada votació en surt amb una derrota per als interessos de Podem. "El nostre error és que ens hem arrossegat al fang", explicava divendres Jaume Asens, que s'havia mostrat pessimista tota la setmana davant el perfil negociador del PSOE. Iglesias no va saber -segurament tampoc li van permetre- teixir un acord que superés el simple repartiment de ministeris, que els socialistes van voler tan buidat d'atribucions i recursos com fos possible.
I de la discussió pública i a contrarellotge sobre el repartiment de carteres en surt més erosionat el líder d'Unides Podem, perquè també era qui tenia més perill de tacar-se. Sánchez les ha viscudes de tots colors i l'audàcia el farà perseguir la drecera més ràpida a la Moncloa. En canvi, a Iglesias tothom li retreu que aquell impol·lut discurs regenerador amb el qual va emergir la nova esquerra s'hagi enfangant avui en el mercadeig polític.
Les necessitats d'Iglesias se solapen amb aspiracions més nobles. Ha arribat a la conclusió que el cicle natural de Podem passa per ser al govern i tenir visibilitat, un poder que no li atorgarà una nova etapa a l'oposició i, encara menys, una repetició electoral. I les urgències conviuen amb l'objectiu legítim d'un govern progressista que atengui els debats socials que feia anys que eren a la perifèria de la política i que el socialisme espanyol només ha incorporat al programa quan han estat indiscutibles. Capítol a part mereix la carpeta catalana. Iglesias ha verbalitzat que, si es tracta de governar, és capaç de renunciar al seu programa en relació a Catalunya per abraçar la posició del PSOE. La cessió discursiva, que crea precedent, és altament lesiva per a l'independentisme, que pateix el perill de perdre l'únic aliat, creïble i empàtic, que tenia a Madrid.
Iglesias conviu amb la nostàlgia d'aquella veu que va irrompre per tombar el bipartidisme i sacsejar-ho tot. El laberint de la política que pretenia transformar amenaça de digerir-lo. Després de la canícula, el líder de Podem haurà de demostrar si ha superat les decepcions acumulades per reconduir aquesta nostàlgia cap a la inventiva. Del contrari, potser l'eina de Podem s'haurà de repensar i les mirades l'assenyalaran.
L'entesa impossible continua sent impossible, i és així perquè la pròpia existència de Podem s'explica com a negació al PSOE i el PSOE perseguirà irremeiablement la residualització de Podem. Interioritzat el marc de convivència, només un exercici de superació dels recels mutus pensant en un objectiu major -un projecte compartit per governar Espanya des de l'esquerra, com els comuns han fet a Barcelona amb el PSC- hauria fet possible el trànsit del desacord al pacte. No ha estat així i la dreta encara es frega les mans.
I del regust de la setmana, condicionat per les acusacions creuades de culpabilitat, en queda que tampoc serà viable un acord aquest setembre. Hauria de canviar tot perquè tot fos diferent a l'esquerra espanyola. I l'equació del divorci té dos responsables. Però davant un Sánchez fredament possibilista -el mateix dijous ja demanava "explorar altres camins" amb PP i Ciutadans, un missatge reblat per Carmen Calvo divendres-, el personatge que il·lustra la derrota és Pablo Iglesias. La imatge compungida de la seva última intervenció al Congrés, mesclada amb la indignació per les acusacions rebudes d'exercir el partidisme interessat, projecten un Iglesias arraconat a un costat del quadrilàter mentre esgota rounds i busca oxigen.
A Iglesias el persegueix una paradoxa: acostuma a superar els debats parlamentaris amb la millor nota -també el de dimarts-, però de cada votació en surt amb una derrota per als interessos de Podem
A Iglesias el persegueix una paradoxa: acostuma a superar els debats parlamentaris amb la millor nota -també el d'aquesta setmana-, però de cada votació en surt amb una derrota per als interessos de Podem. "El nostre error és que ens hem arrossegat al fang", explicava divendres Jaume Asens, que s'havia mostrat pessimista tota la setmana davant el perfil negociador del PSOE. Iglesias no va saber -segurament tampoc li van permetre- teixir un acord que superés el simple repartiment de ministeris, que els socialistes van voler tan buidat d'atribucions i recursos com fos possible.
I de la discussió pública i a contrarellotge sobre el repartiment de carteres en surt més erosionat el líder d'Unides Podem, perquè també era qui tenia més perill de tacar-se. Sánchez les ha viscudes de tots colors i l'audàcia el farà perseguir la drecera més ràpida a la Moncloa. En canvi, a Iglesias tothom li retreu que aquell impol·lut discurs regenerador amb el qual va emergir la nova esquerra s'hagi enfangant avui en el mercadeig polític.
Les necessitats d'Iglesias se solapen amb aspiracions més nobles. Ha arribat a la conclusió que el cicle natural de Podem passa per ser al govern i tenir visibilitat, un poder que no li atorgarà una nova etapa a l'oposició i, encara menys, una repetició electoral. I les urgències conviuen amb l'objectiu legítim d'un govern progressista que atengui els debats socials que feia anys que eren a la perifèria de la política i que el socialisme espanyol només ha incorporat al programa quan han estat indiscutibles. Capítol a part mereix la carpeta catalana. Iglesias ha verbalitzat que, si es tracta de governar, és capaç de renunciar al seu programa en relació a Catalunya per abraçar la posició del PSOE. La cessió discursiva, que crea precedent, és altament lesiva per a l'independentisme, que pateix el perill de perdre l'únic aliat, creïble i empàtic, que tenia a Madrid.
El líder de Podem conviu amb la nostàlgia d'aquella veu que va irrompre per tombar el bipartidisme i sacsejar-ho tot. El laberint de la política que pretenia transformar amenaça de digerir-lo
Iglesias conviu amb la nostàlgia d'aquella veu que va irrompre per tombar el bipartidisme i sacsejar-ho tot. El laberint de la política que pretenia transformar amenaça de digerir-lo. Després de la canícula, el líder de Podem haurà de demostrar si ha superat les decepcions acumulades per reconduir aquesta nostàlgia cap a la inventiva. Del contrari, potser l'eina de Podem s'haurà de repensar i les mirades l'assenyalaran.