27
de juliol
del
2019
Actualitzat
el
28
de juliol
a les
20:47h
Encara que Groucho Marx va dir allò que no era cert que la política fes estranys companys de lit, sinó que això ho feia el matrimoni, el cert és que la política espanyola de les darreres dècades ha creat curiosos interlocutors. Es dona el cas de difícils relacions entre dirigents de partits que haurien d'estar condemnats a entendre's, i en canvi hi ha "parelles de ball" que ho tenen tot per ser enemics i acaben fent-se bona companyia. El debat d'investidura ha deixat a la intempèrie la manca de química personal entre els líders del PSOE, Pedro Sánchez, i el d'Units Podem, Pablo Iglesias. Però aquests dos dirigents no són l'única "estranya parella" que ha donat la política espanyola de les darreres dècades. Aquests en són alguns exemples.
L'exministre del Movimiento i el comunista històric
Les relacions entre Adolfo Suárez i Santiago Carrillo donarien per molts llibres i són una de les claus de la Transició. Ho tenien tot per sentir-se aliens: a banda de les diferències generacionals, Suárez era un home del Movimiento, forjat en el règim franquista. Carrillo no només era el secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Havia estat el responsable de seguretat en el Madrid de la guerra.
Carrillo, a l'exili, va tornar a Madrid d'amagat el 1976 (amb perruca inclosa). La policia de Suárez el buscava. Van trigar mesos a detenir-lo. Però va estar només uns dies a Carabanchel. S'acostaven les primeres eleccions democràtiques. El 27 de febrer de 1977, Suárez i Carrillo es van trobar en secret en un xalet proper a Madrid. Va ser l'inici d'un desgel que tindria episodis de transcendència històrica, com la legalització del PCE l'abril següent. Més tard, Suárez i Carrillo van acabar tenint més química personal del que es preveia. Un altre dia històric, el 23-F, els va tornar a unir: van ser els únics, junt amb el tinent general Gutiérrez Mellado, que no es van llançar al terra quan van començar els trets.
Tierno Galván i la competència pel socialisme
En els primers anys de la Transició, el PSOE va haver de competir pel camp socialista amb un competidor petit però tossut, el Partit Socialista Popular d'Enrique Tierno Galván. Professor de Dret Polític, amb un vessant intel·lectual, Tierno era un antifranquista reconegut i un acadèmic amb imatge d'integritat. Mai es va entendre amb un jove González, d'una altra generació -es portaven 24 anys-. A les eleccions del 1977, el seu PSP només va obtenir cinc diputats (entre ells, un joveníssim José Bono). L'any següent, s'integrava en el PSOE, que el va designar president. Però on trobaria el seu lloc seria com a alcalde de Madrid (1979-86), on va saber connectar amb els sectors més joves i progressistes en els anys de la movida.
La "guerra" entre Carrillo i Iglesias
Va ser una batalla molt dura, tot i que ha quedat oblidada pel pas del temps. El pols entre Santiago Carrillo i Gerardo Iglesias va flagel·lar el PCE entre 1982 i 1985. Els mals resultats dels comunistes en les eleccions de 1982 -les de la primera victòria del PSOE- i les tensions internes que arrossegava el partit entre l'aparell carrillista i els renovadors van fer que Carrillo cedís la secretària general a Gerardo Iglesias, un dirigent fins aquell moment lleial, però amb qui va iniciar una despietada partida pel control del PCE.
Gerardo Iglesias va començar el procés que culminaria en la fundació d'Izquierda Unida. Carrillo, amb un nucli de dirigents afins, va encapçalar una tendència interna fins que el 1985 va ser expulsat del PCE, que sortia exhaust de la crisi. Un final abrupte per qui havia encarnat el partit durant dècades. Iglesias aguantaria fins al 1989, quan va abandonar la política i va tornar a la mina d'Astúries on havia treballat.
El xoc González-Anguita
Si les relacions entre Felipe González i Santiago Carrillo mai van ser bones, encara serien pitjors amb Julio Anguita, qui va liderar Izquierda Unida (IU) entre el 1989 i el 2000. Anguita, polític carismàtic que havia estat un popular alcalde de Còrdova, la va dirigir coincidint amb el govern felipista, quan aquest va perdre la majoria absoluta al Congrés i començaven a aparèixer els primers casos de corrupció que esquitxaven els socialistes.
El PSOE i IU sempre van tenir mala relació, empitjorada per la nul·la química personal entre González i Anguita. L'estil professoral i un punt purità d'Anguita va xocar amb un González a qui el poder havia fet prepotent i cínic. La política econòmica del ministre Solchaga, aplaudida per la banca, allunyava qualsevol entesa d'esquerres. Anguita, a més, va fer del discurs contra la corrupció un element central. A les eleccions de 1996, va ultrapassar el 10% amb 21 diputats. Va ser l'any en què José María Aznar va arribar a la Moncloa. El 1999, Anguita va renunciar al lideratge després d'una greu crisi cardíaca.
En els anys finals del felipisme, Anguita va teoritzar sobre las dos orillas: el PSOE i el PP, com també els partits CiU i PNB, eren junts en una vorera perquè feien polítiques de dretes sense gaires diferències. A l'altre costat, només hi havia IU. Anguita parlava sempre de "programa, programa, programa" i deia que només podia donar suport al PSOE en cas que aquest dugués a terme un programa d'esquerres. Socialistes i IU governaven junts, això sí, en molts ajuntaments. Però era inimaginable una aliança al Congrés.
Curiosament, va ser després de la sortida en escena de González i Anguita, a les eleccions del 2000, quan PSOE (Joaquín Almunia) i IU (Francisco Frutos) van signar un acord per governar. El resultat no va ser brillant, però. Per una vegada que els dos principals partits de l'esquerra espanyola s'entenien, i van ser les eleccions en què Aznar va obtenir la majoria absoluta.
L'exministre del Movimiento i el comunista històric
Les relacions entre Adolfo Suárez i Santiago Carrillo donarien per molts llibres i són una de les claus de la Transició. Ho tenien tot per sentir-se aliens: a banda de les diferències generacionals, Suárez era un home del Movimiento, forjat en el règim franquista. Carrillo no només era el secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Havia estat el responsable de seguretat en el Madrid de la guerra.
Carrillo, a l'exili, va tornar a Madrid d'amagat el 1976 (amb perruca inclosa). La policia de Suárez el buscava. Van trigar mesos a detenir-lo. Però va estar només uns dies a Carabanchel. S'acostaven les primeres eleccions democràtiques. El 27 de febrer de 1977, Suárez i Carrillo es van trobar en secret en un xalet proper a Madrid. Va ser l'inici d'un desgel que tindria episodis de transcendència històrica, com la legalització del PCE l'abril següent. Més tard, Suárez i Carrillo van acabar tenint més química personal del que es preveia. Un altre dia històric, el 23-F, els va tornar a unir: van ser els únics, junt amb el tinent general Gutiérrez Mellado, que no es van llançar al terra quan van començar els trets.
Tierno Galván i la competència pel socialisme
En els primers anys de la Transició, el PSOE va haver de competir pel camp socialista amb un competidor petit però tossut, el Partit Socialista Popular d'Enrique Tierno Galván. Professor de Dret Polític, amb un vessant intel·lectual, Tierno era un antifranquista reconegut i un acadèmic amb imatge d'integritat. Mai es va entendre amb un jove González, d'una altra generació -es portaven 24 anys-. A les eleccions del 1977, el seu PSP només va obtenir cinc diputats (entre ells, un joveníssim José Bono). L'any següent, s'integrava en el PSOE, que el va designar president. Però on trobaria el seu lloc seria com a alcalde de Madrid (1979-86), on va saber connectar amb els sectors més joves i progressistes en els anys de la movida.
La "guerra" entre Carrillo i Iglesias
Va ser una batalla molt dura, tot i que ha quedat oblidada pel pas del temps. El pols entre Santiago Carrillo i Gerardo Iglesias va flagel·lar el PCE entre 1982 i 1985. Els mals resultats dels comunistes en les eleccions de 1982 -les de la primera victòria del PSOE- i les tensions internes que arrossegava el partit entre l'aparell carrillista i els renovadors van fer que Carrillo cedís la secretària general a Gerardo Iglesias, un dirigent fins aquell moment lleial, però amb qui va iniciar una despietada partida pel control del PCE.
Gerardo Iglesias va començar el procés que culminaria en la fundació d'Izquierda Unida. Carrillo, amb un nucli de dirigents afins, va encapçalar una tendència interna fins que el 1985 va ser expulsat del PCE, que sortia exhaust de la crisi. Un final abrupte per qui havia encarnat el partit durant dècades. Iglesias aguantaria fins al 1989, quan va abandonar la política i va tornar a la mina d'Astúries on havia treballat.
El xoc González-Anguita
Si les relacions entre Felipe González i Santiago Carrillo mai van ser bones, encara serien pitjors amb Julio Anguita, qui va liderar Izquierda Unida (IU) entre el 1989 i el 2000. Anguita, polític carismàtic que havia estat un popular alcalde de Còrdova, la va dirigir coincidint amb el govern felipista, quan aquest va perdre la majoria absoluta al Congrés i començaven a aparèixer els primers casos de corrupció que esquitxaven els socialistes.
El PSOE i IU sempre van tenir mala relació, empitjorada per la nul·la química personal entre González i Anguita. L'estil professoral i un punt purità d'Anguita va xocar amb un González a qui el poder havia fet prepotent i cínic. La política econòmica del ministre Solchaga, aplaudida per la banca, allunyava qualsevol entesa d'esquerres. Anguita, a més, va fer del discurs contra la corrupció un element central. A les eleccions de 1996, va ultrapassar el 10% amb 21 diputats. Va ser l'any en què José María Aznar va arribar a la Moncloa. El 1999, Anguita va renunciar al lideratge després d'una greu crisi cardíaca.
En els anys finals del felipisme, Anguita va teoritzar sobre las dos orillas: el PSOE i el PP, com també els partits CiU i PNB, eren junts en una vorera perquè feien polítiques de dretes sense gaires diferències. A l'altre costat, només hi havia IU. Anguita parlava sempre de "programa, programa, programa" i deia que només podia donar suport al PSOE en cas que aquest dugués a terme un programa d'esquerres. Socialistes i IU governaven junts, això sí, en molts ajuntaments. Però era inimaginable una aliança al Congrés.
Curiosament, va ser després de la sortida en escena de González i Anguita, a les eleccions del 2000, quan PSOE (Joaquín Almunia) i IU (Francisco Frutos) van signar un acord per governar. El resultat no va ser brillant, però. Per una vegada que els dos principals partits de l'esquerra espanyola s'entenien, i van ser les eleccions en què Aznar va obtenir la majoria absoluta.