26
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
7:20h
Espanya s'encalla. Es veia a venir que la investidura de Pedro Sánchez acabaria amb un intercanvi de retrets i no prosperaria. Va començar a quedar clar quan les negociacions entre el PSOE i Unides Podem van deixar de ser hermètiques per convertir-se en un vodevil de propostes airejades en públic. En aquell moment, va encetar-se la batalla pel relat, orientada a assenyalar culpables. Sánchez i Pablo Iglesias han estat incapaços d'entendre's perquè la seva sempre ha estat una relació de desconfiança. Resulta impossible construir complicitats si Sánchez veta Iglesias, i també és difícil avançar plegats si Unides Podem pretén fer de guardià del PSOE en lloc d'exercir de còmplice.
Un acord en forma de govern de coalició serà encara més complicat aquest setembre, el límit fixat per evitar la repetició electoral. De fet, existeixen seriosos dubtes que Sánchez persegueixi una entesa amb qui se situa a la seva esquerra. El candidat socialista, que va recuperar el timó del PSOE apel·lant a l'estat plurinacional per després aspirar a la presidència amb un acord amb Ciutadans -i va acabar arribant a la Moncloa a partir d'una moció de censura que va gestar-se sense que ell en fos l'ideòleg- és avui un president en funcions a l'espera d'una majoria que li permeti governar en solitari. I els números no li quadren.
Li passa a Sánchez que mai ha volgut un govern de coalició, i menys amb Iglesias, com va demostrar aquest dijous al Congrés. L'acumulació de punyalades fa pràcticament impossible una entesa del progressisme espanyol després de l'estiu. A Sánchez fa temps que li ha fallat la crossa que sempre hauria volgut el seu PSOE: Ciutadans. La deriva d'Albert Rivera, avui escorat a la dreta -amb un vocabulari que podria firmar Vox i que acaba fent mesurat Pablo Casado-, ha fet impossibles les sumes que calculava el Madrid del poder quan el PP va perdre la Moncloa esquarterat per la corrupció. Rivera s'ha fet més mal que bé en l'obsessió per ser el timoner de la dreta, i ha compromès els qui tenien interès a fer-lo frontissa del bipartidisme. De retruc, els socialistes no troben l'aliat que voldrien. Iglesias mai ha estat el soci desitjat, perquè Podem va néixer, precisament, amenaçant el PSOE.
I l'independentisme, ha jugat el paper que li pertocava al Congrés? Podríem convenir que ha fet tot el que ha pogut. Junts per Catalunya va esperar a escoltar Sánchez per decidir el sentit del seu vot, per bé que les temptacions del "no" -malgrat les peticions d'abstenció dels presos prèvies a la investidura- eren majúscules i s'han acabat imposant. La falta d'un acord de govern ho ha facilitat tot. I ERC, assumint la funció que en el passat era reservada als predecessors de JxCat, ha exercit un paper molt més protagonista del que s'endevinava quan va votar en contra dels pressupostos general de l'Estat al costat dels postconvergents. D'això només en fa mig any. A Gabriel Rufián no se li podran retreure ara els esforços per situar una pista d'aterratge a Sánchez i Iglesias, moviment tan constructiu com estèril. Més enllà de buscar explicacions de la seva accelerada transformació, caldria escoltar de Rufián el que deia quan advertia del perill de donar a la dreta una segona vida el 10 de novembre. Que en prenguin nota a Madrid i Barcelona.
Si voleu començar el dia ben informats, us recomano que pareu atenció a aquests articles:
- Sánchez i Iglesias fracassen... I ara què?; Ferran Casas us explica des de Madrid quin escenari s'obre a la política espanyola.
- Revàlida o precipici; article d'opinió d'Oriol March sobre la investidura fallida de Pedro Sánchez.
- El govern Negrín durant la Guerra Civil, la darrera coalició d'esquerres a Espanya; Pep Martí repassa els escassos governs compartits de la història recent de l'estat espanyol.
- Terrassa, consternada pel segon crim masclista en un mes a la ciutat; Anna Mira retrata la tristor per un nou crim de violència masclista a la ciutat vallesana.
- «No tenim vergonya», patrimoni de TV3; la secció Filiprim, de Toni Vall.
- Les deu recomanacions d'oci i cultura per al cap de setmana; per Arnau Urgell.
Que tingueu un bon cap de setmana!
Un acord en forma de govern de coalició serà encara més complicat aquest setembre, el límit fixat per evitar la repetició electoral. De fet, existeixen seriosos dubtes que Sánchez persegueixi una entesa amb qui se situa a la seva esquerra. El candidat socialista, que va recuperar el timó del PSOE apel·lant a l'estat plurinacional per després aspirar a la presidència amb un acord amb Ciutadans -i va acabar arribant a la Moncloa a partir d'una moció de censura que va gestar-se sense que ell en fos l'ideòleg- és avui un president en funcions a l'espera d'una majoria que li permeti governar en solitari. I els números no li quadren.
Li passa a Sánchez que mai ha volgut un govern de coalició, i menys amb Iglesias, com va demostrar aquest dijous al Congrés. L'acumulació de punyalades fa pràcticament impossible una entesa del progressisme espanyol després de l'estiu. A Sánchez fa temps que li ha fallat la crossa que sempre hauria volgut el seu PSOE: Ciutadans. La deriva d'Albert Rivera, avui escorat a la dreta -amb un vocabulari que podria firmar Vox i que acaba fent mesurat Pablo Casado-, ha fet impossibles les sumes que calculava el Madrid del poder quan el PP va perdre la Moncloa esquarterat per la corrupció. Rivera s'ha fet més mal que bé en l'obsessió per ser el timoner de la dreta, i ha compromès els qui tenien interès a fer-lo frontissa del bipartidisme. De retruc, els socialistes no troben l'aliat que voldrien. Iglesias mai ha estat el soci desitjat, perquè Podem va néixer, precisament, amenaçant el PSOE.
I l'independentisme, ha jugat el paper que li pertocava al Congrés? Podríem convenir que ha fet tot el que ha pogut. Junts per Catalunya va esperar a escoltar Sánchez per decidir el sentit del seu vot, per bé que les temptacions del "no" -malgrat les peticions d'abstenció dels presos prèvies a la investidura- eren majúscules i s'han acabat imposant. La falta d'un acord de govern ho ha facilitat tot. I ERC, assumint la funció que en el passat era reservada als predecessors de JxCat, ha exercit un paper molt més protagonista del que s'endevinava quan va votar en contra dels pressupostos general de l'Estat al costat dels postconvergents. D'això només en fa mig any. A Gabriel Rufián no se li podran retreure ara els esforços per situar una pista d'aterratge a Sánchez i Iglesias, moviment tan constructiu com estèril. Més enllà de buscar explicacions de la seva accelerada transformació, caldria escoltar de Rufián el que deia quan advertia del perill de donar a la dreta una segona vida el 10 de novembre. Que en prenguin nota a Madrid i Barcelona.
Si voleu començar el dia ben informats, us recomano que pareu atenció a aquests articles:
- Sánchez i Iglesias fracassen... I ara què?; Ferran Casas us explica des de Madrid quin escenari s'obre a la política espanyola.
- Revàlida o precipici; article d'opinió d'Oriol March sobre la investidura fallida de Pedro Sánchez.
- El govern Negrín durant la Guerra Civil, la darrera coalició d'esquerres a Espanya; Pep Martí repassa els escassos governs compartits de la història recent de l'estat espanyol.
- Terrassa, consternada pel segon crim masclista en un mes a la ciutat; Anna Mira retrata la tristor per un nou crim de violència masclista a la ciutat vallesana.
- «No tenim vergonya», patrimoni de TV3; la secció Filiprim, de Toni Vall.
- Les deu recomanacions d'oci i cultura per al cap de setmana; per Arnau Urgell.
Que tingueu un bon cap de setmana!
Joan Serra i Carné
redactor en cap de NacióDigital
Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres al matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per subscriure't-hi
redactor en cap de NacióDigital
Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres al matí al teu correu electrònic?