24
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
16:08h
Al voltant dels llocs on els sis Apollos van allunar es dispersen tot d'estris. D'una banda, robots, trossos de naus espacials, vehicles lunars (un d'ells amb una bíblia al tauler) i equipament tècnic divers. Són les restes dels coets Saturn, utilitzats per enlairar la càpsula del retorn; i les de naufragis de naus trencades accidentalment o intencionalment a la fi de cada missió.
Però no tota la ferralla sobre la Lluna és dels Apollo. També hi resten una dotzena de sondes soviètiques de la dècada de 1960, i gairebé el doble de deixalles de robots exploradors de la NASA destinats a mapar la superfície lunar. Almenys quatre naus japoneses i altres robots enviats des d'Europa, Xina i Índia. Sumem-hi les restes de la primera missió privada la Lluna de l'abril passat, la sonda Beresheet d'Israel Aerospace Industries, que va ser la darrera addició quan van fallar els giroscopis del robot explorador.
A aquestes deixalles cal afegir-hi els "records" simbòlics. Entre les restes podríem dir polítiques, cal recordar les sis banderes –que els raigs solars han descolorit– i la gravació de setanta-tres caps de govern en què parlen de la pau a la Terra. Armstrong va deixar una petita branca d'olivera feta d'or, i l'Apollo 15 va deixar-hi també una figura d'alumini, l'Astronauta caigut (de 8,5 cm) amb una placa que té inscrits els noms de 14 homes que van morir en l'exploració espacial.
Entre els efectes personals que els astronautes van deixar enrere n'hi ha d'escatològics. Són les noranta-sis bosses d'excrements, orina i vòmits que altres científics estarien disposats a estudiar. Dues pilotes de golf que l'astronauta Apollo 14 Alan Shepard va colpejar i la vareta metàl·lica, tipificada per la NASA com una "javelina", llançada per Edgar Mitchell, el sisè home en trepitjar la lluna. Sumem-hi càmeres, hamaques, dotze parells de botes i altres escombraries; tot el que no era destinat a tornar a la Terra. I cent factures de dos dòlars com a encanteri de bona sort!En total, la ferralla lunar deixada pels humans pesa gairebé 200 tones.
Les tripulacions de les sis missions Apollo, que van acabar el desembre de 1972, havien passat prop de 80 hores explorant la superfície de la Lluna. Van recol·lectar roques, fotografiar el paisatge i fer tota mena d'experiments: des d'explotar una làmina metàl·lica i desencadenar explosius per a mesurar-ne els tremolors sísmics resultants, fins a capturar partícules de vent solar. Al final del darrer passeig sobre la Lluna de l'Apollo 15, David Scott va treure una ploma de falcó i un martell per demostrar la teoria de Galileu que, en absència de resistència de l'aire, els diferents objectes cauen al mateix ritme.
L'Apollo 11 va deixar a la Lluna els sismòmetres alimentats per energia solar i reflectors que, combinats amb làsers des de la Terra, mesuren amb precisió la distància entre la Terra i la Lluna. En les cinc missions posteriors –de l'Apollo 12 al 17 (l'Apollo 13 va tornar a casa sense allunar)– els astronautes van deixar instal·lacions més elaborades equipades amb bateries nuclears que van generar electricitat per desintegració radioactiva. Alguns d'aquests instruments van recollir dades fins al 1977, quan la NASA es va centrar en altres projectes.
Les dades obtingudes en l'època de les missions Apollo no estan completament explotades. Els astronautes de les missions Apollo 15 i 17 van instal·lar termòmetres a la superfície lunar, que prenien la temperatura a diverses profunditats i enviaven els resultats a la Terra. Quan es van revisar les dades recopilades fins al 1974, els resultats van revelar un fenomen estrany: la temperatura subterrània de la Lluna semblava augmentar lentament. Tot i ser un escalfament de només dos graus.
Però, perquè s'escalfava la superfície de la Lluna? La interpretació que s'ha fet és que el sòl trepitjat pels astronautes va restar més fosc que la resta, amb la qual cosa absorbeix més lluny i s'escalfa més; perquè els models d'ordinador descarten la hipòtesi que la Lluna es pugui escalfar per processos interns. De manera que la petjada humana ha tingut molt més impacte que l'empremta simbòlica deixada per Armstrong que, la pols generada per enlairaments posteriors va esborrar.
Però no tota la ferralla sobre la Lluna és dels Apollo. També hi resten una dotzena de sondes soviètiques de la dècada de 1960, i gairebé el doble de deixalles de robots exploradors de la NASA destinats a mapar la superfície lunar. Almenys quatre naus japoneses i altres robots enviats des d'Europa, Xina i Índia. Sumem-hi les restes de la primera missió privada la Lluna de l'abril passat, la sonda Beresheet d'Israel Aerospace Industries, que va ser la darrera addició quan van fallar els giroscopis del robot explorador.
A aquestes deixalles cal afegir-hi els "records" simbòlics. Entre les restes podríem dir polítiques, cal recordar les sis banderes –que els raigs solars han descolorit– i la gravació de setanta-tres caps de govern en què parlen de la pau a la Terra. Armstrong va deixar una petita branca d'olivera feta d'or, i l'Apollo 15 va deixar-hi també una figura d'alumini, l'Astronauta caigut (de 8,5 cm) amb una placa que té inscrits els noms de 14 homes que van morir en l'exploració espacial.
Entre els efectes personals que els astronautes van deixar enrere n'hi ha d'escatològics. Són les noranta-sis bosses d'excrements, orina i vòmits que altres científics estarien disposats a estudiar. Dues pilotes de golf que l'astronauta Apollo 14 Alan Shepard va colpejar i la vareta metàl·lica, tipificada per la NASA com una "javelina", llançada per Edgar Mitchell, el sisè home en trepitjar la lluna. Sumem-hi càmeres, hamaques, dotze parells de botes i altres escombraries; tot el que no era destinat a tornar a la Terra. I cent factures de dos dòlars com a encanteri de bona sort!En total, la ferralla lunar deixada pels humans pesa gairebé 200 tones.
Buzz Aldrin saludant la bandera dels Estats Units pocs segons després de la primera fotografia. Foto: NASA
Les tripulacions de les sis missions Apollo, que van acabar el desembre de 1972, havien passat prop de 80 hores explorant la superfície de la Lluna. Van recol·lectar roques, fotografiar el paisatge i fer tota mena d'experiments: des d'explotar una làmina metàl·lica i desencadenar explosius per a mesurar-ne els tremolors sísmics resultants, fins a capturar partícules de vent solar. Al final del darrer passeig sobre la Lluna de l'Apollo 15, David Scott va treure una ploma de falcó i un martell per demostrar la teoria de Galileu que, en absència de resistència de l'aire, els diferents objectes cauen al mateix ritme.
L'Apollo 11 va deixar a la Lluna els sismòmetres alimentats per energia solar i reflectors que, combinats amb làsers des de la Terra, mesuren amb precisió la distància entre la Terra i la Lluna. En les cinc missions posteriors –de l'Apollo 12 al 17 (l'Apollo 13 va tornar a casa sense allunar)– els astronautes van deixar instal·lacions més elaborades equipades amb bateries nuclears que van generar electricitat per desintegració radioactiva. Alguns d'aquests instruments van recollir dades fins al 1977, quan la NASA es va centrar en altres projectes.
Les dades obtingudes en l'època de les missions Apollo no estan completament explotades. Els astronautes de les missions Apollo 15 i 17 van instal·lar termòmetres a la superfície lunar, que prenien la temperatura a diverses profunditats i enviaven els resultats a la Terra. Quan es van revisar les dades recopilades fins al 1974, els resultats van revelar un fenomen estrany: la temperatura subterrània de la Lluna semblava augmentar lentament. Tot i ser un escalfament de només dos graus.
Però, perquè s'escalfava la superfície de la Lluna? La interpretació que s'ha fet és que el sòl trepitjat pels astronautes va restar més fosc que la resta, amb la qual cosa absorbeix més lluny i s'escalfa més; perquè els models d'ordinador descarten la hipòtesi que la Lluna es pugui escalfar per processos interns. De manera que la petjada humana ha tingut molt més impacte que l'empremta simbòlica deixada per Armstrong que, la pols generada per enlairaments posteriors va esborrar.