24
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
8:52h
Una de les coses que a mi no m’entra al cap de tot el context polític que viu Catalunya els últims anys és que algú es pugui creure que el partit que es va lucrar –està demostrat per una sentència judicial- amb l’espoli del Palau de la Música sigui avui l'abanderat de la lluita per la llibertat del país, s’escandalitzi perquè la llibertat d’expressió està en perill i, en general, es pensi que som tots una banda d'idiotes. Una de les coses que més em va interessar del reportatge del Sense ficció d’ahir –amb el punt de partida del desè aniversari de l'esclat del Cas Palau- és que el relat està construït des d’aquesta certesa que acabo d’esbossar: CDC es va lucrar amb les famoses comissions de Ferrovial. Ho explica Joan Llinares, director del Palau entre 2009 i 2011 i ho diu amb totes les paraules. Relata com als papers que van destapar el forat multimilionari hi apareixia sempre un nom, Daniel, que va resultar ser Daniel Osàcar, tresorer de CDC aleshores.
Veiem també algunes imatges d’arxiu que sobten. Com per exemple Oriol Pujol -condemnat pel cas de les ITV- anant a declarar acompanyat de càrrecs destacats del seu partit, com per exemple Jordi Turull. Explicacions? Rendició de comptes? Un té la sensació que el famós procés ha teixit una fina capa de blanquejament sobre el partit polític que l’ha comandat. Millor no fer-se grans preguntes, millor no aixecar a fons segons quines catifes. En aquest sentit, potser s’hauria agraït que el reportatge entrevistés algun membre de CDC que donés el seu punt de vista i enriquís les valuoses aportacions de Llinares, de Mariona Carulla i de Jordi Martí, entre d’altres. A partir de la meitat, més o menys, el relat vira cap a una mena de publireportatge sobre el present del Palau que, em sembla, no acaba de resultar coherent amb el que era el seu punt de partida.
Sigui com sigui, algunes perles. Com la de Carulla explicant que els dies posteriors a l’entrada dels Mossos al Palau, Fèlix Millet va continuar anant-hi. "Em pots deixar sol al despatx?", li va demanar a Carulla quan ella ja n’era la presidenta. Explica que li va respondre que no, que aquell ja no era el seu despatx. Quin grau d’impunitat has de tenir per a comportar-te així? A què t’has acostumat? Llinares revela que hi va haver un moment en què va començar a tenir problemes seriosos. Intueixes que és en la relació amb els partits polítics però et quedes amb les ganes de saber-ne més.
Ara que està de moda fer docusèries –no us perdeu "El caso Alcàsser"- potser estaria bé que el d’ahir fos un primer capítol d’una sèrie més llarga. Segur que donaria de si. Igual que podria donar de si una sèrie que es preocupi d’explicar què va passar en realitat amb l’incendi del Liceu –un Salvados de fa uns anys es va aproximar al tema i bastants pèls se’ns van posar de punta- o una sèrie sobre el Barça de Núñez –ara que tenim "El pionero" que aborda la figura de Jesús Gil. En fi, de possibilitats n’hi ha moltes i molt llamineres.
Un possible títol? Què tal "Palau de la Música, tota la veritat"?
Veiem també algunes imatges d’arxiu que sobten. Com per exemple Oriol Pujol -condemnat pel cas de les ITV- anant a declarar acompanyat de càrrecs destacats del seu partit, com per exemple Jordi Turull. Explicacions? Rendició de comptes? Un té la sensació que el famós procés ha teixit una fina capa de blanquejament sobre el partit polític que l’ha comandat. Millor no fer-se grans preguntes, millor no aixecar a fons segons quines catifes. En aquest sentit, potser s’hauria agraït que el reportatge entrevistés algun membre de CDC que donés el seu punt de vista i enriquís les valuoses aportacions de Llinares, de Mariona Carulla i de Jordi Martí, entre d’altres. A partir de la meitat, més o menys, el relat vira cap a una mena de publireportatge sobre el present del Palau que, em sembla, no acaba de resultar coherent amb el que era el seu punt de partida.
Fèlix Millet i Jordi i Gemma Montull al banc dels acusats en l'últim dia del judici del cas Palau Foto: Pool EFE
Sigui com sigui, algunes perles. Com la de Carulla explicant que els dies posteriors a l’entrada dels Mossos al Palau, Fèlix Millet va continuar anant-hi. "Em pots deixar sol al despatx?", li va demanar a Carulla quan ella ja n’era la presidenta. Explica que li va respondre que no, que aquell ja no era el seu despatx. Quin grau d’impunitat has de tenir per a comportar-te així? A què t’has acostumat? Llinares revela que hi va haver un moment en què va començar a tenir problemes seriosos. Intueixes que és en la relació amb els partits polítics però et quedes amb les ganes de saber-ne més.
Ara que està de moda fer docusèries –no us perdeu "El caso Alcàsser"- potser estaria bé que el d’ahir fos un primer capítol d’una sèrie més llarga. Segur que donaria de si. Igual que podria donar de si una sèrie que es preocupi d’explicar què va passar en realitat amb l’incendi del Liceu –un Salvados de fa uns anys es va aproximar al tema i bastants pèls se’ns van posar de punta- o una sèrie sobre el Barça de Núñez –ara que tenim "El pionero" que aborda la figura de Jesús Gil. En fi, de possibilitats n’hi ha moltes i molt llamineres.
Un possible títol? Què tal "Palau de la Música, tota la veritat"?