23
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
17:47h
El debat d'investidura, encara no resolt, ha permès observar l'actuació dels principals portaveus de la cambra. Què ha canviat respecte l'anterior legislatura? Quins matisos han introduït en els discursos? Quina estratègia desplegaran en els propers mesos, en cas que la situació faci un tomb i dijous Pedro Sánchez surti del Congrés investit com a president del govern espanyol? De moment, aquest ha estat el paper dels caps de files de les principals formacions amb representació parlamentària.
- Pedro Sánchez (PSOE): Inflexible
Un detall resumeix l'esperit amb el qual ha aterrat a la cambra baixa: cap referència a Catalunya en el primer discurs com a candidat. Tant ha exigit l'abstenció a la dreta com s'ha ofert a l'esquerra -Podem- per formar un govern de coalició, sense excessiu entusiasme. Sánchez, còmode en el tacticisme i habituat al regat curt, desprèn l'aire de qui no tem una repetició electoral. Potser perquè, si es produeix, intentarà culpar-ne l'oposició sencera. Quan ha parlat de Catalunya, això sí, cap novetat: "no hi ha presos polítics" i el procés és un "problema de convivència" entre catalans.
- Pablo Casado (PP): Mesurat
Des de la davallada del 28-A, quan va passar dels 137 diputats de Mariano Rajoy a només 66 escons, Casado ha emprès un nou rumb. Menys present als mitjans i amb un discurs menys incendiari que en campanya i en precampanya, va salvar els mobles a les autonòmiques, europees i municipals -Madrid es va erigir, un cop més, en un bàlsam per al PP- i ara busca erigir-se com a cap de l'oposició amb una quantitat menor de decibels en comparació amb Ciutadans i Vox. Ha ofert pactes d'Estat a Sánchez i amb el conflicte català, per descomptat, no ha variat de posició. Només de to.
- Albert Rivera (Cs): Enfadat
En poc menys d'un any, Rivera ha passat de veure's instal·lat a la Moncloa pel desgast de Rajoy a observar com Sánchez, desnonat de la política pel seu propi partit, guanya eleccions i és el favorit per tornar a ocupar la Moncloa. Amb un degoteig de baixes sensibles al partit i crítiques internes, al líder de Ciutadans se l'ha vist enfadat, crispat, sense cap ganes de posar les coses fàcils al PSOE. No han faltat les habituals expressions prefabricades contra l'independentisme, com ara la definició de "banda" per carregar contra els presumptes "socis"-Quim Torra, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Gabriel Rufián- de Sánchez, per ara instal·lats en el "no" al candidat.
- Pablo Iglesias: Responsable
Divendres de la setmana passada va fer un pas al costat per evitar que el PSOE el posés com a excusa de cara al fracàs d'un govern de coalició, i en el debat se l'ha vist amb el pes d'aquesta responsabilitat sobre les espatlles. Iglesias vol pactar amb Sánchez perquè sosté que l'oportunitat és "única" per un executiu d'esquerres i, malgrat que el candidat no li posa fàcil, ha evitat esclatar. Segueix sent l'únic líder estatal amb un discurs propi per a Catalunya i voluntat explícita de diàleg.
- Jaume Asens (En Comú Podem): Coherent
El cap de files dels comuns a Madrid ha portat el discurs en clau catalana més enllà del d'Iglesias gràcies al repartiment de papers en clau federal del grup parlamentari. Seva és una de les frases amb més pes del debat: "Deixarà Manuel Marchena de ser ministre de la crisi territorial?". Asens ha marcat distàncies amb l'independentisme, però ha exhibit solidaritat amb els presos. La que no pot verbalitzar Iglesias. Sánchez, això sí, li ha retret que tant ell com Ada Colau no s'hagin desmarcat més de tot el que representa l'1-O.
- Santiago Abascal (Vox): Arnat
Discurs d'una altra època -més aviat en blanc i negre-, retòrica furibunda contra tot allò que no passa el sedàs de l'extrema dreta -molt especialment el feminisme- i combat contra la presumpta "dictadura progre". Són els elements que han marcat el debut d'Abascal com a cap de files de Vox al Congrés, la primera vegada en dècades que els ultres poden emetre el discurs des del faristol de la cambra baixa. Amb to agressiu, s'ha compromès a combatre tot allò que vingui de Sánchez i dels seus socis "comunistes, chavistes, proetarres i colpistes". Previsible, però molt significatiu en seu parlamentària.
- Gabriel Rufián (ERC): Conciliador
Queda lluny aquell Rufián que practicava una performance en quasi cada sessió de control, especialment quan s'acostava el referèndum de l'1-O. El portaveu d'ERC a Madrid, mesurat i dialogant, ha situat com a prioritat que s'evitin noves eleccions perquè es podrien convertir en una "ruleta russa". Distanciat de l'independentisme més essencialista, ha situat com a clau un acord entre el PSOE i Podem perquè "no es pot jugar amb la il·lusió de centenars de milers de persones". Si hi ha acord, ERC s'encarregarà de no bloquejar-lo a través d'una abstenció.
- Laura Borràs (Junts per Catalunya): Inamovible
Nova al Congrés, Borràs ha defensat per activa i per passiva el "no" a Sánchez -fins i tot quan els presos argumentaven a favor de l'abstenció- i ha exhibit oratòria des del faristol. La frase que ha fet més fortuna -"tenim 155 raons per votar en contra"- ha estat molt celebrada a les files de JxCat, començant per Puigdemont. L'exconsellera de Cultura, membre de l'entorn de Torra, no ha concedit ni un gram de credibilitat a la -minsa- oferta de diàleg de Sánchez, i ha rebut una de les respostes més dures del candidat a la presidència. Un candidat que, si res no canvia, rebrà el vot contrari dels diputats de JxCat, tres dels quals -Rull, Turull i Sànchez- estan suspesos. El líder del PSOE no els ha deixat marge per defensar un vot més comprensiu.
- Pedro Sánchez (PSOE): Inflexible
Un detall resumeix l'esperit amb el qual ha aterrat a la cambra baixa: cap referència a Catalunya en el primer discurs com a candidat. Tant ha exigit l'abstenció a la dreta com s'ha ofert a l'esquerra -Podem- per formar un govern de coalició, sense excessiu entusiasme. Sánchez, còmode en el tacticisme i habituat al regat curt, desprèn l'aire de qui no tem una repetició electoral. Potser perquè, si es produeix, intentarà culpar-ne l'oposició sencera. Quan ha parlat de Catalunya, això sí, cap novetat: "no hi ha presos polítics" i el procés és un "problema de convivència" entre catalans.
- Pablo Casado (PP): Mesurat
Des de la davallada del 28-A, quan va passar dels 137 diputats de Mariano Rajoy a només 66 escons, Casado ha emprès un nou rumb. Menys present als mitjans i amb un discurs menys incendiari que en campanya i en precampanya, va salvar els mobles a les autonòmiques, europees i municipals -Madrid es va erigir, un cop més, en un bàlsam per al PP- i ara busca erigir-se com a cap de l'oposició amb una quantitat menor de decibels en comparació amb Ciutadans i Vox. Ha ofert pactes d'Estat a Sánchez i amb el conflicte català, per descomptat, no ha variat de posició. Només de to.
- Albert Rivera (Cs): Enfadat
En poc menys d'un any, Rivera ha passat de veure's instal·lat a la Moncloa pel desgast de Rajoy a observar com Sánchez, desnonat de la política pel seu propi partit, guanya eleccions i és el favorit per tornar a ocupar la Moncloa. Amb un degoteig de baixes sensibles al partit i crítiques internes, al líder de Ciutadans se l'ha vist enfadat, crispat, sense cap ganes de posar les coses fàcils al PSOE. No han faltat les habituals expressions prefabricades contra l'independentisme, com ara la definició de "banda" per carregar contra els presumptes "socis"-Quim Torra, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Gabriel Rufián- de Sánchez, per ara instal·lats en el "no" al candidat.
- Pablo Iglesias: Responsable
Divendres de la setmana passada va fer un pas al costat per evitar que el PSOE el posés com a excusa de cara al fracàs d'un govern de coalició, i en el debat se l'ha vist amb el pes d'aquesta responsabilitat sobre les espatlles. Iglesias vol pactar amb Sánchez perquè sosté que l'oportunitat és "única" per un executiu d'esquerres i, malgrat que el candidat no li posa fàcil, ha evitat esclatar. Segueix sent l'únic líder estatal amb un discurs propi per a Catalunya i voluntat explícita de diàleg.
- Jaume Asens (En Comú Podem): Coherent
El cap de files dels comuns a Madrid ha portat el discurs en clau catalana més enllà del d'Iglesias gràcies al repartiment de papers en clau federal del grup parlamentari. Seva és una de les frases amb més pes del debat: "Deixarà Manuel Marchena de ser ministre de la crisi territorial?". Asens ha marcat distàncies amb l'independentisme, però ha exhibit solidaritat amb els presos. La que no pot verbalitzar Iglesias. Sánchez, això sí, li ha retret que tant ell com Ada Colau no s'hagin desmarcat més de tot el que representa l'1-O.
- Santiago Abascal (Vox): Arnat
Discurs d'una altra època -més aviat en blanc i negre-, retòrica furibunda contra tot allò que no passa el sedàs de l'extrema dreta -molt especialment el feminisme- i combat contra la presumpta "dictadura progre". Són els elements que han marcat el debut d'Abascal com a cap de files de Vox al Congrés, la primera vegada en dècades que els ultres poden emetre el discurs des del faristol de la cambra baixa. Amb to agressiu, s'ha compromès a combatre tot allò que vingui de Sánchez i dels seus socis "comunistes, chavistes, proetarres i colpistes". Previsible, però molt significatiu en seu parlamentària.
- Gabriel Rufián (ERC): Conciliador
Queda lluny aquell Rufián que practicava una performance en quasi cada sessió de control, especialment quan s'acostava el referèndum de l'1-O. El portaveu d'ERC a Madrid, mesurat i dialogant, ha situat com a prioritat que s'evitin noves eleccions perquè es podrien convertir en una "ruleta russa". Distanciat de l'independentisme més essencialista, ha situat com a clau un acord entre el PSOE i Podem perquè "no es pot jugar amb la il·lusió de centenars de milers de persones". Si hi ha acord, ERC s'encarregarà de no bloquejar-lo a través d'una abstenció.
- Laura Borràs (Junts per Catalunya): Inamovible
Nova al Congrés, Borràs ha defensat per activa i per passiva el "no" a Sánchez -fins i tot quan els presos argumentaven a favor de l'abstenció- i ha exhibit oratòria des del faristol. La frase que ha fet més fortuna -"tenim 155 raons per votar en contra"- ha estat molt celebrada a les files de JxCat, començant per Puigdemont. L'exconsellera de Cultura, membre de l'entorn de Torra, no ha concedit ni un gram de credibilitat a la -minsa- oferta de diàleg de Sánchez, i ha rebut una de les respostes més dures del candidat a la presidència. Un candidat que, si res no canvia, rebrà el vot contrari dels diputats de JxCat, tres dels quals -Rull, Turull i Sànchez- estan suspesos. El líder del PSOE no els ha deixat marge per defensar un vot més comprensiu.