23
de juliol
del
2019
Actualitzat
a la
13:37h
Boris Johnson ha fet realitat el seu somni. El Partit Conservador ha comunicat avui els resultats de les eleccions internes que s'han dilucidat entre ell i l'altre finalista, Jeremy Hunt. Johnson s'ha endut la votació entre la militància conservadora (majoritàriament de perfil masculí i edat avançada) per 92.153 votos enfront els 46.656 del més moderat Hunt. Ja és líder del partit i demà prendrà possessió com a primer ministre britànic. La seva elecció no té el significat rupturista que va tenir l'elecció de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, però és un terrabastall en les aigües tradicionals de la classe política del Regne Unit.
Polític atípic, antic estudiant a Eton, fàbrica de primers ministres anglesos, és un tory (nom històric de l’actual Partit Conservador) que defensa l’elitisme que perviu en la societat britànica. Però malgrat les seves ocurrències, Johnson ha modelat una carrera en què tot sembla calculat. Amb molta fam de popularitat, Johnson va ser diputat abans d’intentar l’assalt a l’alcaldia de Londres el 2008.
Aleshores se’l veia com una figura pintoresca. Tothom se’n reia una mica, tret de Ken Livingstone, l’alcalde laborista, enemic de Tony Blair, qui va dir que Johnson seria el rival més dur amb qui es trobaria en tota la seva carrera. Tenia raó. El candidat conservador el va foragitar de l’alcaldia i el va tornar a derrotar en les eleccions del 2012.
Com alcalde, tot i el seu conservadorisme, va recuperar el Routemaster, el típic autobús de dos pisos però modernitzat per facilitar-ne l’accés, i va estendre el sistema de bicing. Ell mateix es va fer popular desplaçant-se amb bicicleta per la ciutat. Johnson és un conservador que no deixa res a l’atzar i que té molta cura de desmarcar-se del seu partit quan li convé.
Té capacitat de sorprendre, a vegades fins i tot per bé. El 2008, va declarar-se a favor del triomf de Barack Obama als Estats Units. Abans, havia denunciat en un reportatge la guerra de l’Iraq. Però per guanyar l’alcaldia, no va dubtar a emprar llenguatge ambigu en temes racials per fer forat en l’opinió reaccionària.
Un demagog que escriu bé
Boris Johnson és periodista i escriptor. Té diverses obres publicades, però potser una de les que dóna més pistes sobre ell és El factor Churchill (Alianza), la seva biografia del líder que va derrotar l’Alemanya nazi. En la tesi del llibre, s’hi mostra el que ell és: un aspirant a Churchill que busca la glòria, un valent que ho és, per damunt de tot, per demostrar al públic el seu coratge. Un oportunista que, si cal, canvia de partit però que cerca sense descans un lloc a la història.
Ha dit moltes vegades que el seu ídol és Benjamin Disraeli, el líder conservador de la segona meitat del segle XIX que va reformar el seu partit i el va fer més sensible als interessos de sectors populars. En canvi, sempre va coquetejar amb els euroescèptics. Fins al punt que, davant el referèndum pel Brexit, va acabar alineant-se amb els partidaris d'abandonar la Unió Europea. Des d'aquell moment, es va convertir en el més vehement dels dirigents conservadors que apostaven per un Brexit dur. Això i desestabilitzar tant com ha pogut el lideratge de Theresa May -amb qui va ser ministre d'Exteriors durant un breu període- han estat els dos àmbits d'actuació de Johnson en els darrers anys.
Johnson ha aconseguit superar tots els seus rivals del partit per convertir-se en el líder. Però el context en què arriba a Downing Street no l'ajudarà a mostrar el seu rostre més seductor. Donald Trump s'ha convertit en el seu principal propagandista a l'exterior, cosa que pot ser un regal enverinat. Les quasi impossibles negociacions pel Brexit, que tenen la data fatídica del 31 d'octubre, el col·loquen en una posició més que difícil. Els conservadors tenen una majoria més que precària a Westminster i en els seus rengles abunden els enemics de Johnson, que sembla disposat a sortir de la UE sense acord.
Caldrà veure si el nou primer ministre té més qualitats que la capacitat d'enredar la troca i jugar a la demagògia barata. Per la UE, l'arribada de Johnson és una altra mala notícia. Els temps es posen encara més interessants a Londres.
Polític atípic, antic estudiant a Eton, fàbrica de primers ministres anglesos, és un tory (nom històric de l’actual Partit Conservador) que defensa l’elitisme que perviu en la societat britànica. Però malgrat les seves ocurrències, Johnson ha modelat una carrera en què tot sembla calculat. Amb molta fam de popularitat, Johnson va ser diputat abans d’intentar l’assalt a l’alcaldia de Londres el 2008.
Aleshores se’l veia com una figura pintoresca. Tothom se’n reia una mica, tret de Ken Livingstone, l’alcalde laborista, enemic de Tony Blair, qui va dir que Johnson seria el rival més dur amb qui es trobaria en tota la seva carrera. Tenia raó. El candidat conservador el va foragitar de l’alcaldia i el va tornar a derrotar en les eleccions del 2012.
Com alcalde, tot i el seu conservadorisme, va recuperar el Routemaster, el típic autobús de dos pisos però modernitzat per facilitar-ne l’accés, i va estendre el sistema de bicing. Ell mateix es va fer popular desplaçant-se amb bicicleta per la ciutat. Johnson és un conservador que no deixa res a l’atzar i que té molta cura de desmarcar-se del seu partit quan li convé.
Té capacitat de sorprendre, a vegades fins i tot per bé. El 2008, va declarar-se a favor del triomf de Barack Obama als Estats Units. Abans, havia denunciat en un reportatge la guerra de l’Iraq. Però per guanyar l’alcaldia, no va dubtar a emprar llenguatge ambigu en temes racials per fer forat en l’opinió reaccionària.
Un demagog que escriu bé
Boris Johnson és periodista i escriptor. Té diverses obres publicades, però potser una de les que dóna més pistes sobre ell és El factor Churchill (Alianza), la seva biografia del líder que va derrotar l’Alemanya nazi. En la tesi del llibre, s’hi mostra el que ell és: un aspirant a Churchill que busca la glòria, un valent que ho és, per damunt de tot, per demostrar al públic el seu coratge. Un oportunista que, si cal, canvia de partit però que cerca sense descans un lloc a la història.
Ha dit moltes vegades que el seu ídol és Benjamin Disraeli, el líder conservador de la segona meitat del segle XIX que va reformar el seu partit i el va fer més sensible als interessos de sectors populars. En canvi, sempre va coquetejar amb els euroescèptics. Fins al punt que, davant el referèndum pel Brexit, va acabar alineant-se amb els partidaris d'abandonar la Unió Europea. Des d'aquell moment, es va convertir en el més vehement dels dirigents conservadors que apostaven per un Brexit dur. Això i desestabilitzar tant com ha pogut el lideratge de Theresa May -amb qui va ser ministre d'Exteriors durant un breu període- han estat els dos àmbits d'actuació de Johnson en els darrers anys.
Johnson ha aconseguit superar tots els seus rivals del partit per convertir-se en el líder. Però el context en què arriba a Downing Street no l'ajudarà a mostrar el seu rostre més seductor. Donald Trump s'ha convertit en el seu principal propagandista a l'exterior, cosa que pot ser un regal enverinat. Les quasi impossibles negociacions pel Brexit, que tenen la data fatídica del 31 d'octubre, el col·loquen en una posició més que difícil. Els conservadors tenen una majoria més que precària a Westminster i en els seus rengles abunden els enemics de Johnson, que sembla disposat a sortir de la UE sense acord.
Caldrà veure si el nou primer ministre té més qualitats que la capacitat d'enredar la troca i jugar a la demagògia barata. Per la UE, l'arribada de Johnson és una altra mala notícia. Els temps es posen encara més interessants a Londres.