Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

canal madrid

Així s'ha passat del conflicte català al parapet espanyol

«El procés ha erosionat la política i les institucions de l'Estat i ha acabat sent l'excusa de Sánchez per tancar la porta a Iglesias al govern. Per amagar la seva desconfiança personal li recorda públicament que defensa el dret a l'autodeterminació i els indults, i estaria en contra d'un nou 155»

per Roger Pi de Cabanyes, Madrid, 20 de juliol de 2019 a les 08:30 |
Pedro Sánchez saluda Mariano Rajoy davant Felip VI el 2 de juny de 2018, quan va jurar el càrrec | Zarzuela
"No es pot governar contra Catalunya". La màxima de Vicens Vives impera a Espanya un segle després. L'operació d'Estat per aturar el procés independentista ha actuat com un bumerang amb efectes a banda i banda del mapa polític català i espanyol. Un cop que va permetre a l'Estat escapçar els lideratges de les formacions independentistes, frenar en sec l'onada que s’havia iniciat el 2014 amb el referèndum del 9-N i torpedinar qualsevol intent de reeixir en la via unilateral. Però també un remei amb efectes secundaris sobre la política espanyola, immersa en un període d'inestabilitat que l'ha portat a la celebració de tres eleccions consecutives (dues d’anticipades), a la caiguda d'un president, al relleu del seu cap d'Estat, al descrèdit intern i extern de les seves institucions i a la fragmentació dels seus espais polítics. La millor prova són les enormes dificultats per tancar un pacte de govern entre el PSOE i Podem, fins i tot amb Pablo Iglesias apartant-se.

La irrupció de Podem i Ciutadans a la política espanyola, la dimissió i ascens de Pedro Sánchez com a líder del PSOE, la impossibilitat d'aprovar els pressupostos, o les dificultats en la investidura actual tenen un nexe comú: un conflicte, el català, que perviu entre la conllevancia i la pulsió reaccionària. La sentència de l'1-O servirà per redefinir els límits de la democràcia espanyola, que surt acotada d'un test d'estrès que ha fet grinyolar totes les seves estructures. El "problema català" que descrivia Ortega y Gasset apareix, un cop més, com a catalitzador del debat sobre la regeneració d’Espanya.


Les sales de mapes de La Moncloa bullen des del 2014, any zero de la darrera confrontació. És l'any del 9-N, de la irrupció de Podem, del salt de Ciutadans a la pista espanyola i de la substitució de Joan Carles I per Felip VI, un nou monarca per afrontar els nous reptes de l'Estat. L'any que Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van pujar infructuosament a la tribuna del Congrés per demanar el referèndum pactat, i l'any que la Fiscalia va obrir el camí de les imputacions contra Mas, Ortega i Rigau.

"L'anterior govern no va dubtar a erosionar les institucions per salvar Espanya del trencament"

Passats 36 mesos, el doble fracàs de l'Operació Catalunya –la guerra bruta del govern del PP i els serveis secrets espanyols contra l’independentisme- i de l’Operació diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría, van portar el govern de Mariano Rajoy a optar únicament per la via judicial i policial davant l'1-O. La repressió com a últim remei per a un govern del PP que no estava en disposició de fer concessions en el terreny polític i que s'havia vist humiliat per la capacitat organitzativa dels partits, les entitats i la societat civil a l'hora de fer realitat el referèndum. "Faré el que calgui" per aturar la independència, havia promès Rajoy. I ho va fer. Encara que el preu fos el desgast sistemàtic de les seves pròpies institucions. Tot per salvar Espanya.

Una tempesta perfecta


Rajoy va activar tota la maquinària de l'Estat. Des del CNI al Tribunal Constitucional, del Ministeri d'Exteriors a la Fiscalia, del Tribunal de Comptes a la Corona, i de la Guàrdia Civil als mitjans afins, que van desplegar la campanya mediàtica més important des de la Transició per atribuir als votants de l'1-O la violència que servia per construir el castell de cartes del procés judicial.

L’ús del terme tumult el 22 de setembre del 2017 -dos dies després de la concentració davant la conselleria d’Economia- per part del portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va obrir la via perquè la Fiscalia presentés en qüestió d'hores una querella per sedició que després els jutges Lamela i Llarena van ampliar a rebel·lió. A partir d'aquí, les imputacions, l'exili i els empresonaments dels líders independentistes van assentar les bases del nou temps en la relació entre Catalunya i Espanya. La recepta passava per fer realitat dos vells somnis eròtics de la dreta espanyola: l'aplicació de l’article 155 i un escarni generalitzat –amb la imputació de centenars d'alcaldes- per evitar cap episodi semblant almenys en una generació. Una tempesta perfecta contra l'independentisme.

I Rajoy va fer la "jugada mestra"

Va ser una aposta amb contraindicacions importants. El bloqueig d'una sortida dialogada al conflicte va acabar torpedinant la mateixa supervivència del president espanyol. Rajoy seria víctima, vuit mesos després –i un dia abans de l’aixecament del 155-, d'una moció de censura impulsada per Pedro Sánchez sota la bandera de la lluita contra la corrupció, però que es va gestar, precisament, amb l'impuls de les forces independentistes objecte de les imputacions. Hores abans de la votació, el president del PNB, Andoni Ortuzar, li va enviar un missatge clarificador: "President, els catalans estan per la tasca, i nosaltres no ens podem quedar sols sostenint el govern". Game Over.

Rajoy va pagar, sense preveure-ho, un preu molt alt pel 'catenaccio' polític amb Catalunya. Primer perdent la Moncloa i després, de forma indirecta, les primàries del PP

Era el preu del catenaccio, de l’"a por ellos" i de la manca de valentia política per resoldre el principal problema de l'Espanya contemporània. Una factura que Rajoy pagaria de nou després amb la derrota a les primàries del PP de la seva candidata, Soraya Sáenz de Santamaria, a favor de Pablo Casado, el dofí d'Aznar, que censurava -per tova- la seva actuació. I una factura que s'ha traduït també en la fragmentació de l'espai del PP, l'amenaça de sorpasso de Ciutadans –un partit inflat pel discurs contra l'independentisme- i la irrupció de l'extrema dreta de Vox, que va convertir el judici al Suprem en un espot electoral gratuït d'un any de durada. Aquesta sí que ha estat una jugada mestra.

Un win-win erràtic per a Sánchez

La caiguda de Rajoy i el seu relleu per Pedro Sánchez va obrir un període d'optimisme, abonat pels independentistes, que van facilitar la maniobra, sobre la possibilitat de treure el conflicte dels tribunals. Va durar poc. El nomenament de María José Segarra com a nova Fiscal General de l'Estat no es va traduir en una rebaixa dels plantejaments del Ministeri Fiscal davant el Suprem, i la vaga de fam dels presos independentistes va ser l'avantsala del "no" d'ERC i JxCAT als pressupostos generals de l'Estat que Sánchez pretenia aprovar amb la majoria de la moció de censura.

Un gir de guió anunciat que el president espanyol va aprofitar com a excusa per a la convocatòria d’unes noves eleccions que havien de ser concloents. Iván Redondo, spin doctor de capçalera de Sánchez, ho va tenir clar quan va veure a un mateix telenotícies tots els seus rivals en fora de joc: la dreta radicalitzada i fracturada a la plaça de Colón, i Podem immers en la seva enèsima cuita interna. Les eleccions, pensava, serien un win-win per a Sánchez en el seu nou assalt a La Moncloa.

ERC ho té molt més difícil per abstenir-se si hi ha un segon debat d'investidura al setembe, amb la sentència del Suprem al caure

Malgrat la victòria, no ho van ser. Els comicis del 28-A van deixar de nou la investidura d'un president espanyol a mercè de les formacions nacionalistes i independentistes. El transatlàntic del PSOE embarrancat entre l’escull català i una aritmètica capritxosa. L'acord entre el PSOE, Podem, el PNB, Compromís i els regionalistes càntabres per investir Sánchez només pot prosperar amb una abstenció d'ERC. I si bé els republicans poden vendre a les seves pròpies bases una abstenció gratis et amore al mes de juliol, ho tenen molt més complicat si cal fer un segon intent al setembre, quan la sentència estarà a punt de caure en el marc d'una (nova) tardor calenta. Mayday! Mayday!

Aquesta és la raó que fa que Sánchez amenaci ara Podem d'anar a una repetició electoral si no se l'investeix la setmana que ve al Congrés, i és també un dels motius que el president espanyol ha esgrimit per tancar la porta a l'entrada d'Iglesias al govern. Per amagar la seva desconfiança personal respecte al líder de Podem, Sánchez recorda públicament que la formació morada defensa el dret a l'autodeterminació i l'indult dels presos, i estaria en contra l'aplicació d'un nou 155. El conflicte com a parapet. Tres elements que Iglesias ha provat d'esvair prometent que respectarà el "lideratge" del president espanyol en la qüestió catalana i finalment acceptar no seure al consell de ministres. Tot per fer possible un govern de coalició.

L'Espanya del discurs del 3-O no deixa espai per a la reivindicació nacional ni per a àmbits de cohabitació que no parteixin de la renúncia
 
Sigui quina sigui la sentència del Suprem, el conflicte ha despullat el règim del 78 i ha acabat de fer saltar pels aires el pacte constitucional. L'Espanya que va emergir del discurs del rei Felip VI el 3 d'octubre –un text que fins i tot va incomodar la Moncloa i que havia de ser llegit després de la declaració d’independència, i no abans- no deixa espai per a les reivindicacions nacionals ni per a àmbits de cohabitació que no parteixin de la renúncia.

Adéu nació de nacions. Adéu Espanya plural. Adéu terceres vies. És la negativa que porta ara Sánchez a provar d'establir un cordó sanitari entorn dels mateixos partits independentistes que haurien de fer possible la seva investidura. Sánchez prefereix la incertesa a la negociació. És el repte pendent que hauran d'afrontar els futurs mandataris espanyols: decidir si aborden per primera vegada a fons el conflicte català o si esperen –com és tradició a Espanya- que la tempesta escampi.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació