Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

memòria històrica

Cinquanta anys del dia que Franco va entronitzar Joan Carles I com a hereu

Les Corts franquistes van ratificar el 22 de juliol de 1969 la decisió del dictador en una jornada en què el nou príncep va jurar els principis fonamentals del Movimiento

per Pep Martí, 21 de juliol de 2019 a les 20:15 |
Franco va fer successor Joan Carles de Borbó el 22 de juliol de 1969. la llei de Successió en referèndum. | Europa Press
El mateix dia que comença Congrés dels Diputats el debat d'investidura de Pedro Sánchez, es compleixen cinquanta anys d'un aniversari important de la història d'Espanya: la designació de Joan Carles de Borbó com a successor del dictador Franco. Aquell 22 de juliol de 1969, en el mateix edifici de les Corts, es va iniciar la fase última del règim i ho va fer amb una decisió, la de Franco, que va deixar tothom bocabadat.

El dictador oficialitzava la transició cap a la monarquia borbònica, però ho feia saltant-se l'ordre dinàstic i apartant l'hereu de la corona, Joan de Borbó, comte de Barcelona, en benefici del seu fill. No hi ha precedents d'una situació així en la història política europea. Franco, que no era rei però governava amb mà de ferro, designava futur monarca i alhora es permetia el luxe de descartar l'hereu i fill del darrer rei, Alfons XIII.


"Una instauració i no una restauració"

El 22 de juliol, Franco va anar a les Corts per informar de la seva decisió, que havia de ser ratificada pels més de 500 procuradors. En el seu discurs, va deixar clar que la designació de Joan Carles era "una instauració i no una restauració". És a dir: quan fos monarca, el seu successor no tornaria a la vella monarquia d'Alfons XIII, amb els seus vells partits polítics, sinó que seria fruit de l'Espanya vencedora a la Guerra Civil.   

Franco desconfiava del pare de Joan Carles des del 1945, quan va llançar un manifest en què va reclamar la retirada del dictador i la restauració monàrquica

Joan de Borbó havia estat descartat feia temps. Franco sempre l'havia volgut mantenir a distància. Quan el comte de Barcelona va demanar de participar a la Guerra Civil en el bàndol sublevat, Franco li ho va impedir argumentant que la seva vida era massa valuosa per posar-la en risc. Des que va llançar el Manifest de Lausana el 1945 -quan, davant la derrota de Hitler i Mussolini, va reclamar la retirada del dictador i la reinstauració monàrquica-, el general ja no se'n refiava. Malgrat això, es van reunir en diverses ocasions, una d'elles per decidir que Joan Carles es formaria a Espanya. Franco estava disposat a fer successor un Borbó, però sempre i quan s'avingués a sotmetre's a la disciplina del règim. Joan de Borbó no va acceptar. Joan Carles, sí. 


491 vots a favor, 19 no i 9 abstencions

El gran avalador de l'operació Joan Carles va ser l'almirall Carrero Blanco, en aquell moment vicepresident del govern -el president era el mateix dictador-, junt amb el nucli de tecnòcrates de l'entorn de l'Opus Dei. Volien una monarquia controlada que preservés l'essència del franquisme. Però no tothom pensava igual. Carrero va aconsellar Franco que la votació a les Corts fos pública i en presència seva, malgrat que alguns procuradors van demanar vot secret.

Carrero va aconsellar Franco que la votació a les Corts fos pública i en presència seva, malgrat que alguns procuradors van demanar vot secret

El resultat de la votació va ser de 491 vots a favor, 19 negatives i nou abstencions. Entre els qui van oposar-s'hi hi havia alguns monàrquics que no podien acceptar que es bandegés Joan de Borbó (com el propietari de l'ABC, Guillermo Luca de Tena), algun procurador oberturista (com el català Eduard Tarragona) i falangistes de la dreta més extrema que no es refiaven d'un Borbó. Hi va haver també absències destacades, com la del capità general Agustín Muñoz Grandes, qui havia estat cap de la Divisió Blava i vicepresident del govern i era considerat proper al falangisme i poc monàrquic. 

"Rebo la legitimitat del 18 de juliol"

Si el 22 de juliol es va ratificar la voluntat de Franco, l'endemà mateix Joan Carles va anar a les Corts per jurar fidelitat al dictador i als principis fonamentals del Movimiento. Joan Carles, ja príncep d'Espanya, va afirmar en el que seria la seva frase més aplaudida: "Rebo de sa excel·lència la legitimitat nascuda el 18 de juliol". Al dir-ho, entroncava la monarquia amb el règim feixista. El nét d'Alfons XIII havia traït el seu pare, però es garantia la corona. "O soc jo o ningú", diuen que li va dir a Joan de Borbó. Hauria d'esperar sis llargs anys fins a regnar en els quals la dictadura actuaria amb la brutalitat de sempre. 


Joan de Borbó acabaria abdicant en el seu fill el 1977. Franco, que havia exterminat la República, havia derrotat també a la monarquia històrica. "Vostè governarà d'una manera molt diferent a com ho he fet jo", va dir el dictador al príncep. Segurament, en moltes coses Joan Carles va anar molt més lluny del que pensava Franco, que no podia ni imaginar episodis com el retorn de la Generalitat i la legalització del partit comunista. Però en l'acceptació de Joan Carles a ser el successor de Franco hi ha moltes de les claus que expliquen les limitacions de la democràcia espanyola.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació