Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Crònica

Cuixart, el desobedient

El president d'Òmnium transmet fortalesa i optimisme a Lledoners. Ha pres consciència de la condició de pres polític i exerceix com a tal. El diari que escriu a la presó serà un manual de la lluita no-violenta

per Ferran Casas / Joan Serra Carné, Presó de Lledoners, 20 de juliol de 2019 a les 20:01 |
Pancarta amb el retrat de Jordi Cuixart | Adrià Costa
"Penso que mai no s'està preparat per entrar a la presó" (Jordi Cuixart, Ho tornarem a fer, pàgina 23. Ara Llibres).

Dilluns va fer 21 mesos que Jordi Cuixart va ser empresonat. L'endemà, el president d'Òmnium apareix projectant un somriure en un dels locutoris de la presó de Lledoners. A la seva esquerra i en un altre locutori, Raül Romeva atén una visita. A la dreta, hi ha Jordi Turull en una altra conversa. Arrenca l'entrevista amb NacióDigital, que Cuixart converteix en un diàleg. Pregunta, s'interessa per l'interlocutor, reclama opinions i també respon. Sempre s'ha expressat sense subterfugis. "Estem forts", adverteix. Aparca el somriure i parla amb convicció quan vol posar èmfasi en una idea -com la resposta de país a la sentència- i s'esplaia sobre els coneixements que va adquirint. La presó és per a Cuixart un aprenentatge. "Avui no som conscients de la llavor que estem plantant", insisteix per referir-se a la reacció col·lectiva a la repressió.


Tot pot ser un aprenentatge. Les lectures descobertes i les recomanades ho són. També ho és observar la resposta continuada del seu entorn familiar, persistent, malgrat les dificultats. Cita els pares, les germanes, la parella, el fill que arribarà. "Qui més m'ha ajudat a fer el llibre és la meva germana Esther", revela. "Quan vaig entrar a la presó havia pensat què podien fer tots ells i em vaig adonar que no els havia de dir res. Que presumptuós que era pensar això", afegeix. Cuixart també treu suc de l'experiència viscuda al Tribunal Suprem. "Vaig viure el judici directe a la vena", afirma per desenvolupar el discurs del seu al·legat davant Manuel Marchena, orientat en la defensa dels drets fonamentals.

"El present és l'únic que et complau, i és així com la vida pren tota una nova dimensió" (Ho tornarem a fer, pàgina 25).

Cuixart relata en primera persona un episodi que ja descriu al llibre, el moment en què va prendre consciència que era un pres polític, després de la segona declaració al Suprem, quan era al calabós de l'alt tribunal. Feia dos mesos que era a la presó i ja va veure clar què representava. "Va ser un canvi de 180 graus", dissecciona mentre recorda la sensació experimentada a l'alt tribunal i com el va rebre després el company de cel·la a Soto del Real. "Exerciré de pres polític", va explicar-li en anglès quan va tornar de declarar. "Fas una cara radiant", li va respondre el reclús amb qui compartia espai.

D'aquells dies en fa memòria gràcies al diari que escriu des que és la presó, que de ben segur serà un manual de la lluita no-violenta. "Repasso les paraules i hi veig unes ganes de viure", explica. De les primeres setmanes en recorda el que es repetia mentre passejava pel pati de Soto del Real: "Pensava en la Muriel i en els fundadors d'Òmnium, i em repetia que no plegaria si no ho demanaven els socis". Per això va agrair tant aquella trucada reconfortant de Jordi Bosch, un dels pilars de la seva junta, que no volia que plegués, que el volia al capdavant de l'entitat. "Això t'enforteix", subratlla.


És en aquest moment de la conversa quan aplaudeix la capacitat de reacció de l'independentisme en un context repressiu. Particularment, d'Òmnium. Agraeix la confiança dels companys, dels col·laboradors més pròxims i dels socis. Diu que no actua en el dia a dia de l'entitat, que intenta ajudar d'una altra manera. Coneixent-ne la capacitat per treballar els detalls, això costa de creure. "Soc molt exigent amb mi mateix. Ja no lluito per canviar-me", admet per definir-se en el present.
 

Jordi Cuixart i Carme Forcadell al Tribunal Suprem, girant-se cap al públic el 12 de febrer del 2019 Foto: Pool EFE


"La desobediència és civil pel compromís amb l'esperit cívic de la societat" (Ho tornarem a fer, pàgina 59).

El llibre de Cuixart és un sender en el qual es relata l'exercici de la desobediència civil. Els passos de la lluita no-violenta han servit en multitud de revoltes al llarg de la història, tal com fa constar en el pròleg de l'obra Jamila Raqib, directora executiva de la Institució Albert Einstein dels Estats Units. No és estrany, doncs, que el president d'Òmnium citi com a referent teòric Gene Sharp, qui va fundar aquest fòrum de pensament dedicat a promoure l'estudi i ús de l'acció no-violenta. Cuixart és avui l'altaveu de la desobediència civil a Catalunya, per molt que defugi l'etiqueta.

Parla de Sharp i també de Gandhi. No hi ha pretensions en la referència sinó simplement la constatació que l'exercici de desobediència civil és un trajecte llarg, que requereix tenacitat, convicció i resistència. Cuixart n'és plenament conscient. Intenta ser coherent, sense estridències. Se satisfà quan li diuen que ho és. I mira endavant. Defensa que no li pertoca repartir responsabilitats pels episodis viscuts la tardor del 2017. Sosté que el seu deure és vehicular la demanda de la societat civil. I en això treballa, incansable.

"Fem el que hem de fer. Sense cap por ni cap renúncia" (Ho tornarem a fer, pàgina 86).

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació