Aquest dissabte es commemora el 50 aniversari d’un dels moments més èpics de la història de la humanitat: el dia que l’home va posar per primer cop un peu sobre la Lluna. Va ser el 20 de juliol de 1969 quan el mòdul Eagle de la missió Apol·lo 11 va situar-se sobre la superfície lunar i va permetre a Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldrin caminar per primer cop per un cos celeste que no fos el planeta Terra. Per commemorar-ho, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell ha organitzat un seguit d’actes aquest mateix dissabte al voltant de l’Observatori del Parc Catalunya. El director científic de l’entitat, Albert Morral, n’ha parlat de tot plegat en una entrevista a NacióDigital.
- Quina és la importància d’aquell moment?
- Va ser un esdeveniment important, era el primer cop que anàvem al lloc de l’espai més proper a nosaltres, el nostre satèl·lit, la Lluna, mai hi hem anat més enllà perquè no hem sigut encara capaços. Va ser el punt àlgid d’una carrera espacial que va ser una passada, en deu anys van passar de tenir petits coets, de la mida de míssils, a fer el Saturn 5, amb 110 metres de llarg i 10 d’ample, on casi tot era combustible, que va permetre dur tres homes a la Lluna per primer cop. Dos d’ells van allunar, Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldrin, mentre que un va quedar el òrbita, Michael Collins. Era tot enginyeria, física, ciència, un esforç humà terrible compactat en tan sols 10 anys.
- I per què aquesta fixació amb la Lluna?
- Hi havia una carrera entre russos i americans per arribar-hi els primers. Uns i altres anaven desenvolupant tecnologia i ciències per assolir aquesta fita, i finalment van guanyar els americans. Els soviètics, però, anaven guanyant en tot: van llançar el primer satèl·lit en òrbita, l'Sputnik, van enviar el primer animal a l’espai, la gossa Laika, el primer home, en Yuri Gagarin, i la primera dona, la Valentina Tereixkova. Van fer sortir a fer el primer passeig espacial també un cosmonauta, enganxat amb un sistema de subjecció, tot eren rècords.
- Però els americans els van passar la mà per la cara.
- Van ser els primers en trepitjar la Lluna. Va ser amb l’Apol·lo 11, amb un total de set missions Apol·lo.
- Una va fallar.
- Sí, l’Apol·lo 13, va patir una avaria i no va poder allunar, va haver de tornar a la Terra. Les missions Apol·lo van durar fins l’Apol·lo 20, Llavors els polítics van tallar el pressupost. No va ser una carrera científica, era una cosa política, aviam qui guanyava dels dos països.
- I els russos mai hi han allunat?
- Si, però amb missions no tripulades. Hi van enviar sondes per agafar mostres de roques i tornaven a la Terra, amb pedra i sorra de la superfície de la Lluna, però mai hi van aconseguir enviar persones. Llavors van abandonar el projecte, i es van centrar en enviar sondes a altres llocs.
- Quin valor científic ens ha aportat tot plegat?
- Ara ja ha passat temps des de llavors, i sabem molt més de la Lluna. Quan es va preparar el primer viatge no se’n tenia un mapa al detall, i ara en disposem de molt detallats, cosa que ens ha permès estudiar la superfície lunar. Les sondes també han agafat mostres de terra. Penseu que al principi no se sabia si quan hi arribés una nau s’enfonsaria, si suportaria el pes o no. Les sondes que es van enviar van permetre determinar que hi havia uns centímetres de pols, però que a sota hi havia roca. D’allà s’ha aconseguit dur uns 400 quilos de roques que han permès estudiar els minerals lunars.
- S’han obtingut conclusions destacades?
- Això ens ha permès determinar que la Lluna és un tros de Terra arrencada. Hi havia diferents teories, però la que més preval a dia d’avui, i creiem que és definitiva, és que el satèl·lit es va formar quan un planeta més petit va impactar contra el nostre. Això va arrencar material de la Terra que es va quedar orbitant, fins que amb el pas del temps es va anar unint i, finalment, va donar pas a la creació de la lluna.
- Les missions, però, hi han anat deixant material.
- Sí, es van col·locar uns miralls a la superfície lunar, i des d’aleshores, qui vulgui i pugui, pot enviar uns làsers potents que reboten a la Lluny i torna a la Terra. Això ens permet calcular amb molta precisió la distància en què la Lluna es troba de nosaltres, i veure com l’òrbita lunar és estranya, perquè està afectada pel Sol i per la Terra. També s’hi van posar unes veles que van permetre captar el vent solar. Això a la Terra no es pot fer, perquè hi tenim atmosfera, però la Lluna no en té. En tornar al nostre planeta, la informació recollida va permetre estudiar les característiques d’aquest vent. A banda, també s’hi va instal·lar un sismògraf per veure si hi havia terratrèmols… o llunatrèmols.
- I n’hi ha?
- No, la Lluna és un astre mort. Per dins no és calent. Ara bé, quan cau un meteorit a la seva superfície tremola, i això sí que ho van detectar els aparells.
- Sempre s’ha allunat a la mateixa cara de la Lluna?
- Sí, com comentava, els humans hi hem arribat sis cops, però sempre a la cara visible. Hem de tenir en compte que s’ha fet així per un tema de comunicacions, per tenir contacte directe amb ràdio amb la Terra. També s’hi ha anat a l’altra cara, la cara oculta, amb robots i rovers, els vehicles lunars que les missions no tripulades han fet servir en el cantó no visible des d’aquí. Tot plegat ens ha donat imatges amb molt de detall. Això sí, l’home a ull nu també l’ha vist. Penseu que quan hi ha hagut missions lunars, dos astronautes hi han baixat, però un sempre s’ha hagut de quedar orbitant, i ha passat per la cara oculta diverses vegades.
Edwin Buzz Aldrin, segon home en trepitjar la Lluna. Foto: NASA
- Parlem de teories de la conspiració… s’ha arribat a dir que hi havia estructures a la Lluna i que fins i tot hi podria haver hagut algun contacte amb alienígenes, però que tot plegat no ha transcendit. Què hi ha de cert?
- Jo no em crec res d’això, sempre que hi ha una notícia nova vinculada amb la visió d’algun objecte hi ha algú que ho vincula amb la ufologia. Sempre ha passat. Si no ens ho demostren de veritat, jo no m’ho crec. Nosaltres aquí, amb tot el temps que fa que observem, mai no hem vist res, i m’agradaria que si algun cop veiéssim un OVNI ens vingués a veure! Aquí al costat de l’observatori tenim lloc per aparcar, amb llums i tot, i estaria bé fer un passeig fins a Júpiter!
- Estaria bé.
- Ara seriosament, hi ha molta gent que creu que ha vist un OVNI, però amb el temps s’acaba sabent que es tracta de material militar. Als anys 80 moltíssims testimonis asseguraven haver vist objectes voladors triangulars per la zona de Nevada i Arizona, als Estats Units. Poc després, durant la guerra del Golf, es va descobrir que aquells aparells eren uns avions que l’exèrcit nord-americà invisibles als radars. Acostumen a ser temes secrets, classificats.
- Com de prop hi som de tornar a posar tripulació rumb a un planeta?
- A Mart és complicat pel cost humà. Anar a la Lluna són tres dies anar, un de ser-hi i tres més de tornar. A Mart, però, són entre 7 i 8 mesos anar-hi, i després allà cal esperar a que les òrbites dels dos planetes tornin a ser properes l’una de l’altra. Això pot implicar que es trigui uns 3 anys en tornar a la Terra, i comporta complicacions pel que fa a la tecnologia, el menjar, l’aigua, l’oxigen… a més, el cos humà acaba afectat.
- Molt?
- Cap astronauta ha estat més de 3 anys a l’espai. La musculatura va perdent pes, la digestió va malament, i a banda ens exposem a una radiació perillosa que a la Terra no tenim gràcies a l’atmosfera. Uns dies, uns mesos, encara és viable, però amb 3 anys per davant podrien morir. A més, ens trobem amb un altre problema que cal afrontar: l’econòmic, buscar qui ho financiï.
- Aquest dissabte dedicareu el vespre a l’arribada de l’home a la Lluna. Què hi fareu?
- Hem fet un curs d’astronàutica i hem editat un llibre sobre la carrera espacial soviètica i americana. Aquest dissabte farem una xerrada sobre aquesta carrera, i projectarem la pel·lícula First Man: el primer hombre en pantalla gegant, on s'explica la vida de Neil Armstrong. Ja de nit, posarem telescopis a l’aire lliure perquè tothom qui ho vulgui pugui veure la Lluna. Tot és gratuït i no cal apuntar-se enlloc.
