18
d'agost
del
2019
Actualitzat
el
19
d'agost
a les
14:31h
La històrica maternitat d'Elna, que va ser refugi de fills de republicans i de famílies jueves durant la Segona Guerra Mundial, és avui un espai recuperat per a la memòria. Ho és gràcies a Nicolas Garcia, que va ser alcalde del la població durant catorze anys i que ara exerceix com a regidor a l'oposició. Net de republicans catalans i andalusos que van haver de fugir a l'exili, Garcia és una de les veus brillants de l'esquerra nord-catalana i dirigent del Partit Comunista Francès (PCF).
També ocupa la vicepresidència del Consell Departamental dels Pirineus Orientals -que equival a les diputacions catalanes- dins d'un equip de govern d'esquerres. El setembre del 2017, com a membre del Consell, va impulsar que aquest organisme aprovés per unanimitat una moció de condemna de l'entrada de la policia al departament d'Economia. Després, el Consell també va condemnar -per unanimitat- la repressió de l'1-O i l'empresonament dels líders sobiranistes, i va penjar un cartell demanant la seva llibertat. Un fet rellevant a la França jacobina. En aquesta entrevista, explica com veu el procés i opina sobre política catalana i francesa.
- Va ser un dels qui va cridar contra Pedro Sánchez quan el president espanyol va visitar la tomba de Machado a Cotlliure. Aquell gest va rebre algunes crítiques.
- Va ser criticat per uns pocs que no en van entendre els motius. La majoria ha entès per què érem allí. Jo tenia el dret i el deure a manifestar-me perquè soc net d'un avi republicà espanyol tancat a Argelers. I mai hagués acceptat que es fes un homenatge als republicans espanyols a Cotlliure amb la bandera dels vencedors i no amb la tricolor. Era un signe molt fort, en plena campanya electoral. I mai es pot acceptar un homenatge a republicans espanyols fet per un cap de govern, per socialista que sigui, mentre hi ha presos polítics. Jo era al meu lloc. Pedro Sánchez, no.
- Vostè ha tingut uns posicionaments molt clars sobre la situació política a Catalunya. Té clar que els dirigents catalans empresonats són presos polítics.
- Molt clarament. Jo no comparteixo amb molts d'ells les seves posicions polítiques. Si fos ciutadà de Catalunya sud, segurament combatria les polítiques econòmiques de Quim Torra, i abans de Carles Puigdemont i d'Artur Mas. Però no puc suportar, com a comunista, demòcrata i republicà, que es pugui empresonar polítics per haver organitzat un referèndum. No hi ha solució a Catalunya si no hi ha referèndum d'autodeterminació. A Catalunya, no a Espanya.
- Dins del PCF, la majoria comparteix les seves posicions en aquest tema?
- He rebut crítiques en el meu partit, però també he contribuït a canviar les coses. M'enorgulleixo que, dels 42 senadors francesos que van votar un manifest crític amb l'estat espanyol, l'únic grup que ho ha fet en la seva totalitat fos el comunista. I en un congrés del partit vam aconseguir que s'aprovés en un document oficial una declaració en favor de la llibertat dels presos polítics.
- Un compatriota seu, Manuel Valls, assegura que no són presos polítics.
- El meu pare diria que Manuel Valls és un cantamanyanes. Ha estat ministre de l'Interior i primer ministre, i quan venia al Pirineu Oriental es prohibia a ell mateix parlar en català. És el governant d'esquerres que més ha avergonyit l'esquerra per les seves mesures contra els immigrants. I un cas únic: tot i ser primer ministre sortint, no ha pogut presentar-se a la seva circumscripció pel seu partit.
- Però ell va ser elegit diputat d'Evry.
- Va ser elegit després d'un recurs per només cent vots. Això vol dir que estava rebutjat pels seus electors i pel seu partit. I va a donar lliçons a Catalunya? No té cap autoritat per parlar de Catalunya. Políticament, ha hagut de marxar del seu país amb la cua entre les cames.
- Com valora el salt de Valls a la política catalana?
- El pitjor, per mi, ha estat que hagi reeixit introduint, inoculant, el verí del sistema electoral francès en l'elecció d'alcaldessa de Barcelona. És un sistema arcaic, que afavoreix els qui volen ser reis i castiga els partits minoritaris. En la campanya només deia "jo, jo, jo". A França, el president de la República té molt de poder, pot fer el que vol, i això s'ha traslladat a tots els camps.
- Li veu recorregut?
- Si hagués pogut parlar amb la direcció de Ciutadans, els hagués dit: malfieu-vos-en! Aquest home no en tindrà prou amb l'Ajuntament de Barcelona. Ell busca la presidència de la Generalitat. Té una ambició que no se li acaba. No sé què farà, però espero pel bé dels catalans, que estimo molt, que no faci més del que ja ha fet.
- Com ha vist els pactes a l'Ajuntament de Barcelona?
- Jo he admirat molt Ada Colau. Però el que ha fet a l'Ajuntament ho trobo molt mal fet. No ha estat la més votada i ha fet unes aliances que no poden ser. Comparteixo més les idees econòmiques i socials de Colau que d'Ernest Maragall, però les coses s'han d'analitzar d'una altra manera. Per mi, Colau és una ostatge.
- Quina és la seva opinió sobre la independència?
- El que penso de la independència ho diria si fos ciutadà català del sud. Els catalans ja són prou per defensar-ho. Aquí, poc importa. El meu paper és un altre. Com a dirigent del PCF, es tracta de defensar el dret d'autodeterminació i la llibertat d'expressió. N'hi ha pocs per defensar això a tot Europa. No té sentit defensar l'autodeterminació del poble palestí i no la del poble català. Quan la meitat d'un país ho demana, s'ha de preguntar. Si ho fa només un 2 o un 3%, seria una altra cosa. El sentiria allunyat de l'independentisme si es tractés d'un moviment estret, com el que pot haver en llocs de l'est o a Itàlia. Però l'independentisme és obert a causes que jo també defenso, com els drets dels immigrants. El nacionalisme està del costat de l'estat espanyol. La independència és un afer dels catalans, però la llibertat i la democràcia és un assumpte de tots els demòcrates.
- Com alcalde d'Elna, va recuperar la maternitat que va acollir centenars de nens durant la guerra i l'ocupació.
- Sí. Vaig conèixer molt bé l'Elisabeth Eidenbenz. Sent alcalde, vam comprar i rehabilitar la maternitat d'Elna. Durant vuit anys vaig anar amb regularitat a conversar amb aquesta dona formidable, que em va ajudar molt a reflexionar i aprofundir en la meva filosofia personal. Potser el fet de poder estar quinze dies cada any amb ella ha estat la més gran lliçó de vida que he tingut.
- Pertany a un partit que és una institució al seu país, el Partit Comunista Francès. Quin moment viu?
- Soc el primer secretari de la regió de Perpinyà i membre de la direcció del partit. Viu una situació difícil. És un dels partits comunistes que millor ha resistit a Europa. Tenim molts batlles, diputats i senadors. Potser som el partit que té més afiliats. Però patim pel sistema electoral francès, que castiga les organitzacions que s'afebleixen. Jo soc enemic del Front Nacional, que per mi és el pitjor, però havia estat un temps amb un 20% i cap diputat. Això no pot ser. Imagini's un partit amb el 5%.
- Com és que l'esquerra francesa, no només la dreta, té tantes dificultats per acceptar la pluralitat d'identitats? França encara no ha ratificat la carta europea de llengües minoritàries, per exemple.
- Perquè l'esquerra francesa ha heretat el llegat dels primers republicans i a una idea de la igualtat. El PCF d'abans de la Segona Guerra Mundial havia tingut elements regionalistes, com André Marty. Però després, amb la Resistència, la voluntat d'estendre els serveis socials de nord a sud va reforçar el jacobinisme i la idea d'una única França. Ara, el repte és el de construir una República igualitària que respecti totes les seves llengües i identitats.
- Parlem un moment de la situació política a França. Faci un balanç de la presidència d'Emmanuel Macron.
- En aquests moments, la dreta i l'esquerra estan implosionant. Avui, Macron, encara que la seva política genera molta contestació, té un camí obert. L'esquerra no és capaç de construir una unió de forces i un projecte. La dreta ha estat buidada per Macron. L'únic enemic fort que té és el Front Nacional, el que fa que molts demòcrates prefereixin Macron com l'únic que creuen que pot plantar cara a Le Pen. Però això no és la situació de fons, que és el gran malestar existent.
També ocupa la vicepresidència del Consell Departamental dels Pirineus Orientals -que equival a les diputacions catalanes- dins d'un equip de govern d'esquerres. El setembre del 2017, com a membre del Consell, va impulsar que aquest organisme aprovés per unanimitat una moció de condemna de l'entrada de la policia al departament d'Economia. Després, el Consell també va condemnar -per unanimitat- la repressió de l'1-O i l'empresonament dels líders sobiranistes, i va penjar un cartell demanant la seva llibertat. Un fet rellevant a la França jacobina. En aquesta entrevista, explica com veu el procés i opina sobre política catalana i francesa.
- Va ser un dels qui va cridar contra Pedro Sánchez quan el president espanyol va visitar la tomba de Machado a Cotlliure. Aquell gest va rebre algunes crítiques.
- Va ser criticat per uns pocs que no en van entendre els motius. La majoria ha entès per què érem allí. Jo tenia el dret i el deure a manifestar-me perquè soc net d'un avi republicà espanyol tancat a Argelers. I mai hagués acceptat que es fes un homenatge als republicans espanyols a Cotlliure amb la bandera dels vencedors i no amb la tricolor. Era un signe molt fort, en plena campanya electoral. I mai es pot acceptar un homenatge a republicans espanyols fet per un cap de govern, per socialista que sigui, mentre hi ha presos polítics. Jo era al meu lloc. Pedro Sánchez, no.
- Vostè ha tingut uns posicionaments molt clars sobre la situació política a Catalunya. Té clar que els dirigents catalans empresonats són presos polítics.
- Molt clarament. Jo no comparteixo amb molts d'ells les seves posicions polítiques. Si fos ciutadà de Catalunya sud, segurament combatria les polítiques econòmiques de Quim Torra, i abans de Carles Puigdemont i d'Artur Mas. Però no puc suportar, com a comunista, demòcrata i republicà, que es pugui empresonar polítics per haver organitzat un referèndum. No hi ha solució a Catalunya si no hi ha referèndum d'autodeterminació. A Catalunya, no a Espanya.
"No puc suportar, com a comunista, demòcrata i republicà, que es pugui empresonar polítics per haver organitzat un referèndum"
- Dins del PCF, la majoria comparteix les seves posicions en aquest tema?
- He rebut crítiques en el meu partit, però també he contribuït a canviar les coses. M'enorgulleixo que, dels 42 senadors francesos que van votar un manifest crític amb l'estat espanyol, l'únic grup que ho ha fet en la seva totalitat fos el comunista. I en un congrés del partit vam aconseguir que s'aprovés en un document oficial una declaració en favor de la llibertat dels presos polítics.
- Un compatriota seu, Manuel Valls, assegura que no són presos polítics.
- El meu pare diria que Manuel Valls és un cantamanyanes. Ha estat ministre de l'Interior i primer ministre, i quan venia al Pirineu Oriental es prohibia a ell mateix parlar en català. És el governant d'esquerres que més ha avergonyit l'esquerra per les seves mesures contra els immigrants. I un cas únic: tot i ser primer ministre sortint, no ha pogut presentar-se a la seva circumscripció pel seu partit.
- Però ell va ser elegit diputat d'Evry.
- Va ser elegit després d'un recurs per només cent vots. Això vol dir que estava rebutjat pels seus electors i pel seu partit. I va a donar lliçons a Catalunya? No té cap autoritat per parlar de Catalunya. Políticament, ha hagut de marxar del seu país amb la cua entre les cames.
Nicolas Garcia, al'esquerra, en un acte a la delegació de la Generalitat a Perpinyà. Foto: N. G.
- Com valora el salt de Valls a la política catalana?
- El pitjor, per mi, ha estat que hagi reeixit introduint, inoculant, el verí del sistema electoral francès en l'elecció d'alcaldessa de Barcelona. És un sistema arcaic, que afavoreix els qui volen ser reis i castiga els partits minoritaris. En la campanya només deia "jo, jo, jo". A França, el president de la República té molt de poder, pot fer el que vol, i això s'ha traslladat a tots els camps.
- Li veu recorregut?
- Si hagués pogut parlar amb la direcció de Ciutadans, els hagués dit: malfieu-vos-en! Aquest home no en tindrà prou amb l'Ajuntament de Barcelona. Ell busca la presidència de la Generalitat. Té una ambició que no se li acaba. No sé què farà, però espero pel bé dels catalans, que estimo molt, que no faci més del que ja ha fet.
"L'independentisme català no és estret, defensa causes progressistes, el nacionalisme de debò està del costat de l'estat espanyol"
- Com ha vist els pactes a l'Ajuntament de Barcelona?
- Jo he admirat molt Ada Colau. Però el que ha fet a l'Ajuntament ho trobo molt mal fet. No ha estat la més votada i ha fet unes aliances que no poden ser. Comparteixo més les idees econòmiques i socials de Colau que d'Ernest Maragall, però les coses s'han d'analitzar d'una altra manera. Per mi, Colau és una ostatge.
- Quina és la seva opinió sobre la independència?
- El que penso de la independència ho diria si fos ciutadà català del sud. Els catalans ja són prou per defensar-ho. Aquí, poc importa. El meu paper és un altre. Com a dirigent del PCF, es tracta de defensar el dret d'autodeterminació i la llibertat d'expressió. N'hi ha pocs per defensar això a tot Europa. No té sentit defensar l'autodeterminació del poble palestí i no la del poble català. Quan la meitat d'un país ho demana, s'ha de preguntar. Si ho fa només un 2 o un 3%, seria una altra cosa. El sentiria allunyat de l'independentisme si es tractés d'un moviment estret, com el que pot haver en llocs de l'est o a Itàlia. Però l'independentisme és obert a causes que jo també defenso, com els drets dels immigrants. El nacionalisme està del costat de l'estat espanyol. La independència és un afer dels catalans, però la llibertat i la democràcia és un assumpte de tots els demòcrates.
- Com alcalde d'Elna, va recuperar la maternitat que va acollir centenars de nens durant la guerra i l'ocupació.
- Sí. Vaig conèixer molt bé l'Elisabeth Eidenbenz. Sent alcalde, vam comprar i rehabilitar la maternitat d'Elna. Durant vuit anys vaig anar amb regularitat a conversar amb aquesta dona formidable, que em va ajudar molt a reflexionar i aprofundir en la meva filosofia personal. Potser el fet de poder estar quinze dies cada any amb ella ha estat la més gran lliçó de vida que he tingut.
"Conèixer l'Elisabeth Eidenbenz, de la maternitat d'Elna, ha estat la més gran lliçó de vida que he tingut"
- Pertany a un partit que és una institució al seu país, el Partit Comunista Francès. Quin moment viu?
- Soc el primer secretari de la regió de Perpinyà i membre de la direcció del partit. Viu una situació difícil. És un dels partits comunistes que millor ha resistit a Europa. Tenim molts batlles, diputats i senadors. Potser som el partit que té més afiliats. Però patim pel sistema electoral francès, que castiga les organitzacions que s'afebleixen. Jo soc enemic del Front Nacional, que per mi és el pitjor, però havia estat un temps amb un 20% i cap diputat. Això no pot ser. Imagini's un partit amb el 5%.
- Com és que l'esquerra francesa, no només la dreta, té tantes dificultats per acceptar la pluralitat d'identitats? França encara no ha ratificat la carta europea de llengües minoritàries, per exemple.
- Perquè l'esquerra francesa ha heretat el llegat dels primers republicans i a una idea de la igualtat. El PCF d'abans de la Segona Guerra Mundial havia tingut elements regionalistes, com André Marty. Però després, amb la Resistència, la voluntat d'estendre els serveis socials de nord a sud va reforçar el jacobinisme i la idea d'una única França. Ara, el repte és el de construir una República igualitària que respecti totes les seves llengües i identitats.
"El repte a França és construir una república igualitària que respecti les llengües i identitats"
- Parlem un moment de la situació política a França. Faci un balanç de la presidència d'Emmanuel Macron.
- En aquests moments, la dreta i l'esquerra estan implosionant. Avui, Macron, encara que la seva política genera molta contestació, té un camí obert. L'esquerra no és capaç de construir una unió de forces i un projecte. La dreta ha estat buidada per Macron. L'únic enemic fort que té és el Front Nacional, el que fa que molts demòcrates prefereixin Macron com l'únic que creuen que pot plantar cara a Le Pen. Però això no és la situació de fons, que és el gran malestar existent.