Es parla sovint del reforç positiu pels nens: aquesta tendència de remarcar allò que fan bé i no passar-nos el dia posant l'accent en tot allò que no fan correctament i que, com a educadors, hem de corregir-los. És indispensable que el petit també sàpiga que hi ha un munt de coses que fa correctament, i sovint se'ns oblida. Com és que tenim aquesta maleïda tendència en posar l'accent en allò que no fem bé en comptes de mostrar la nostra satisfacció quan les coses es fan bé?
Això passa sovint en algunes feines, un àmbit on sembla que només et vinguin a dir coses, quan l'has cagat. Si calculéssim quants inputs hem rebut de persones que se'ns han posat en contacte perquè alguna cosa hem fet malament, i quants n'hem rebut quan les coses han anat bé, crec que en molts casos la balança seria delatora. Tot i que per sort, hi ha espais on s'està revertint aquesta tendència. I hi ha esperança.
No estem parlant del fet que cada matí vingui algú a dir-te "que bé que ho fas!", però un copet a l'espatlla de tant en tant, és d'agrair. I no per part només dels teus superiors, sinó també pels companys o clients pels quals treballes. És imprescindible un reforç positiu: millor l'ambient, millora l'autoestima, fa que tot segueixi rutllant. El sentiment de satisfacció i de plaer, et recarrega d'energies noves.
Parlo de dir-li a la mare que ho està fent bé, que té una criatura fantàstica, i que ella hi ha tingut molt a veure
I això s'accentua quan ets mare, sobretot si és primerenca (entenc que si cries a la segona, tercera, o quarta criatura, ja estàs més convençuda que ho saps fer bé, i segons quins comentaris et passen més desapercebuts).
Parlo de dir-li a la mare (podeu llegir pare cada cop que escrigui mare, ho faig en femení per la realitat que em pertoca, però un cop més també parlo de pares, papus, mamus i educadors en general) que ho està fent bé, que té una criatura fantàstica, i que ella hi ha tingut molt a veure. És important aquest reforç femení, sobretot quan, no sé ben bé perquè, tendim a fer comentaris per desacreditar-la davant la criatura. D'acord que el pobre nadó ni se n'adona de tot això, però la mare sí, i a poc a poc això va minant la seva autoestima de "mare primerenca que ho fa tan bé com pot –i ho fa molt bé!, però necessita que algú li reconegui aquesta tasca".
Per això campanyes com la de l'Andrea Ros, a Madremente, que en el seu moment va impulsar samarretes amb lemes com "Ho faig com puc!", han triomfat entre les mares. Perquè ha arribat aquell moment en què si no ens ho diuen, ens ho diem nosaltres.
Semblen frases anecdòtiques però si les sumes una darrera l'altra, minen l'autoestima d'algú que un any enrere tenia la seva vida i que voluntàriament va decidir desballestar-ho tot per començar una nova etapa
Us recomano fervorosament que quan aneu a visitar algú que faci poc que hagi parit, li digueu que ho està fent molt bé. No us costarà ni un ral, i els efectes que provocaran seran millors que qualsevol droga farmacèutica. Per altra banda, si us plau, estalvieu-vos consells acompanyats de judicis ("Vols dir que et poses bé al pit, la criatura?") o comentaris innecessaris (de l'estil "No em ploris, que ha estat ta mare la que t'ha tret el gorret", o "com vas vestida, criatura? Segur que ha estat ta mare la que t'ha posat aquests leotards tan lletjos"). Ja sabeu que el meu hit preferit és el "A mi no em plora", una frase que hauria d'estar prohibida.
Si us plau, penseu dues vegades què direu. Semblen frases anecdòtiques que no tenen més importància, però que si les sumes una darrera l'altra, minen l'autoestima d'algú que un any enrere tenia la seva feina, la seva vida i la seva estabilitat i que voluntàriament va decidir desballestar-ho tot per començar una nova etapa, amb tot l'amor del món.
Recordo que amb la meva primera filla, em queixava que en el meu rol de mare, sovint em tocava fer-li coses que li provocaven el plor: em plorava quan li posava el sèrum per treure-li els mocs, per treure-li la roba quan entràvem a casa perquè no es constipés després (ni que això signifiqués arriscar-se a despertar-la perquè dormia) o posar-la dins de la banyera encara que els primers dies no li fes cap mena d'il·lusió.
Sempre havia dit que ser àvia és genial: només t'has de preocupar de fer feliç la criatura, deixant pas als pares per fer la feina bruta. Per sort ara puc afirmar que mai la feina bruta havia estat tan bonica.
Apunt important: Aquest article el vaig escriure fa uns mesos perquè ara mateix estic inoperativa, gaudint del permís de maternitat per entomar l'arribada d'una nova criatura, tal i com explicava aquí.