Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

FUTBOLÍTICA

1948, l'estiu en què el Tour va evitar una revolució

L’atemptat contra el dirigent comunista Palmiro Togliatti, en ple Tour de França, va situar Itàlia a les portes d’una revolució que va ser frustrada, entre d’altres, pels èxits de Gino Bartali en aquella mateixa edició de la ronda francesa

per Ramon Usall, 20 de juliol de 2019 a les 13:00 |
El cos de Palmiro Togliatti, evacuat després de l'atemptat del 1948 | www.avvenire.it
L'estiu de 1948 Europa vivia temps convulsos. Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el Vell Continent s’havia convertit en escenari d’un nou conflicte, la Guerra Freda, on els Estats Units i la Unió Soviètica lluitaven per ampliar els seus espais d’influència geopolítica. En aquest context, França i Itàlia havien esdevingut dues preuades peces de l’escaquer internacional ja que eren dos països que, tot i mantenir-se en l’àmbit d’influència occidental, tenien puixants partits comunistes.

En el cas gal, això s’evidenciava en el fet que el PCF s’havia convertit en la primera força política a les eleccions legislatives de 1946, les primeres de la IV República Francesa de la qual el socialista Vicent Auriol havia estat proclamat president. En cas transalpí, quedava palès en la força electoral del PCI, liderat per Palmiro Togliatti, que el març de 1948 havia obtingut un 31% dels vots liderant el Front Democràtic Popular (que agrupava socialistes i comunistes), que tot així havia perdut les eleccions enfront d’una Democràcia Cristiana que havia aplegat el 48,5% dels sufragis en les primeres eleccions de la Itàlia republicana que s’havien caracteritzat per la polarització política i les pressions externes, tant nord-americanes com soviètiques.

 

Cartell de la Democràcia Cristiana italiana durant les eleccions de 1948 alertant dels perills del comunisme

 
No és d’estranyar que, vistes les circumstàncies que es vivien aquell estiu de 1948, el Tour de França, que es va iniciar el 30 de juny amb una etapa que enllaçava París amb la localitat costanera de Trouville, tingués un elevat component polític. En primer lloc, perquè aquella era la segona edició de la ronda gala després de l’Ocupació alemanya, un fet que consolidava als organitzadors, vinculats al conservador general De Gaulle, com a hereus de la prova, un títol que es disputaven amb els comunistes que també ambicionaven prendre’n el control. En segon, perquè el Tour de 1948 va deixar per a la història una important empremta política, molt especialment a Itàlia, que va viure durant aquell juliol fets d’innegable transcendència històrica.
 

Cartell de l’edició de 1948 del Tour de França


Des del punt de vista italià, aquell Tour es va caracteritzar per la gesta de Gino Bartali, que va guanyar la prova després d’haver-ho fet també una dècada abans, el 1938, en un triomf que havia estat burdament instrumentalitzat pel Duce Benito Mussolini, aleshores al capdavant de la Itàlia feixista.


Tot i la seva victòria final, el cert és que el Tour no va començar massa bé pel corredor florentí que, el 13 de juliol, just abans de la darrera jornada de repòs, se situava a més de 21 minuts del líder, el jove bretó Louison Bobet, tot i haver-se imposat en tres etapes, entre elles la primera, que l’havia dut a vestir-se durant una jornada de groc.

El 14 de juliol de 1948, la història d’aquella edició del Tour va canviar per sempre i no pas per cap esdeveniment que tingués les carreteres gal·les com a escenari (ja que aquell dia de Festa Nacional francesa era precisament la jornada de repòs) sinó pel que va succeir a gairebé 750 quilòmetres de Cannes, la localitat de la Costa Blava on el Tour s’havia aturat a descansar. A la Piazza Monte Citorio de Roma, a les portes del parlament italià, quan tot just tocaven dos quarts de dotze del migdia, Antonio Pallante, un jove sicilià estudiant de dret i vinculat als cercles d’extrema dreta, disparava tres trets amb una pistola del calibre 38 contra Palmiro Togliatti, diputat a la cambra legislativa i principal dirigent del Partit Comunista Italià. La primera de les bales va impactar-li lleugerament a la nuca, la segona va ferir-lo superficialment a l’abdomen, mentre que la tercera li va perforar el tòrax, quedant a només 7 centímetres del seu cor. La intenció de matar-lo era més que evident.
 

Portada del diari comunista ''L’Unità'' l’endemà de l’atemptat contra Palmiro Togliatti


L’atemptat va colpir Itàlia. Molt especialment, la Itàlia roja que entenia que l’atac contra Togliatti era en realitat un atemptat contra tota la classe obrera transalpina. És per això que, en propagar-se la notícia, els treballadors italians van sortir a manifestar-se per mostrar la seva indignació. La Confederació General Italiana del Treball (CGIL) va cridar a la vaga general i els simpatitzants comunistes van prendre els carrers desencadenant un clima insurreccional en bona part del país. Només la jornada del 14 de juliol va deixar el trist balanç de 14 morts (deu manifestants i quatre agents de policia) i centenars de ferits.
Mentre els carabinieri arrestaven a Pallante i Togliatti era operat amb èxit evitant el risc de dessagnament, el país es precipitava a marxes forcades cap a una revolució comunista o, en el pitjor dels casos, cap a una guerra civil.

Les notícies sobre el que succeïa a Itàlia van arribar fins a Cannes, despertant la preocupació tant dels participants italians a la cursa com dels corresponsals transalpins que cobrien la prova. La majoria d’aquests darrers, davant la dificultat que Bartali o algun dels seus compatriotes pogués guanyar el Tour, va decidir tornar cap a Roma a cobrir una revolta que no parava d’estendre’s.
 

Bartali, de fermes conviccions catòliques, pregant davant de la verge de Lourdes durant l’edició de 1948 del Tour Foto: Grottes del Lourdes


Al vespre, el telèfon de l’habitació de Bartali va sonar en una hora força intempestiva. Quan aquest va respondre es va trobar que el seu interlocutor no era sinó Alcide De Gasperi, el cap del govern italià i dirigent de la Democràcia Cristiana, el partit amb el qual Bartali simpatitzava.

El president del consell de ministres va adreçar-se al corredor toscà per tal de fer-lo partícip de la situació crítica que es vivia a Itàlia i reclamar-li una gesta esportiva que pogués desviar l’atenció de la població. Tot i que es  desconeix els termes exactes en els quals es va desenvolupar la conversa, la llegenda explica que De Gasperi va reclamar a Bartali guanyar la següent etapa alpina, amb final a Briançon, com el campió italià havia fet en l’edició de 1938. Una reclamació a la qual el corredor va respondre: “Ho faré encara millor, guanyaré el Tour!”
Els esdeveniments de Roma, i la trucada del cap de govern, van donar força a Gino Bartali que es va imposar en la primera etapa després de la jornada de repòs assolint una magnífica gesta que el va portar a reduir la distància que el separava del mallot groc, Louison Bobet, de més de 21 minuts a tot just 51 segons.
 

Bartali, al capdavant del Tour durant una de les etapes alpines de 1948 Foto: Font: Pinterest

 
Durant aquell 15 de juliol, el clima de revolta s’estenia arreu d’Itàlia.
El país estava en flames i així es va mantenir també durant l’endemà. Els manifestants feien descarrilar els tramvies, dinamitaven els centres de control ferroviari, tallaven les carreteres, bloquejaven el tràfic, i atacaven, arreu, les seus de la Democràcia Cristiana i dels diaris conservadors. Itàlia semblava ser el bressol d’una revolució que el govern pretenia combatre decretant l’estat de setge al port de Gènova, prohibint les reunions i manifestacions i instaurant un toc de queda a partit de les vuit del vespre.

A Torí, alguns dels principals dirigents de la FIAT van ser segrestats per obrers organitzats, al temps que els enfrontaments armats entre grups de proletaris i la policia es generalitzaven arreu. Aquestes disputes, produïdes entre el 15 i el 16 de juliol, van afegir 16 víctimes mortals a les que ja s’havien produït el mateix dia de l’atac contra Togliatti i un nou balanç de 206 ferits.

A la cambra dels diputats, agitada per l’atemptat i fidel reflex de la situació de tensió que es vivia al país, només una notícia va ser capaç de reduir la tibantor existent. El vespre del 16 de juliol, un diputat va cridar enmig del rebombori: “Atenció! Una gran notícia. Bartali ha guanyat de nou l’etapa i potser també el mallot groc. Visca Itàlia!”. Els electes descobrien així que Bartali s’havia tornat a imposar en una etapa alpina i que s’havia vestit de groc obrant un autèntic miracle atesa quina era la seva classificació quan es va produir la jornada de descans.

El groc de Bartali va tenir un efecte balsàmic en una Itàlia que vivia al límit del precipici. El vespre del 16 de juliol, els actes revolucionaris van ser substituïts per la joia col·lectiva gràcies a la proesa del corredor toscà.
 

Palmiro Togliatti, després de ser operat com a conseqüència de l’atemptat contra la seva vida que havia realitzat Antonio Pallante Foto: Corriere della Sera / Wikimedia


Per a la Democràcia Cristiana, la remuntada de Bartali era un autèntic miracle i així va ser saludada pel setmanari d’acció catòlica Giuventù, que va considerar que el ciclista havia vençut a Giuseppe Di Vittorio, el responsable de la CGIL que cridava a la vaga general i a la mobilització permanent dels treballadors.

El cert és que no només els triomfs del democratacristià Bartali al Tour van servir per calmar la situació pre-revolucionària que vivia Itàlia. El mateix Togliatti, aquell comunista a qui Stalin havia ofert el seu metge personal i que, paradoxalment, duia el nom de Palmiro perquè havia nascut en un Diumenge de Rams, coincidint amb el dia en que Crist havia entrat aclamat a Jerusalem, va fer una crida a la distensió des de la mateixa habitació d’hospital on es recuperava de les ferides i de l’operació.

La consigna de Togliatti, afegida a l’epopeia de Bartali, va fer el seu efecte. A partir del 17 de juliol de 1948, els carrers italians van començar a tranquil·litzar-se. Ni revolució ni guerra civil, el país va anar tornant paulatinament a la normalitat mentre veia com el seu ciclista predilecte s’atansava cada cop més a París vestit amb el preuat mallot groc.
 

Gino Bartali, amb el mallot groc que l’acreditava com a vencedor del Tour de 1948 Foto: sportvintage.it


El corredor toscà va tenir temps, fins i tot, de guanyar una darrera etapa, la setena del seu compte particular en aquest Tour de 1948, abans d’arribar, el 25 de juliol, a la capital francesa on va certificar la seva segona victòria a la Grande Boucle. Quan Gino va pujar al podi, la situació a Itàlia distava molt de la que s’hi havia viscut feia tot just deu dies. El palmarès que l’equip nacional transalpí va presentar en aquella cursa hi va tenir molt a veure. Els italians van guanyar el mallot groc, el gran premi de la muntanya i ni més ni menys que 10 de les 21 etapes de la prova.

D’aquesta forma, Bartali i els corredors transalpins van evitar el triomf d’una revolució comunista deixant per a la història que la seva formidable actuació al Tour de 1948 havia canviat per sempre la crònica d’Itàlia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació