Sap que Artur Mas, els consellers presos i Jordi Sànchez són partidaris de l'abstenció o de negociar el sí, però també que Puigdemont no hi té un excessiu interès i vol fer costat a la posició de Laura Borràs, dirigent de la seva confiança i cap de files a Madrid i ferma partidària del no. Avui hi ha una cimera a Lledoners per decidir i el debat és, com a mínim, ben viu. Oriol Marchus en dona els detalls.
Pere Aragonès va preparar ahir el terreny perquè la decisió sobre la investidura no sigui presa des del Govern sinó des dels partits. ERC és partidària de facilitar-la, si més no ara. Si hi ha un segon debat a la tardor perquè Sánchez no surt ara ja veurem què fan els republicans amb la sentència del Suprem a punt de veure la llum.
En tot cas, la disposició d'ERC i els seus 15 diputats a votar el candidat del PSOE posa fàcil a JxCat dir no i poder passar pàgina del pacte de la Diputació i els dels consells comarcals, on també s'ha fet notar la nova sociovergència tal com recull Aida Morales. N'hi ha una dotzena. Un dels que semblava tancat amb aquesta fórmula malgrat les pressions en contra era el del Maresme, però ahir a la nit l'acord es va frustrar pel no de Ciutadans a sumar-se a una aliança que incorporava, a més del PSC i JxCat, els comuns i el PP. El presidirà ERC, la força més votada, amb suport dels nacionalistes.
Tornant a la investidura, Pedro Sánchez no pensa moure un dit per atreure's el vot independentista perquè no vol pagar cap preu. Si fa o no fa el mateix li passa amb Pablo Iglesias, a qui no vol al govern. Pensa que en unes noves eleccions hi guanyaria. Més li valdria, però, no confiar-se. El nou vot que va rebre a l'abril provenia de Podem i d'abstencionistes espantats amb la possibilitat d'un govern condicionat per Vox. No està clar que hi tornin a confiar. Uns perquè estan decebuts amb la seva actitud i altres perquè potser l'estratègia de la por ja no funcionarà. Més encara després de veure'l pidolar l'abstenció de Cs i el PP per ser president. A la dreta la va perjudicar la seva divisió a les demarcacions petites. Ara difícilment cometrien l'error. Vés que no ens trobem amb noves eleccions i un tripartit de dretes. Sobre tot plegat us aconsello l'opinió de Pep Martí.
Festivals... i el Sónar. Ja tenim a tocar el cap de setmana. Ve carregat de coses per fer i no quedar-se a casa. Arnau Urgell les recull aquí. Els festivals manen a l'estiu. Per seguir-los i saber què hi veureu us aconsello la recopilació en detall que en fan Laura Estrada i Maria Fernández.
Un dels més internacionals i seguits és el Sónar, la gran celebració de la música del futur. El festival multitudinari degà de Catalunya arrenca aquest dijous la seva 26a edició amb un total de 149 shows –80 dels quals estrenes absolutes– d'artistes procedents de 36 països. Al recinte de la Fira de Barcelona, tot i la vaga de muntadors, i al de la Gran Via de l'Hospitalet, els més de 100.000 assistents que s'hi esperen podran ballar fins a no poder més amb les actuacions de Bad Bunny, Underworld, Disclosure, Skepta, Arca o Bad Gyal, la catalana de la música trap més internacional. Fins diumenge, al Sónar s'hi donen cita les estrelles globals de l'electrònica de ball i els ritmes urbans i l'exploració artística als marges geogràfics i sonors. Si us interessa la música, la creativitat i la tecnologia, el festival té tots ingredients per viure-hi una experiència única. Roger Fontus n'explica els detalls i hi serà cada dia.
Vist i llegit
Pedro Sánchez, m'hi referia abans, és amant del risc. No en els seus projectes polítics però sí per avançar posicions polítiques en l'àmbit personal. Sobre això, i sobre el risc que representaria que no es posés d'acord amb Podem i s'anés a unes noves eleccions, escrivia aquest interessant article el filòleg Jordi Amat a La Vanguardia. Un "nou cicle" que, segons ell, no portaria res de bo.
El passadís
Celestino Corbacho, exalcalde de l'Hospitalet de Llobregat i exministre de Treball amb Rodríguez Zapatero, ja és membre del ple de la Diputació de Barcelona, organisme que havia presidit en el passat. Era un dels seus objectius. Així ho van comprovar els seus companys de candidatura de la plataforma de Manuel Valls a l'Ajuntament de Barcelona. En gairebé totes les reunions prèvies a les eleccions municipals, en què s'analitzaven estratègies, discurs i possibles escenaris postelectorals i pactes, Corbacho intervenia, expliquen els presents, per insistir en la seva voluntat de ser membre de la Diputació, si podia ser amb despatx, cotxe i assistent. El tema va acabar sent tan insistent que més d'un membre de la candidatura va acabar fent broma de la seva pretensió. Sigui com sigui, el veterà polític -que s'ha integrat en el grup municipal de Ciutadans a l'Ajuntament de Barcelona- ja ha aconseguit ser membre del ple. Per la resta, li caldria com a mínim ser al govern de l'ens i per ara no està previst.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1936 començava la Guerra Civil espanyola després que un grup de generals feixistes, que acabarien comandats ràpidament per Francisco Franco, concretessin la seva sublevació contra la legalitat republicana amb el factor desencadenant de l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo. Franco va arribar al Marroc des de les Canàries i es va posar al capdavant de l'exèrcit colonial, que aviat va conquerir el sud d'Espanya reprimint militants d'esquerres de tota condició i enfrontant-se a la República, a la que va ser fidel una part sensible però minoritària de l'exèrcit.
A Catalunya, part de l'exèrcit es va revoltar però alguns comandaments es van mantenir fidels i, amb la Guàrdia Civil, les milícies i els efectius de la Generalitat es va sufocar el cop d'estat. Els feixistes no van entrar al Principat fins a finals del 38, un cop perduda la batalla de l'Ebre, que va marcar el final d'un conflicte que va deixar pas a una dictadura de quasi 40 anys i a una postguerra marcada per l'exili, les penúries, una forta repressió i, en el cas català, la pèrdua de les institucions i la prohibició de la llengua. Aquest Trinxeres de TV3 explicava com es va viure el 18 de juliol i la guerra a Barcelona.
L'aniversari
El 18 de juliol de l'any 1918 va nàixer a l'aleshores Unió Sud-africana (després Sud-àfrica) l'advocat, polític i defensor dels drets humans Nelson Mandela, que va morir el 2013 després d'haver estat president de la república i posar fi a l'apartheid entre negres i blancs que pervivia al país des de l'època colonial i que va aïllar el règim de Pretòria en els seus darrers anys. Mandela liderava el Congrés Nacional Africà, un moviment patriòtic, d'esquerres i antisegregació, que va fer oposició, també violenta, al govern "blanc". Això li va costar 27 anys de presó.
La seva llibertat va implicar el final de la segregació i la democratització del país. Va rebre el premi Nobel de la Pau el 1993 i ser escollit president per sufragi universal el 1994 (ocuparia el càrrec fins al 1999) i va liderar la política de reconciliació. La pel·lícula Invictus -aquí en podeu veure una de les escenes més mítiques- escenifica molt bé aquells anys a través del rugbi, esport tradicionalment practicat pels blancs en aquell país. Sud-àfrica va acollir el 1995 el mundial i aquell equip, que va rebre l'escalf de Mandela i de molts ciutadans de color, es va proclamar campió.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure-t'hi