Josep Corbella: sense ciència no hi ha paradís

Coneixeu l’anècdota del científic Michael Faraday quan va explicar els seus experiments al ministre d’Hisenda britànic William Gladstone? Faraday havia descobert la inducció electromagnètica i Gladstone, que no aconseguia veure les implicacions de l’avenç, li va fer la pregunta que solen fer els polítics als científics:

– Però, al final, això per a què serveix?
– Senyor –va contestar Faraday sense immutar-se-, molt probablement ben aviat podreu cobrar impostos per això.

Més de 150 anys més tard, l’anècdota continua vigent.
 

"Faraday era un explorador, com tots els grans científics"

Faraday era un explorador, com tots els grans científics. La seva feina consisteix a aventurar-se en territoris desconeguts, en la intimitat dels àtoms o els confins de l’univers, en llocs que ningú no ha visitat abans. Allà és on es revelen noves realitats que abans estaven ocultes. És una activitat de risc, sense garanties d’èxit, no apta per als qui tenen por de sortir de la zona de confort.

S’enfronten al mateix repte que els artistes que exploren noves formes d’expressió. Quan Picasso s’endinsa en el cubisme, o quan Miles Davis electrifica el jazz, emprenen camins que no saben on els duran. Assumeixen riscos. Però no són salts al buit de creadors kamikazes. No saben on van, però saben per on van. Saben quin és el camí que han de seguir i, tot i que trobaran obstacles imprevistos, per més que de vegades se sentiran perduts en el seu propi laberint, saben que arribaran a una destinació interessant.
 
També és el repte al qual s’enfrontaven els exploradors que arribaven a un nou continent en el passat o els robots que recorren Mart actualment. Arribaven a una nova riba, travessaven una serralada, s’obria davant seu un enorme territori desconegut i decidien: “cap allà!”. Eren pioners, els que anaven darrere els seguien.

Qui són els pioners avui dia? Qui són els exploradors que s’endinsen en terrenys desconeguts i expandeixen els límits de la humanitat? Ja ben pocs són viatgers, alguns són artistes i molts són científics. Cercadors que expandeixen els límits del coneixement, la tecnologia i la salut. Quan l’oncòleg Josep Baselga decideix explorar les teràpies moleculars contra el càncer i decideix “cap allà!”, mostra un camí per millorar els tractaments i reduir la mortalitat. Traça una ruta que altres seguiran.

Quan el cardiòleg Valentí Fuster decideix aventurar-se en l’endoteli –la paret interior de les artèries- per comprendre com s’originen als infarts, lidera un camí que ha dut a millorar la prevenció i el tractament de les malalties cardiovasculars. Amb aquestes millores en la prevenció i el tractament, les morts per infart en persones de menys de 60 anys, que una generació enrere eren un drama de salut pública, ara són excepcionals.

En tenim una infinitat d’exemples. El que van fer Watson i Crick amb l’ADN. El que va fer Einstein amb la relativitat. Sense oblidar Max Planck amb la física quàntica. Tim Berners-Lee, amb la World Wide Web d’internet. Steve Jobs, amb l’iPhone…
 

Gràcies a tots ells, avui és possible viure en una gran part del món sense por, sense fam, sense fred, sense dolor i pràcticament sense malalties prematures.

 
Gràcies a tots ells, i a tota una legió més d’exploradors, avui és possible viure en una gran part del món sense por, sense fam, sense fred, sense dolor i pràcticament sense malalties prematures. Una gran part de la humanitat ha deixat enrere el patiment que havia estat la norma durant la major part de la història i ha arribat a les portes del paradís. En aquest progrés cap al benestar, els científics han estat imprescindibles.

Però no n’hi ha prou amb la ciència per avançar. Quan l’explorador desembarca en el nou continent i comença a cavalcar cap al llunyà oest, darrere seu hi ha les persones que construiran comunitats en allò que abans era un desert. Hi ha els pagesos que cultivaran la nova terra. Els colons que aixecaran les primeres cases. Els arquitectes i urbanistes que construiran ciutats. Els jutges i governants que establiran normes de convivència. Els pastors i pensadors que transmetran valors.
 
Tots ells són imprescindibles. Si no els segueix ningú, l’aventura de l’explorador és vana. Exactament el mateix que els passa als exploradors científics. Darrere del visionari que aposta per les teràpies moleculars, hi han d’anar les empreses que desenvolupin els fàrmacs, els governs que els regulin i els hospitals on s’atendrà els malalts. I hi han d’anar, que també són imprescindibles, els pensadors que vetllaran perquè els avenços s’apliquin en benefici de les persones.
 

El progrés de la humanitat és una aventura col·lectiva.

Perquè la ciència, si us fixeu en el que ha passat al llarg de la història, no és un progrés lineal cap a un futur millor. És una cursa d’obstacles en la qual, per cada dos passos endavant, se’n fa un enrere. Els descobriments de la física van dur –entre altres avenços- l’electricitat a les cases per no morir de fred, la refrigeració a les cuines per no morir de gana i tècniques de diagnòstic per no morir de malalties que avui es poden guarir. Però també van dur la bomba atòmica, els accidents nuclears i la catàstrofe climàtica. I precisament perquè tota creació conté una llavor de destrucció, com més ràpids són els avenços, més ràpida pot ser també la caiguda a l’abisme.

Per això és imprescindible que la recerca científica es complementi amb una reflexió serena sobre com volem deixar el món als nostres fills. Si els volem deixar un llegat de pau o un caos preapocalíptic. La resposta a com s’han de fer servir els avenços, a quina direcció hem de prendre entre tots, no la poden donar només els científics que obren el camí. El progrés de la humanitat, ho sap tothom però de vegades convé recordar-ho, és una aventura col·lectiva. Tots anem junts en aquesta petita nau espacial que és el planeta Terra.