Arturo Fernández, molt més enllà de «chatina»

Deu fer uns quinze anys vaig veure al teatre Tívoli de Barcelona l’espectacle Esmoquing 2. Em feia gràcia veure en directe una obra protagonitzada per Arturo Fernández, comprovar in situ aquell carisma tan seu, copsar la seva força teatral, el magnetisme que tenia amb el públic i conèixer en directe aquell personatge de galant seductor que s’havia inventat feia uns anys a la televisió i del qual en treia sucosos dividends. El resultat? Un desastre. Una obra casposa, sense més. Cap gràcia, ni la més mínima. Cap possibilitat de reivindicació de res, ni tan sols com a mer plaer culpable. Una nul·litat teatral al servei d’un actor entregat a la causa però amb un personatge tronadíssim, sense rastre d’entitat còmica. Vaig al·lucinar.

Tinc debilitat pels actors veterans, per la història que acumulen, les vivències que habiten a la seva memòria, els temps que han viscut i que poden relatar-nos. I també per la seva capacitat de supervivència, de reinvenció, per les set vides que alguns d’ells tenen. L’experiència amb Esmoquing 2 em va servir per a relativitzar moltíssim l’Arturo Fernández de nou encuny, aquell que es passejava pels programes de televisió amb vestit, corbata i el “chatina” sempre a punt. Em feia gràcia quan l’escoltava parlar, explicar anècdotes, creure’s aquell paper de galant caricaturesc. Però quan el vaig veure sobre l’escenari vaig fer un reset més que notable.
 
Vaig pensar en tot això la setmana passada, quan Arturo Fernández va morir als noranta anys. Vaig pensar en el seu estimat personatge, en com s’havia fusionat amb ell aconseguint que no existís zona de separació identificable. I també vaig pensar en els dos Arturo Fernández que van existir. Un, aquest, que acabo d’esbossar. L’altre, molt més antic i amb Barcelona com a espai físic i emocional important. Doncs sí, durant els anys cinquanta i seixanta, Fernández va ser un nom destacadíssim del cinema espanyol. I entre finals dels cinquanta i la primera meitat dels seixanta va tenir una molt important presència al que coneixem com a policíac barceloní. Un bon grapat de films de gènere negre, amb trames policials molt ben travades, rodats als baixos fons de la ciutat i amb un múscul fílmic de qualitat.
 

Molt impressionant. pic.twitter.com/l0z9dQmMqW

— Toni Vall (@tonivall) July 4, 2019

Amb el director Joan Bosch va protagonitzar A sangre fría (1959) i Regresa un desconocido (1961) i amb el gran Juli Coll, Un vaso de whisky (1958), Distrito quinto (1959) i Los cuervos (1964). Especialment mítica és la segona d’elles, adaptació d’una obra teatral de Josep Maria Espninàs que es diu És perillós fer-se esperar i amb el coprotagonisme del gran Albert Closas. Un clàssic imprescindible d’aquest subgènere fascinant i també del cinema espanyol. La carrera cinematogràfica de Fernández es va estendre de manera molt prolífica durant els anys setanta i va anar transitant progressivament cap a la comèdia. Alguns cops amb un treball de guió i de personatges interessant i d’altres prefigurant el que poc després seria conegut com “espanyolada”.
 
Sigui com sigui, per què me’n recordo avui d’Arturo Fernández? Doncs perquè massa vegades oblidem que les persones poden ser polièdriques, que poden haver viscut diverses vides dins del que suposadament n’és una de sola. Menysprear Arturo Fernández tenint només en compte els seus “chatina” i les seves opinions polítiques –discutibles com totes- és no només injust sinó en si mateix també molt discutible. Va ser un actor molt prolífic i també molt versàtil en els seus inicis i en la seva consolidació, entre els vint-i-cinc i els quaranta anys. Un actor que és història del cinema espanyol. Un actor amb una biografia, com tantes altres, metamòrfica, canviant, viva. És un plaer recordar-lo quan, durant uns anys memorables, va ser un autèntic senyor de Barcelona.