Alcàsser, la teoria de la conspiració i el pare de Miriam

El més fascinant d'El caso Alcàsser és Fernando García. Sí, el pare de Miriam, una de les tres noies assassinades l'any 1992 i que romanen a la memòria col·lectiva com el cas paradigmàtic de crònica negra de les últimes tres dècades. Han passat molts anys, jo era molt jove, però me'n recordo perfectament de com va ser impactant allò. També recordo que quasi immediatament vam passar a considerar Nieves Herrero una autèntica indesitjable. El primer capítol de la sèrie de Netflix és molt eloqüent en aquest sentit: l'espectacle mediàtic que es va organitzar a Alcàsser va ser una aberració. Paco Lobatón fa autocrítica. És lloable. 

Més enllà d'aquesta qüestió, llargament explorada, analitzada i molt sabuda, la sèrie té altres motius d'interès molt substancials. La impecable factura formal, la qualitat de les infografies, el valuós material d'arxiu i el seu tractament innovador, la capacitat per a reconstruir els fets amb un marge de creativitat més que notable... Però sens dubte em quedo amb un, que ja he enunciat a la primera línia. Resulta colpidor retrobar-se tants anys després amb el senyor Fernando García, percebre la seva serenitat, escoltar-lo fer memòria i, sobretot, com té de clares les coses respecte a què va passar amb la seva filla i les seves dues amigues. 

Te'n fas creus de la seva odissea. De com es va moure per recollir signatures que fessin canviar la llei i endurir-la en contra dels violadors. De com va visitar la caseta en runes on suposadament les noies van estar tancades. De com es va enfrontar a la versió oficial. De com va escoltar coses rares durant els dies immediatament posteriors. De com no es va conformar amb allò que no veia clar. Veiem imatges seves al tristament famós Mississippí de Pepe Navarro, acompanyat del periodista i criminòleg Juan Ignacio Blanco, qui de manera força al·lucinant ha mort fa només pocs dies coincidint amb l'emissió de la sèrie. 

Com a espectador no pots sinó connectar, empatitzar amb Fernando Garcia. Quedar-te un pèl hipnotitzat per la tranquil·litat d'esperit que demostra. No pots evitar pensar com ha estat la seva vida durant les últimes tres dècades. Què deu sentir, un dia rere l'altre, algú que ha perdut la seva filla i que té l'absolut convenciment que el cas està tancat en fals? Presencies el passat d'una persona que quan la seva vida se li va partir pel mig va decidir que allò no podia quedar impune. No són poques les pistes que se'ns expliquen sobre la possibilitat que els dos acusats, Miguel Ricart i Antonio Anglés -el primer condemnat i el segon suposadament fugit de la justícia des de llavors- fossin mers caps de turc.

Pel cas Alcàsser, com en tants altres, també existeix una teoria de la conspiració. Assenyala que les tres nenes no van ser segrestades, violades i assassinades per dos brètols sense escrúpols sinó que existia una trama obscura relacionada amb les snuff movies i que implicava personalitats rellevants de l'esfera política i econòmica del país. Amb la mort recent de Juan Ignacio Blanco se'ns ha explicat que aquest tenia al seu poder una gravació que corroborava aquesta teoria però que no se'n va voler desprendre en vida. Les espurnes que se'ns expliquen -i el que pots llegir a la xarxa- no semblen especialment descabellades.

La sèrie se segueix amb molt d'interès i genera ganes de saber més. És un treball audiovisual (i periodístic) de gran força. Sense la figura de Fernando Garcia seria diferent, segurament menys magnètic i profund.