Lògicament, el comportament dels partits -ERC no ha estat prou hàbil per entendre's amb JxCat abans que ho fes el PSC i els postconvergents han preferit arraconar els seus socis perquè els socialistes no són competència seva als ajuntaments- ha enutjat molts independentistes i, singularment, l'ANC. Ahir es van manifestar davant les seus dels partits. Ho explica Aida Morales.
Avui es tornaran a manifestar abans que comenci el ple a Can Serra. És evident que els partits no haurien actuat així si el procés sobiranista estigués en marxa. El que veiem, que supera les dinàmiques i casuístiques locals, és conseqüència del bloqueig polític al Govern. Que els dos partits que el comparteixen no hagin pogut ni fer una negociació mínimament seriosa ara que els comuns s'hi posaven bé és més que significatiu.
Als consells comarcals JxCat i ERC també se les estan tenint, tot i que no han donat al PSC cap presidència. Ahir a la nit es va tancar, i us ho explica Arnau Urgell en aquesta informació, un pacte al consell comarcal del Ripollès entre JxCat, PSC i MES que deixa ERC, força més votada, a l'oposició. La dura competència a les comarques interiors entre postconvergents i republicans -entre els dos acumulen la gran majoria de consellers- sumada a la lògica nacional encara fa més difícils els acords.
Quan després de la sentència del Tribunal Suprem tinguem noves eleccions, uns i altres hauran de ser molt clars sobre la seva política de pactes. Els electors tenim dret a saber-ho. Sobre la Diputació us deixo dos articles d'opinió: el de Josep-Lluís Carod-Rovira i el de Joan Foguet.
Acord en marxa a Barcelona. I on també hi ha pacte -tot i que els protagonistes no tenen majoria- és a l'Ajuntament de Barcelona. Ada Colau i Jaume Collboni el van presentar ahir i Andreu Merinous explica en cinc claus tot el que heu de saber per entendre perquè el PSC té seguretat -que se situa com a element central i on tornaran les velles receptes amb Albert Batlle-, què faran en relació al procés, el paper de Jordi Martí i com es distribuiran el poder territorial.
Vist i llegit
Per les seves relacions els coneixereu. Les portes giratòries són un tema recorrent en política. Posar-hi límits i discernir quan és un tema de vàlua professional o de retorn de favors és d'una gran dificultat. Però els expolítics també solen tenir bones relacions i això es plasma, per exemple, en la seva presència en patronats de fundacions a més de consells d'administració. De 212 ministres que hi ha hagut, 130 han tingut o tenen vinculació amb fins a 203 fundacions. En aquest interactiu d'El Confidencial podeu veure on és cada "ex" i amb qui coincideix. És obra de María Zuil, Cristina Suárez i A. Hernández.
El passadís
Les relacions entre Albert Rivera -ingressat ahir per una gastroenteritis- i alguns dels fundadors de Ciutadans s'han deteriorat des dels pactes dels taronja amb la formació ultra Vox. Un dels qui més ha mostrat la seva crítica a la línia seguida per Rivera els darrers mesos ha estat el constitucionalista Francesc de Carreras. Fa temps que ja no parlen gaire. En els darrers mesos, després que De Carreras expressés el seu desacord amb el líder, van dinar plegats amb dos amics comuns. La trobada, que s'havia de celebrar el gener, es va anar posposant i al final es va produir l'abril passat, pocs dies abans de les eleccions. En el dinar, Rivera va deixar molt clares les posicions i això no va agradar al seu interlocutor. Va ser l'escenificació d'un distanciament, malgrat la cordialitat de la trobada, i va deixar clar a De Carreras que Rivera anava ja a la seva.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1940 s'instituïa a França el règim col·laboracionista de Vichy. Derrotada pels nazis amb facilitat, amb París sotmesa a la creu gammada, França va ser dividida en una zona ocupada i una altra "lliure" però regida per dirigents aliats a Hitler. El vell mariscal Pétain, glòria de la Primera Guerra Mundial, es va convertir en el cap de l'"Estat francès", nova denominació de la República. La divisa "Llibertat, igualtat, fraternitat" va ser substituïda per "Treball, família i pàtria", instaurant-se una dictadura que va col·laborar en la persecució als jueus. Només uns pocs es van enrolar en la Resistència que va liderar el general De Gaulle i farcida de republicans espanyols. Anys més tard, es construiria un dels grans mites del nacionalisme d'estat francès: l'existència d'una França majoritàriament resistent. Però mentre la guerra va somriure als nazis, Pétain era popular i De Gaulle un nom llunyà. El col·laboracionisme és encara una pàgina incòmoda de l'imaginari francès. Aquest documental de la televisió francesa ho aborda.
L'aniversari
L'11 de juliol de 1961, avui fa 58 anys, durant la llarga nit del franquisme, cinc empresaris valents i compromesos amb el país van signar l'acta de constitució d'Òmnium Cultural. Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé van crear l'entitat en un moment històric marcat per la censura i la persecució de la cultura catalana. Van fer de l'entitat una eina fonamental de resistència nacional i de suplència de les institucions promovent la llengua i la cultura catalanes. Des d'aleshores Òmnium, la principal entitat del país, ha estat punt de referència amb les successives mobilitzacions a favor d'una Catalunya més justa i més lliure en els darrers anys. Òmnium, que ara presideix Jordi Cuixart, ha crescut espectacularment de socis durant el procés, en el que està activament implicada. Fa quatre anys n'eren 50.000. Ara en són 172.000. Avui l'entitat presenta Ho tornarem a fer, un petit assaig d'Ara Llibres sobre la desobediència del seu president, empresonat a Lledoners i a l'espera de la sentència del Suprem. Aquest vídeo en repassa la trajectòria. Felicitats i gràcies per la feina!
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure-t'hi