08
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
12:59h
Només 2.680 dones catalanes van rebre ordres de protecció per agressions masclistes, però unes 75.000 van patir-ne de molt greu, l'any passat. Representen, per tant, una de cada 28 víctimes. Aquesta és una de les conclusions del projecte "Desprotegides, malgrat tot", que uneix el periodisme de dades i l'audiovisual per fer una radiografia de la violència masclista a Catalunya i que ha estat impulsat pels periodistes Karma Peiró i Xaquín González i la documentalista Rocío Minvielle, amb el suport de la Fundació PuntCAT.
Catalunya és el territori de l'Estat on menys peticions es concedeixen, tot i créixer del 34% de les sol·licitades al 54% des del 2018, però el cert és que tan sols se'n van demanar 5.252. Ho han destacat els autors del projecte aquest dilluns, en la seva presentació, que també han destacat que n'hi va haver més, unes 9.029, que van demanar informació informació als serveis d'informació i assessorament de les dones (SIAD). La xifra de denúncies, però, és molt major, de 23.098. Dues de cada tres que van patir violència molt greu, però, no van anar als jutjats, segons l'enquesta de violència masclista del 2016, mentre que 200.000 més van patir violència greu.
Les dificultats personals i la por a les represàlies serien les causes que fan que bona part d'aquestes agressions restin invisibilitzades. Tot i això, Peiró subratlla que "les xifres no coincideixen entre les diferents administracions, no hi ha una xifra global sobre violències masclistes", així com subratlla que els professionals reconeixen que els falta formació per abordar el problema, que hi ha manca de pressupost i que no s'aplica el Conveni d'Istanbul en la matèria tot i haver-se publicat als butlletins oficials.
Entrevistes, dades i relat personal
Els autors han parlat amb professionals dels diferents passos que ha de fer una víctima fins arribar al judici, tant assessors com policies, advocats, representants de l'administració o jutges, així com han fusionat fonts de dades de diferents orígens per mostrar la problemàtica global. En tot cas, el relat es fa en base a una dona a qui el marit va intentar penjar d'una biga davant del seu fill però a qui va portar a judici posteriorment i va rebre tractament psicològic per superar el tràngol i que ara ajuda a altres víctimes.
Ella és qui explica totes les dificultats en el procés, com la necessitat d'"explicar mil cops el problema" i que finalment el jutge no la tracti amb la sensibilitat necessària: "És molt complicat denunciar, és un any i escaig de patiment, amb la parella davant a qui t'has d'enfrontar".
Catalunya és referent, però encara queda camí per fer
Peiró i González subratllen que Catalunya és referent en molts aspectes de la lluita contra la violència masclista i s'hi està treballant, "però encara falta". La llei catalana contra la violència masclista del 2008, per exemple, era referent -no calia denúncia per aconseguir ajuda, una novetat llavors- i el teixit social també és molt actiu. Igualment, han demostrat que "el 95% de dones està a menys de mitja hora d'un SIAD, l'abast és molt gran", i estan ben dotats de professionals, però igualment la majoria de víctimes no hi passa. Per contra, Catalunya és la comunitat amb menor ràtio d'efectius policials per fer front a violència masclista (6,31 agents per cada 100.000 dones).
Preguntats sobre el mite de les denúncies falses airejat sobretot per formacions com Vox, González afirma que "el percentatge és tan baix i ridícul que seria més ridícul encara donar-li més importància". Peiró insisteix que la millor garantia que no es pot fer de les denúncies falses una problemàtica real és que tota una cadena de professionals fan seguiment de cada cas, amb diner públic, i aixequen condemnes. "El preu social és tan alt que és surrealista pensar que existeix un problema en aquest sentit", insisteix.
Catalunya és el territori de l'Estat on menys peticions es concedeixen, tot i créixer del 34% de les sol·licitades al 54% des del 2018, però el cert és que tan sols se'n van demanar 5.252. Ho han destacat els autors del projecte aquest dilluns, en la seva presentació, que també han destacat que n'hi va haver més, unes 9.029, que van demanar informació informació als serveis d'informació i assessorament de les dones (SIAD). La xifra de denúncies, però, és molt major, de 23.098. Dues de cada tres que van patir violència molt greu, però, no van anar als jutjats, segons l'enquesta de violència masclista del 2016, mentre que 200.000 més van patir violència greu.
Les dificultats personals i la por a les represàlies serien les causes que fan que bona part d'aquestes agressions restin invisibilitzades. Tot i això, Peiró subratlla que "les xifres no coincideixen entre les diferents administracions, no hi ha una xifra global sobre violències masclistes", així com subratlla que els professionals reconeixen que els falta formació per abordar el problema, que hi ha manca de pressupost i que no s'aplica el Conveni d'Istanbul en la matèria tot i haver-se publicat als butlletins oficials.
Entrevistes, dades i relat personal
Els autors han parlat amb professionals dels diferents passos que ha de fer una víctima fins arribar al judici, tant assessors com policies, advocats, representants de l'administració o jutges, així com han fusionat fonts de dades de diferents orígens per mostrar la problemàtica global. En tot cas, el relat es fa en base a una dona a qui el marit va intentar penjar d'una biga davant del seu fill però a qui va portar a judici posteriorment i va rebre tractament psicològic per superar el tràngol i que ara ajuda a altres víctimes.
Ella és qui explica totes les dificultats en el procés, com la necessitat d'"explicar mil cops el problema" i que finalment el jutge no la tracti amb la sensibilitat necessària: "És molt complicat denunciar, és un any i escaig de patiment, amb la parella davant a qui t'has d'enfrontar".
Catalunya és referent, però encara queda camí per fer
Peiró i González subratllen que Catalunya és referent en molts aspectes de la lluita contra la violència masclista i s'hi està treballant, "però encara falta". La llei catalana contra la violència masclista del 2008, per exemple, era referent -no calia denúncia per aconseguir ajuda, una novetat llavors- i el teixit social també és molt actiu. Igualment, han demostrat que "el 95% de dones està a menys de mitja hora d'un SIAD, l'abast és molt gran", i estan ben dotats de professionals, però igualment la majoria de víctimes no hi passa. Per contra, Catalunya és la comunitat amb menor ràtio d'efectius policials per fer front a violència masclista (6,31 agents per cada 100.000 dones).
Preguntats sobre el mite de les denúncies falses airejat sobretot per formacions com Vox, González afirma que "el percentatge és tan baix i ridícul que seria més ridícul encara donar-li més importància". Peiró insisteix que la millor garantia que no es pot fer de les denúncies falses una problemàtica real és que tota una cadena de professionals fan seguiment de cada cas, amb diner públic, i aixequen condemnes. "El preu social és tan alt que és surrealista pensar que existeix un problema en aquest sentit", insisteix.