08
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
17:34h
L'aterratge d'Inés Arrimadas a la política espanyola no està anant com ella preveia. La portaveu de Ciutadans acumula en els darrers mesos un seguit de nyaps que estan erosionant la seva imatge. L'opció de la dirigent catalana per anar al Congrés va ser vista com un salt endavant, amb permís d'Albert Rivera, que d'aquesta manera lligava Arrimadas a la seva sort en cas d'uns mals resultats electorals. Amb el salt a Madrid, Arrimadas deixava enrere el laberint del Parlament de Catalunya, on la líder de l'oposició havia quedat en una situació d'impotència política. Però el destí ha convertit la portaveu en el rostre de totes les sobreactuacions que Ciutadans i Rivera protagonitzen aquests mesos.
La incomoditat del gir a la dreta
En la perspectiva d'Arrimadas, l'operació Madrid podia tenir elements de win-win. Un Ciutadans al govern, fos en una coalició a l'andalusa de les tres dretes o pactant amb Pedro Sánchez, la situaria a ella en l'executiu o en una posició forta. Una greu ensopegada del partit podia deixar Rivera tocat i enfonsat... Però els daus de les urnes han dibuixat un escenari impensat: Ciutadans va tenir un resultat correcte, però queda a l'oposició. L'estratègia de la direcció de "no" rotund a Sánchez dona una imatge recalcitrant i crispadora que incomoda un sector important del partit. Arrimadas és, com a portaveu, l'encarregada de posar el rostre al discurs de Rivera.
La ruptura amb Manuel Valls
Si hi ha un aspecte on les contradiccions entre Rivera i Arrimadas s'han percebut a les clares ha estat en les relacions complexes amb Manuel Valls. L'exprimer ministre francès es desfeia en elogis envers Arrimadas, mentre mantenia una distància evident amb Rivera. Quan Valls va optar per donar suport a Ada Colau, Arrimadas va considerar que no era motiu per una trencadissa, però l'endemà l'executiva decidia trencar amb Valls. Arrimadas quedava desautoritzada.
Donar la cara per Rivera contra els crítics
Davant l'allau de crítiques a l'estratègia anti-Sánchez, ha estat Arrimadas qui ha ha hagut de sortir a defensar les tesis oficials del partit, sense amagar la dificultat que li ocasionava. Això es va veure quan va haver d'argumentar el "no és no" a la investidura enfront les posicions del ja exdiputat Tony Roldán, que va acabar expressant la seva discrepància total i abandonat l'escó i el partit. A partir d'aquí, Arrimadas s'ha dedicat a afegir-se al tancament de files imposat per la direcció.
El xoc forçat amb Grande-Marlaska
El darrer episodi d'aquesta deriva d'Arrimadas cap a la sobreactuació s'ha produït aquest cap de setmana amb motiu de la presència de Ciutadans en la Marxa de l'Orgull dels col·lectius LGTBI. Unes declaracions del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, criticant el partit pels seus pactes amb l'extrema dreta i unes protestes produïdes durant la manifestació -obligant a la delegació taronja a abandonar la marxa- van desbocar Arrimadas.
La portaveu del partit va acusar el ministre d'incitar a les protestes contra Ciutadans i d'"alimentar l'odi", titllant Grande-Marlaska d'"incendiari irresponsable" i va demanar la seva dimissió. Arrimadas, acostumada al discurs agressiu contra el sobiranisme i a ser aplaudida per la classe política espanyola, s'ha vist de cop obligada a nedar en les aigües desconegudes del front madrileny, no apte per discursos fàcils. Aquestes setmanes postelectorals, esperant el debat d'investidura, se li estan fent llargs.
La incomoditat del gir a la dreta
En la perspectiva d'Arrimadas, l'operació Madrid podia tenir elements de win-win. Un Ciutadans al govern, fos en una coalició a l'andalusa de les tres dretes o pactant amb Pedro Sánchez, la situaria a ella en l'executiu o en una posició forta. Una greu ensopegada del partit podia deixar Rivera tocat i enfonsat... Però els daus de les urnes han dibuixat un escenari impensat: Ciutadans va tenir un resultat correcte, però queda a l'oposició. L'estratègia de la direcció de "no" rotund a Sánchez dona una imatge recalcitrant i crispadora que incomoda un sector important del partit. Arrimadas és, com a portaveu, l'encarregada de posar el rostre al discurs de Rivera.
La ruptura amb Manuel Valls
Si hi ha un aspecte on les contradiccions entre Rivera i Arrimadas s'han percebut a les clares ha estat en les relacions complexes amb Manuel Valls. L'exprimer ministre francès es desfeia en elogis envers Arrimadas, mentre mantenia una distància evident amb Rivera. Quan Valls va optar per donar suport a Ada Colau, Arrimadas va considerar que no era motiu per una trencadissa, però l'endemà l'executiva decidia trencar amb Valls. Arrimadas quedava desautoritzada.
Donar la cara per Rivera contra els crítics
Davant l'allau de crítiques a l'estratègia anti-Sánchez, ha estat Arrimadas qui ha ha hagut de sortir a defensar les tesis oficials del partit, sense amagar la dificultat que li ocasionava. Això es va veure quan va haver d'argumentar el "no és no" a la investidura enfront les posicions del ja exdiputat Tony Roldán, que va acabar expressant la seva discrepància total i abandonat l'escó i el partit. A partir d'aquí, Arrimadas s'ha dedicat a afegir-se al tancament de files imposat per la direcció.
El xoc forçat amb Grande-Marlaska
El darrer episodi d'aquesta deriva d'Arrimadas cap a la sobreactuació s'ha produït aquest cap de setmana amb motiu de la presència de Ciutadans en la Marxa de l'Orgull dels col·lectius LGTBI. Unes declaracions del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, criticant el partit pels seus pactes amb l'extrema dreta i unes protestes produïdes durant la manifestació -obligant a la delegació taronja a abandonar la marxa- van desbocar Arrimadas.
La portaveu del partit va acusar el ministre d'incitar a les protestes contra Ciutadans i d'"alimentar l'odi", titllant Grande-Marlaska d'"incendiari irresponsable" i va demanar la seva dimissió. Arrimadas, acostumada al discurs agressiu contra el sobiranisme i a ser aplaudida per la classe política espanyola, s'ha vist de cop obligada a nedar en les aigües desconegudes del front madrileny, no apte per discursos fàcils. Aquestes setmanes postelectorals, esperant el debat d'investidura, se li estan fent llargs.