Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

50 anys del viatge a la lluna

Què passava a Catalunya quan la humanitat va arribar a la Lluna?

Mentre els Estats Units i la Unió Soviètica es barallaven per conquerir l'univers, les aspiracions al nostre país eren més modestes

per Bernat Surroca, 18 de juliol de 2019 a les 10:30 |
Personalitats i públic veient l'enlairament de l'Apol·lo 11, a Florida | Wikimedia Commons
El 1969 hauria estat un any més en la història de la humanitat si no hagués estat per un esdeveniment concret que suposaria un abans i un després en la cursa per conquerir l'espai i entendre l'univers. En plena Guerra Freda, el 21 de juliol, l'astronauta Neil Armstrong es convertia en el primer home que trepitjava la Lluna en el marc de l'operació Apolo 11 de la NASA. La seva frase -"aquest és un petit pas per l'home, però un gran salt per a la humanitat"- va donar l'èpica necessària a un moment històric que també va obrir la porta a les teories de la conspiració més extravagants.

La Vanguardia Española es preguntava el dia 16 de juliol, quan s'enlairava la missió cap a la Lluna, per a què calia anar-hi. Malgrat els dubtes que tothom tenia (riscos, costos...), la cobertura del diari del Grupo Godó va ser extensa i completa: van explicar com era el vestit espacial dels astronautes, van dedicar un reportatge al punt exacte on allunaria la nau -el Mar de la Tranquil·litat- i explicaven quin era l'origen del mòdul que tocaria la Lluna (com tantes altres coses, venia d'Alemanya). El diari fins i tot va revelar que el "salt del cangur" o el "galop lent" eren les millors maneres de desplaçar-se per la superfície lunar.


L'expectació era alta. Tot havia de sortir bé o, si més no, tot havia de semblar que sortia bé. Una de les notícies d'aquell dia venia de Washington: la premsa criticava la "intromissió presidencial" de Richard Nixon en la gesta espacial.

Sigui com sigui, a casa nostra tothom estava a punt per a celebrar l'arribada de l'home a la Lluna. O això volia pensar un dels anunciants de La Vanguardia. El xampany Delapierre va pagar una pàgina sencera del diumenge 20 de juliol per anunciar-se. I ho va fer amb un eslògan d'allò mes entusiasta: Mañana es fiesta! La Humanidad alcanzará la Luna. Celébrelo con Delapierre (Se sentirá transportado. Como si acompañase a los astronautas...). Modèstia a part.

Mentre els Estats Units i la Unió Soviètica es barallaven en una delirant Guerra de les Galàxies per veure qui era el primer a arribar a la Lluna -els soviètics hi havien enviat una sonda el 13 de juliol que havia fracassat-, a Catalunya i a Espanya les aspiracions eren més modestes. Encara en plena dictadura i sense gaire interès en tot allò que passava més enllà de les fronteres (i encara menys fora del nostre planeta), la Información de Barcelona anunciava que representants del Banc Mundial havien visitat el port per interessar-se pels programes d'ampliació. Aquell dia, milers de barcelonins que havien marxat de la ciutat pel cap de setmana es disposaven a tornar cap a casa.

Per a la resta del país, el Noticiario de Cataluña obria amb una visita de les autoritats a les obres de la Casa de la Cultura de Martorell, que tindria una piscina coberta i un centre sanitari que s'inauguraria el Día de la provincia. A la Seo de Urgel s'inaugurava aquell diumenge el refugi de Sant Joan de l'Erm amb l'objectiu de revalorizar los bellos parajes pirenaicos. A Manresa s'aprovaven importantes proyectos urbanísticos que passaven per ampliar carrers i pavimentar-los millor, mentre que a les Cases d'Alcanar es feia arribar la llum en una zona agrícola (recordem que els Estats Units estaven a punt d'arribar a la Lluna).


El 1969, Franco designava Joan Carles de Borbó com el seu successor per deixar-ho tot atado y bien atado

En clau esportiva, el diari publicava una entrevista a l'aleshores president del Club de Futbol Barcelona, Narcís de Carreras, amb reflexions de cara a la temporada vinent, la 1969/70. El president es refermava en el càrrec malgrat els rumors que ja en aquella època sobrevolaven l'entorn culer durant les vacances, i també situava la temporada com un "punt àlgid" en la història de l'entitat i anunciava una reestructuració en el consell esportiu del club.

Pel que fa a la cultura, Barcelona era l'any 1969 la ciutat de la Gauche Divine, que tenia com a màxima representant la model i actriu catalana Teresa Gimpera. Aquell corrent aportava modernitat i aire fresc a una Espanya que vivia encara en la reclusió i la grisor del franquisme.

Francisco Franco no moriria fins al 1975, sis anys després. Ho faria al llit i deixant-ho tot atado y bien atado. I precisament per això, el dictador designava l'any 1969 Joan Carles de Borbó com el seu successor. La decisió es va ratificar el dia 22, just l'endemà que els nord-americans deixessin la petjada i la bandera a la Lluna. Coincidint amb aquesta designació, aquell any tres joves de Canet de Mar començaven a tocar per pobles i ciutats Maresme. Eren Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pascual i Toni Cruz. El seu grup es diria La Trinca i no es pensaven pas que les seves cançons satíriques serien plenament vigents 50 anys després.

La Vanguardia 20-07-1969 by naciodigital on Scribd


 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació