Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
empresaris

Jesús Gil, el populisme del «reality show»

L'empresari, que va ser president de l'Atlètic de Madrid i alcalde de Marbella, va unir com ningú els negocis corruptes, la política i el futbol, i va ser un model social d'èxit a l'Espanya dels anys 90

per Pep Martí, 7 de juliol de 2019 a les 08:09 |
Jesús Gil | Europa Press
Enric Bach i Justin Webster han fet El pionero, una sèrie documental de quatre episodis que s'estrena aquest diumenge, produïda per HBO Europa, i que retrata un dels personatges més sorprenents del que ha generat l'star sistem espanyol. Empresari, dirigent del futbol com a president de l'Atlètic de Madrid i alcalde de Marbella en una de les darreres aventures de la seva biografia, Jesús Gil y Gil va tenir sempre l'escàndol com a company de viatge. Va ser també, entre moltes altres coses, un pioner. En l'aiguabarreig entre política i negocis, en un estil marruller i populista, s'hi poden trobar precedents en molts fenòmens de l'actualitat. Un tret que ha fascinat Bach i Webster.

La vida de Jesús Gil (El Burgo de Osma, Sòria, 1933-Madrid, 2004) transcorre en 71 anys increïbles en els quals hi ha absolutament de tot: negocis exitosos i ruïnosos, delictes a manta, empresonaments, judicis, condemnes i -és clar!- indults, fama, èxit mediàtic i programes de televisió.



58 cadàvers a l'esquena... i com si res

Gil y Gil era un emprenedor sense manies. Després d'haver fet els primers calés treballant en un negoci de peces d'automòbil i venent camions envellits als quals donava una capa de pintura per enredar els conductors, va llançar-se al negoci de la construcció. Va aixecar una urbanització a Los Ángeles de San Rafael, a prop de Madrid, i va tenir sort. Una sort que se li va escapar un tràgic 15 de juny de 1969 quan es va ensorrar un restaurant seu pels mals materials de construcció i van morir 58 persones.

En un país que no fos Espanya, un personatge així ja no hauria aixecat cap. Però Gil sí. Va haver de pagar una forta indemnització als familiars de les víctimes, va ser processat i condemnat a cinc anys de presó. Però només va complir un any i mig de la pena perquè Franco el va indultar.


L'Atlètic de Madrid, del doblet a segona

Gil es va convertir en un personatge públic molts anys després, quan ja estaven apagat el record de la tragèdia de Los Ángeles de San Rafael. Va saber aprofitar el buit de poder que es va produir a l'Atlètic de Madrid el 1987, a la mort del clàssic Vicente Calderón, un home que un dia va dir que "els espanyols encara parlen poc de futbol, ho haurien de fer els tres dies abans i els tres dies després del partit". Gil va presidir el club fins al 2003, amb un parèntesi en què fou apartat del càrrec per ordre judicial. Durant el seu mandat va aconseguit dues coses difícils de reunir en un únic president: fer el doblet (campions de Lliga i de copa del rei el 1996) i baixar a segona (1999). 

Corrupció a Marbella

A començament dels noranta, Gil va fer el salt a la política. Concretament a la política local, com a alcaldable de Marbella. Ho va ser entre 1991 i 2002. En aquests anys va compatibilitzar l'alcaldia i la direcció del club de futbol, a més de conduir un programa de televisió, Las noches de tal y tal, un reality show  de Telecinco on es mostrava en un jacuzzi o una piscina amb artistes convidats com el seu cavall Imperioso. Els  escàndols de tot ordre, però, l'empaitarien fins a la mort.  

En el transcurs de la seva gestió, va haver de respondre pel cas Camisetas, un transvasament de diners de l'Ajuntament de Marbella al club madrileny, i a diversos processos per prevaricació a Marbella i simulació de contractes al club. Amb tot, el seu estil excessiu tenia partidaris i va acosneguir guanyar amb majoria absoluta tres eleccions seguides, fins que va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem.

Un avantguardista

En la biografia de Gil hi ha elements que el fan, malauradament, un pioner. Com l'ús que va saber fer de l'espectacle que generava ell mateix, convertint-lo en diners. Segurament amb un olfacte més fi del que sempre van creure els seus detractors, com a molts barruts amb èxit, alguna cosa coneixia de la psicologia humana. Sabia que l'espectacle podia ser rendible, i a això es va abocar sense contemplacions. Va entendre les claus del reality show permanent i va ser un extraordinari actor del seu personatge, fos dirigint els plenaris de l'Ajuntament de Marbella, parlant (davant les càmeres) amb el seu cavall Imperioso o amb les seves incursions televisives. Que el guió fos de jutjat de guàrdia ja és una altra qüestió.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació