David Jiménez: «Vaig sacrificar exclusives per no tractar amb les clavegueres de l'Estat»

Després de dècades treballant de corresponsal en destinacions perilloses, de les muntanyes de l'Afganistan a Timor Oriental, del Caixmir a Corea del Nord, David Jiménez va comprovar que podia haver-hi llocs molt més perillosos. Segurament, el que va passar com a director d'El Mundo va ser un dels anys que va viure més perillosament, en una lluita per preservar el bon periodisme enmig de les aigües remogudes de la política espanyola, l'aiguabarreig entre informació i opinió, i les pressions de les grans corporacions sobre els mitjans. D'aquest sotrac n'ha sorgit El Director (Libros del K.O.), ara també en català (Navona editorial), un testimoni impagable de com funciona a Espanya això de la llibertat de premsa. Hi hem conversat i això és el que ens explica.  

- 366 portades i una destitució. S'ha de destituir un director de diari perquè puguem saber la veritat?

- Se l'ha de destituir per enviar el missatge que ni tan sols els directors de diaris poden exercir la llibertat d'expressió al cent per cent. I, després, sol passar és a l'inrevés. Es destitueix un director, però la veritat no es coneix. Quants directors que han estat cessats han escrit un llibre per conèixer la veritat? La majoria s'ho callen i s'ho emporten a la tomba.

- Per què va decidir explicar-ho?

- Precisament perquè soc periodista. I em semblava absurd i contradictori, després de viure un any com aquell i ser testimoni de tot el que vaig veure, renunciar a explicar-ho hagués estat ser contrari del que soc.    

- Va ser un error acceptar la direcció d'El Mundo?

- No crec que fos un error acceptar la direcció. Per mi, l'error va ser no haver donat suport al projecte de fer un diari independent i sense lligams amb el poder. Va ser dels qui em van escollir i dels qui van intentar condicionar la meva feina.  

- Què són els Acords?

- Els Acords són un dels secrets pitjor guardats de la professió perquè, tot i que han sortit a la llum per primer cop al meu llibre, la realitat és que porten dècades operant. Són pactes pels quals les grans empreses de l'Íbex paguen a la premsa molt més del que li correspon per la seva audiència a canvi de silenciar informacions, tingui cura de la reputació dels seus directius i desi al calaix històries que poden incomodar a gent molt poderosa d'aquest país. 

- Explica en el llibre molts episodis. Si n'hagués de triar un com a més emblemàtic, quin seria?

- N'hi ha un que no sé si és el més escandalós, però jo el vaig veure amb desesperança. Va ser quan vaig intentar publicar una història de César Alierta, en aquell moment president de Telefónica, i se'm va enviar el missatge que si seguia endavant, no corria perill el meu lloc només, sinó el de companys meus. Alierta tenia un negoci hoteler compartit amb Rodrigo Rato, a Berlín. Jo vaig veure aquella amenaça com un xantatge emocional per no fer el meu treball. 
 
- L'han acusat d'haver descobert coses que ja se sabien. Tot això ja se sabia?

- Aquesta és la crítica que menys accepto, encara que no m'ha sorprès. Això és una reacció de la casta periodística. És un intent de normalitzar el que no és normal. Que hi hagi quatre directors a El Mundo en tres anys i mig és normal. Que des de Moncloa truquessin per queixar-se fins i tot de vinyetes humorístiques és normal. Que a Espanya hi hagi periodistes que s'aliïn amb les clavegueres de l'Estat per controlar la informació és normal. 

"Directius com Cebrián i Fernández-Galiano han traït l'essència del periodisme"

- Hi ha retrats que fa en el llibre que brillen de manera destacada, com el que vostè anomena El Cardenal, a qui compara amb Mazarino. Qui és Antonio Fernández-Galiano?

- Hi ha una generació de directius de mitjans, en què podem incloure Fernández-Galiano o Juan Luis Cebrián, de Prisa, que han fet molt de mal al periodisme en aquest país. Entenen el periodisme com un estri per guanyar influència, poder i diners. Parlem de directius que s'han enriquit en temps de la crisi amb grans bonus i enormes sous. Al llibre es descriu com Cebrián va guanyar 12 milions d'euros un any en què Prisa va perdre 450.000 euros. En el cas de Fernández-Galiano, el 2014 guanya 3,2 milions entre bonus i sou quan el diari havia fet dos ERO i en preparava un tercer. Directius que han intentat posar diaris importants com El País i El Mundo al servei d'un establishment polític i econòmic. Han traït l'essència del periodisme. Per això seria important una renovació en les empreses periodístiques perquè aquest tipus de directiu no tingués cap paper en el futur de la premsa.   

"Amb el procés la premsa va trencar el mur entre opinió i informació"

- Però en un tema sembla que vostè i Mazarino sí que coincidien. Era Catalunya i el procés.

- Pensi que estem parlant d'El Mundo del 2015, que no és El Mundo d'avui. La nostra posició el 2015 era crítica amb el procés, però informativament vam tractar d'explicar els fets. Després, sobretot a partir d'octubre, radicalitza el discurs. El 2015 encara no estàvem en aquesta situació. La posició editorial d'El Mundo és contrària a la independència i molt crítica amb l'actitud de la Generalitat, però jo vaig intentar informar dels fets. Perquè jo crec en la separació, el mur, entre opinió i informació. I aquest mur s'ha trencat.
 
- Creu que la premsa espanyola ha confós opinió i informació amb el procés?

- Però això de la fusió entre opinió i informació ve d'abans del procés. Ve de més lluny.  

- Però la crisi a Catalunya ho ha evidenciat?

- Sí. I també s'ha produït això a la premsa catalana. Han creat estereotips i han eixamplat la manca d'enteniment. La percepció que es té a Catalunya de la visió que hi ha a Espanya està delimitada per allò del "¡a por ellos!", i es va veure a les darreres eleccions espanyoles que als de l'"¡a por ellos!" no els ha anat massa bé. I a Madrid igual. Hi ha qui creu que aquí hi ha gent fanàtica. I quan vens a Catalunya, veus que no és així. La premsa ha aprofundit en la ferida.

"A Espanya no es fa periodisme d'investigació, es fa periodisme de filtració"

- Quanta investigació hi ha a la premsa espanyola?

- Un 1%... A Espanya no hi ha periodisme d'investigació, hi ha periodisme de filtració. Quan era a Harvard, amb la beca Niemann, vaig coincidir amb un dels periodistes d'investigació del Chicago Tribune, i em dia que a ell li exigien dues històries a l'any. Hi havia anys que feia una única història i la resta del temps estava investigant. A Espanya estem acostumats que un ministre de l'Interior com Jorge Fernández passi un paper i es publiqui l'endemà. Sense contrastos ni comprovacions. Això no vol dir que no hi hagi molts professionals fent bona feina. Però crec que s'han confós les coses i hi ha gent que ha fet carrera gràcies a intercanvis de favors.

- Jorge Fernández és una figura central del llibre.

- Quan parlava amb ell em preguntava com era possible que la seguretat d'un país depengués d'un personatge d'aquesta categoria moral. Algú que va crear una policia paral·lela amb els diners de tots els espanyols i va utilitzar periodistes per obtenir informació per destruir els seus adversaris. Aquest és un escàndol que en molts països estaria per damunt del Watergate. I és molt estrany que aquest afer hagi passat de puntetes.
 
- Per què?

- Perquè hi ha molta gent interessada en què no es parli de Jorge Fernández o de l'excomissari Villarejo. 

"Un cas com la policia paral·lela de Jorge Fernández en molts països seria més greu que el Watergate"

- Vostè va prescindir de Villarejo com a font periodística. 

- Soc conscient que un periodista no pot tenir només com a fons persones com el Dalai Lama o la mare Teresa de Calcuta. Entenc que es tinguin fonts en els baixos fons, però quan tu detectes que aquesta font et pot contaminar amb informacions fabricades, no la pots utilitzar. Jo vaig preferir sacrificar algunes exclusives per la seguretat de saber que no estàvem tractant amb les clavegueres de l'Estat. 

- Un tema delicat és el de la informació sobre la Zarzuela. Durant molts anys, el silenci còmplice va caracteritzar la informació sobre la família reial. Després, la publicació dels escàndols es va generalitzar. Com valora la informació que es dona sobre la Corona?    

- Es va trencar la impunitat, que va durar tres dècades. Jo recordo una vegada, tornant de vacances, com a les redaccions es parlava amb total normalitat de les corrupcions d'Urdangarin, però fins que els jutges van actuar, els mitjans no se'n van fer ressò. Crec que aquesta actitud ha perjudicat la monarquia perquè enviava el missatge als membres de moral més fràgil que tenien impunitat. Ara això s'ha aixecat. Encara hi ha mitjans que protegeixen el rei de manera molt cortesana. Crec que ningú ha d'estar lliure de la crítica. Tampoc els periodistes.

- En algun moment ha pensat que Enric González tenia raó quan li va dir que "el pitjor de la premsa són els seus lectors"?

- En algun moment ho pensava, sí. Em frustrava molt veure que hi havia lectors del diari que aplaudien les informacions de corrupció, o les crítiques, per exemple, quan afectaven els seus rivals polítics, i s'ofenien quan esquitxaven els seus.  

- Vostè va treballar molts anys en el diari de Pedro J. Ramírez. Creu que ha millorat o ha empitjorat el periodisme espanyol?

- És una barreja de coses. Si anem a la història d'El Mundo, veiem que és el diari que va seguir el tema de la guerra bruta i el GAL, Filesa i la corrupció del PSOE, els missatges de Rajoy a Bárcenas, la corrupció a València, Gürtel, Urdangarin... I després, per l'altre costat, tenim els forats obscurs com l'11-M, quan durant anys vam mantenir una conspiració darrera d'aquells atemptats que no existia o no vam poder demostrar. Crec que això reflecteix bé la personalitat de Pedro J. D'una banda, ser capaç d'enfrontar-se a gent molt poderosa d'aquest país, i de l'altra, una feblesa deontològica, amb una ruptura amb les normes del periodisme quan creia que era necessari. Aquí és on hi ha llums i ombres en el personatge, que ha estat decisiu en el periodisme d'aquest país i que va arribar a un poder immens, amb capacitat de treure i posar ministres.   
 
- Explica la pèrdua de columnistes amb talent i com se'ls intenta suplir amb firmes que van dretanitzar el diari. Un d'aquests suplents és Salvador Sostres. El va acomiadar nomes arribar. 

- És un petit plaer que em vaig concedir.

"Tenia clar que no podia ser director d'un diari on escrivís Salvador Sostres"

- Diu d'ell això: "Va tacar la nostra hemeroteca com ningú en la història del diari". 

- Tenia molt clar que no podia ser director d'un diari on fos columnista Salvador Sostres. Les seves columnes em semblaven una ofensa per a molta gent. No té res a veure amb la ideologia. Per mi, una cosa és elemental: respectar, no denigrar a les persones. Va ser la primera decisió que vaig adoptar. En la conversa que vam tenir, li vaig dir que no es preocupés, que trobaria de seguida un altre lloc. L'endemà, l'ABC el va fitxar. Vivim en un país on algú com Salvador Sostres pot escriure a uns quants diaris. 

- Quin cost està pagant per escriure El Director?

- El cost comença amb el distanciament amb amics. Persones que t'admiraven molt quan escrivies llibres sobre l'Orient Llunyà però quan has explicat coses més properes a ells, s'han sentit atacats. Saps també que en alguns mitjans no et convidaran, com també que no hi haurà cues per oferir-me la direcció d'un altre diari... Ho tinc assumit. Però també hi ha moltes satisfaccions. Veure que el llibre està ja en la cinquena edició, que surt l'edició en català, que té molta acceptació, que molts lectors aprecien el pas de trencar aquesta llei del silenci.  

- Va, digui'ns alguna cosa de les 50 pàgines que va decidir no publicar.

- Sempre es deixen coses fora. En aquest cas, per dos motius: per no fer un mal innecessari a algunes persones i, després, sobre coses que he vist però que no puc demostrar.