04
de juliol
del
2019
Actualitzat
a les
10:10h
Admeto que el títol d’aquest article és pura provocació. No són termes comparables els dos que hi apareixen, però serveixi per a expressar una doble sensació, un doble sentiment. Amb un punt de demagògia, també ho admeto. Espero que se m’accepti la llicència poètica. El que voldria dir d’entrada és que si hi ha avui en dia un tipus de programa televisiu noble i reivindicable són els concursos. És un gènere perenne que gaudeix sempre de bona salut. Que et fa pensar en les persones grans que se’ls miren cada dia i s’entretenen moltíssim. Aquesta companyia, ja em perdonaran la sensibleria, és impagable. No entenc que a TV3 encara no li hagin buscat un substitut digne a El gran dictat, que era un molt bon concurs.
Doncs bé, em confesso addicte a ¡Boom!, el concurs d’Antena 3 cada dia de dilluns a divendres a les vuit del vespre. Ja fa més de dos anys que hi participen Los Lobos, que han batut tots els rècords, porten guanyats més de dos milions d'euros i, segons s’ha filtrat fa pocs dies, algun dia d’aquest estiu veurem com s’emporten finalment el suculent pot que hi ha acumulat. Ja avanço que aquell dia m’emocionaré. Erundino, Valentín, Manu i Alberto (que va substituir Jose, membre inicial del grup que va morir a finals del passat febrer), així es diuen els membres del quartet. A dia d’avui formen part de moltes famílies. Cauen bé, se’ls nota naturals, ben avinguts, cultivats, amb bon humor. Destil·len intel·ligència. S’agraeix que hi hagi cada dia una petita franja televisiva en què no s’ofengui la intel·ligència de l’espectador, que s’aposti pel coneixement. I tot a través de la senzilla mecànica d’un concurs que, com aquell qui diu, cada dia és igual.
El concurs, repeteixo, un format televisiu històric, amb precedents que tots tenim al cap: llargues, llarguíssimes hores d’entreteniment, de veure la tele amb família, de jugar a endevinar. I, repeteixo, com en són d’importants els concursos per la companyia que fan a tantes persones grans, soles o no soles, sanes o atrotinades, alegres o depressives, que busquen aquell refugi diari, aquella estona en què no estan per ningú perquè a la tele hi fan el concurs.
Aquesta és la mena de tele que m’arriba, la que em quedo, la que em fa prémer el botó d’engegar. Em podeu dir carcamal i em semblarà perfecte. Estic fart de la tele del cinisme, de la mentida, dels màrtirs, dels il·luminats. He escrit Puigdemont al títol però podia haver escrit molts altres noms. El nom és el de menys. La qüestió de fons és la que importa. Ja no cola més la tele del Dia de la Marmota, el processisme, el judici, la investidura, el Borrell cap aquí i cap allà, la banda de tarats de la ultradreta, la gesticulació interminable, el nivell d’empanada mental que se’ns ha volgut inculcar i alguns han comprat gustosament. Ja n’hi ha prou dels informatius de cap de setmana en què només s’informa de les declaracions i contradeclaracions que fan els polítics. Quin nivell tan baix, tan malaltissament baix. El primer dia ja era ridícul l’invent de "La Casa de la República", ara ja fa temps que resulta penós.
L’engany col·lectiu més bèstia que algú s’hagi empescat mai versus el sistema que permet la indecència de la presó preventiva i el sistema judicial putrefacte. I d’aquí no ens movem. I ja n’hi ha un tip. I un dia dels propers tres mesos tot sembla indicar que tindrem sentència. I tot continuarà igual. I la tele continuarà donant voltes a la roda del hàmster. Quan això passi, els Lobos ja hauran guanyat el pot. I els trobaré a faltar.
Doncs bé, em confesso addicte a ¡Boom!, el concurs d’Antena 3 cada dia de dilluns a divendres a les vuit del vespre. Ja fa més de dos anys que hi participen Los Lobos, que han batut tots els rècords, porten guanyats més de dos milions d'euros i, segons s’ha filtrat fa pocs dies, algun dia d’aquest estiu veurem com s’emporten finalment el suculent pot que hi ha acumulat. Ja avanço que aquell dia m’emocionaré. Erundino, Valentín, Manu i Alberto (que va substituir Jose, membre inicial del grup que va morir a finals del passat febrer), així es diuen els membres del quartet. A dia d’avui formen part de moltes famílies. Cauen bé, se’ls nota naturals, ben avinguts, cultivats, amb bon humor. Destil·len intel·ligència. S’agraeix que hi hagi cada dia una petita franja televisiva en què no s’ofengui la intel·ligència de l’espectador, que s’aposti pel coneixement. I tot a través de la senzilla mecànica d’un concurs que, com aquell qui diu, cada dia és igual.
Estic fart de la tele del cinisme, de la mentida, dels màrtirs, dels il·luminats. He escrit Puigdemont al títol però podia haver escrit molts altres noms. El nom és el de menys
El concurs, repeteixo, un format televisiu històric, amb precedents que tots tenim al cap: llargues, llarguíssimes hores d’entreteniment, de veure la tele amb família, de jugar a endevinar. I, repeteixo, com en són d’importants els concursos per la companyia que fan a tantes persones grans, soles o no soles, sanes o atrotinades, alegres o depressives, que busquen aquell refugi diari, aquella estona en què no estan per ningú perquè a la tele hi fan el concurs.
Aquesta és la mena de tele que m’arriba, la que em quedo, la que em fa prémer el botó d’engegar. Em podeu dir carcamal i em semblarà perfecte. Estic fart de la tele del cinisme, de la mentida, dels màrtirs, dels il·luminats. He escrit Puigdemont al títol però podia haver escrit molts altres noms. El nom és el de menys. La qüestió de fons és la que importa. Ja no cola més la tele del Dia de la Marmota, el processisme, el judici, la investidura, el Borrell cap aquí i cap allà, la banda de tarats de la ultradreta, la gesticulació interminable, el nivell d’empanada mental que se’ns ha volgut inculcar i alguns han comprat gustosament. Ja n’hi ha prou dels informatius de cap de setmana en què només s’informa de les declaracions i contradeclaracions que fan els polítics. Quin nivell tan baix, tan malaltissament baix. El primer dia ja era ridícul l’invent de "La Casa de la República", ara ja fa temps que resulta penós.
L’engany col·lectiu més bèstia que algú s’hagi empescat mai versus el sistema que permet la indecència de la presó preventiva i el sistema judicial putrefacte. I d’aquí no ens movem. I ja n’hi ha un tip. I un dia dels propers tres mesos tot sembla indicar que tindrem sentència. I tot continuarà igual. I la tele continuarà donant voltes a la roda del hàmster. Quan això passi, els Lobos ja hauran guanyat el pot. I els trobaré a faltar.