El despertador: 3 de juliol

El que tenim a Europa

L'arrencada de la legislatura a les institucions comunitàries es va resoldre amb un balanç negatiu per a l'independentisme amb Puigdemont sense trepitjar l'Eurocambra i Borrell reforçat. No es pot obviar. Avui també són notícia els crítics d'ERC, el gabinet d'estudis de la Cambra, el nomenament de Suárez i Tom Cruise

per Ferran Casas , 3 de juliol de 2019 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juliol de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'arrencada de la legislatura europea es va resoldre ahir amb un balanç negatiu per a l'independentisme -que emmarca bé aquesta crònica d'Oriol March des d'Estrasburg- que el moviment no pot obviar. Malgrat el que van assegurar prèviament ells mateixos -i de forma més vehement encara els seus advocats i portaveus- Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras no van poder trepitjar Estrasburg per ocupar els escons. I el repartiment d'alts càrrecs de la UE es va resoldre amb més pes pels grans estats i, malgrat les cessions de la família socialista, amb un premi a Pedro Sánchez: Josep Borrell, flagell de l'independentisme i molt proper a Societat Civil Catalana, dirigirà la diplomàcia comunitària malgrat que no ha demostrat ser massa hàbil en les relacions públiques. Sobre la nova cúpula de la UE n'escriu aquesta aclaridora anàlisi Pep Martí en relació a què pot esperar Catalunya dels noms acordats.

Si el socialista Borrell és mala notícia, la tria del liberal belga Charles Michel per al Consell Europeu pot obrir alguna escletxa, per bé que petita (no cal enganyar-se), ja que s'havia mostrat partidari del diàleg i ofert a fer de mitjancer després de condemnar la violència policial de l'1-O. En qualsevol cas, la negociació d'aquests dies ha demostrat com Europa és un club d'estats que mercadegen amb el poder i on el vot directe ciutadà -els spitzenkandidaten socialista i popular per presidir la Comissió van ser descartats en les negociacions- no compta gens. Potser ja no caldria que s'esforcessin tant cada cop que hi ha eleccions europees a explicar el que no és.


Les dues polítiques conservadores que s'han triat per presidir la Comissió i dirigir el Banc Central no són tampoc perfils per estar esperançats: l'alemanya Ursula von der Leyen, fins ara ministra de Defensa, és una conservadora dura tot i que té la virtut de ser la primera dona que ocuparà el càrrec, i la francesa Christine Lagarde dirigia el Fons Monetari en els anys més cruels de retallades i va ser condemnada al seu país per negligència en la gestió dels fons públics.

Com deia, els vots dels ciutadans aquí compten poc. A Estrasburg es va constatar al matí (Oriol March n'ha escrit aquesta crònica) davant de milers de catalans que s'hi van desplaçar per donar suport als tres eurodiputats independentistes vetats per Espanya. De nou, la convocatòria va ser un èxit i l'independentisme va mostrar la seva capacitat de mobilització. Ja ningú parla de suflé. Ara els partits hauran de decidir si esperen sentències del TJUE o relleven els eurodiputats. Puigdemont i Comín no es van atrevir a creuar a França per temor (lògic) a ser detinguts. L'expresident no vol perdre la seva llibertat, encara que sigui al preu de l'exili i de fer cada cop menys versemblants les seves promeses electorals. De moment tot plegat es plasma en un creixement de la desafecció dels catalans cap a les institucions europees, que quantifica Roger Tugas en aquesta peça de dades.

L'independentisme va rebre ahir dos cops més: el TC va avalar per unanimitat l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i Borrell, encara en la seva faceta de ministre, va recórrer al TSJC contra les darreres delegacions a l'exterior catalanes. La CUP està revisant, en un exercici de necessària autocrítica que no s'hauria de limitar als anticapitalistes, la seva estratègia amb l'objectiu d'adaptar-la a un context polític que fa difícil el trànsit unilateral. ERC ja ho ha fet i l'espai postconvergent debat per ara la seva reorganització orgànica però no ha afrontat el debat polític de fons sobre l'estratègia per avançar cap a la República. I això no ho poden decidir els advocats. Avui no us heu de perdre l'article d'opinió de Joan Serra Carné en relació tot plegat.  



Moviments a ERC. Les noves estratègies i el fracàs de l'intent de convertir Catalunya en una república l'octubre de 2017 han deixat insatisfets. També als partits. A ERC fa temps que s'intenta articular un sector crític davant el seu gir "moderat" o "realista", poseu-li l'adjectiu que vulgueu. Els bons resultats del partit, que ha guanyat les eleccions espanyoles i les municipals, la repressió que ha dut a la presó el seu president i a l'exili la secretària general, i les dificultats objectives d'avançar cap a la ruptura han fet que fins ara no hagi quallat i els republicans hagin exhibit unitat interna malgrat les turbulències. Fa uns mesos els crítics es va organitzar el col·lectiu Nova Crida nacional a ERC, que defensava llistes unitàries amb Junts per Catalunya. No se'n van sortir i es van fer fonedissos.

Avui tornen refundats com a Col·lectiu Primer d'Octubre i, d'entrada, volen que la militància voti si cal facilitar o no la investidura de Pedro Sánchez. La direcció considera que és una decisió que correspon als òrgans del partit i prefereix esperar els moviments del PSOE i de Podem per definir-se. Al capdavant del col·lectiu crític hi ha, de nou, l'exdiputat Joan Puig, l'economista Xavier Martínez-Gil -que va intentar concórrer a les primàries davant Ernest Maragall però no va reunir avals- i Enric Pujol. El partit prepara el seu congrés per setembre.   



Vist i llegit

Isidoro Tapia, un economista que viu a Luxemburg i és de tendència liberal, feia ahir un rotund article a El Confidencial sobre la governabilitat a Espanya. Rotund i obvi per més que el PSOE s'entesti a veure-ho diferent. "Aquest cop, la culpa no serà d'Iglesias", el titulava. Carregava contra la pretensió de Pedro Sánchez, que espera ser investit a finals de juliol, de governar amb 123 escons i negar-se a incloure Podem a l'executiu amb l'argument que tenen una visió diferent sobre Catalunya. I és que el president espanyol està lluny dels 176 escons de la majoria absoluta. Vol els vots de Podem i de la dreta "per patriotisme" -dels independentistes no en vol saber res- només perquè ell és un mal menor. És difícil d'entendre la seva negativa a un govern de coalició, com hi ha en molts altres països, ajuntaments i autonomies.


 El passadís

La confirmació de Josep Ramon Rovira com a cap del gabinet d'estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona ha estat una sorpresa de la nova etapa a la institució. La candidatura independentista Eines de País, encapçalada per Joan Canadell, ha arribat a la Llotja de Mar amb ganes de canvi i de prémer l'accelerador en molts temes. Molts observadors dels moviments a la Cambra donaven per fet que Rovira seria destituït o plegaria. També ho creien persones de l'entorn de l'expresident Miquel Valls. El cap d'estudis és un tècnic amb prestigi i el gabinet que dirigeix és molt valorat dins i fora de la casa. De perfil discret, era de la confiança de Valls. Però Canadell i el seu equip volen aprofitar al màxim la bona feina feta per Rovira a l'àrea d'estudis i reforçar-la. A través dels seus informes volen reforçar l'argumentari d'una economia catalana hipotecada pels incompliments de l'Estat. I Rovira ha demostrat també capacitat de supervivència.   


 L'efemèride

Fa poc vam celebrar l'efemèride de les primeres eleccions al Congrés després del franquisme. Qui va liderar políticament tot aquell procés, i bona part de la Transició, va ser Adolfo Suárez (1932-2014), que tal dia com avui de l'any 1976 era nomenat pel rei Joan Carles I, que havia heretat del dictador Franco tot el poder, president del govern espanyol. Suárez va fer reformes i va posar en marxa en temps rècord un partit "centrista", la UCD, que tenia el suport de bona part dels governadors civils de Franco que es volien adaptar a la nova situació. Suárez va ser president fins al 1981 i, quan el seu partit es va ensorrar, va fundar el CDS, que va constatar el seu fracàs polític a principis dels 90. Va morir afectat d'Alzheimer. És una figura reconeguda però, saben els joves espanyols qui és? Mireu aquest vídeo.


 L'aniversari

El 3 de juliol de l'any 1962, avui fa 57 anys, va néixer l'actor i productor americà Tom Cruise. El seu primer gran èxit va ser, després de descartar convertir-se en monjo franciscà, Top Gun, on representava un pilot militar. El color dels diners, Nascut el 4 de juliol o The Firm són entre les seves millors pel·lícules en una carrera marcada per la varietat. Cruise és un dels reclams de l'església de la Cienciologia, considerada una secta. Com a actor, i malgrat el seu èxit i popularitat, encara no ha guanyat cap Oscar però sí tres Globus d'Or. En aquest vídeo es repassen els millors films (i també algun fiasco).

Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

Fes clic aquí per subscriure-t'hi

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació