Sant Procés, entre Estrasburg i Kehl

Entre la ciutat alemanya de Kehl i la seu del Parlament Europeu, a Estrasburg, hi ha només 7,7 quilòmetres en cotxe. Les dues localitats estan separades per un riu, el Rin, i tanmateix unides per un pont de disseny vanguardista. És la metàfora d'una Unió Europea (UE) que, després de totes les catàstrofes bèl·liques del segle XX, va decidir compartir i no competir. Però en tot projecte d'unificació hi ha mancances, reflectides en els últims temps per múltiples factors: la gestió de la crisi econòmica -que li preguntin als grecs-, el drama dels refugiats -que li preguntin a la capitana Carola Rackete- i el procés català -que li preguntin a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín-.

Uns deu mil manifestants independentistes s'han acostat aquest dimarts -Sant Procés, si es fa cas del calendari- a Estrasburg per protestar contra el veto als tres dirigents independentistes a les portes del Parlament Europeu. Quan queden pocs minuts per a les vuit del matí, part dels concentrats ja fa temps en una esplanada situada damunt d'un pont amb vistes privilegiades sobre l'Eurocambra, que viu la sessió constitutiva sense saber qui en serà el nou president. Al tràfec de nous diputats, s'hi sumen estelades i llaços grocs, pancartes de grans dimensions i càntics a favor de Puigdemont. Què farà, l'expresident? Vindrà, no vindrà? Travessarà la frontera?

El líder de Junts per Catalunya (JxCat) va efectuar ahir el trajecte en tren des de Brussel·les fins a Alemanya, on ha fet nit. Segueix la jornada matinal des de Kehl acompanyat de Gonzalo Boye, el líder de la defensa internacional dels exiliats, i també de Toni Comín -director del Consell per la República- i Josep Costa -vicepresident del Parlament-. Els responsables de la manifestació avancen que cap a les deu del matí se sabrà si Puigdemont farà acte de presència o no, i l'enigma no triga en resoldre's: no vindrà. Per què? La seva defensa argumenta que existeix el perill real d'una detenció.

Per això opten, tant Puigdemont com Comín, per gravar un vídeo des de Kehl, amb el pont de fons. "No podia venir", justifica en Lluís, un manifestant que ve des de Tarragona i que està especialment orgullós d'una pancarta que recull imatges dels exiliats. En Ferran, de Barcelona, veterà de totes les manifestacions independentistes dels últims anys, insisteix que l'Europa oficial té "altres problemes" a banda del procés. Problemes també en té l'independentisme de portes endins, potser per això els deu mil manifestants -segons assegura el Consell basant-se en xifres de la policia- entonen el clàssic "unitat" quan parla algun dels dirigents de primer nivell.
 
Passa, per exemple, quan Diana Riba -eurodiputada d'ERC i dona de Raül Romeva- i Jordi Solé -ja exprepresentant a l'Eurocambra- llegeixen una carta de Junqueras escrita des de Lledoners. "Ja no confio en els partits", confessa la Júlia, de Barcelona, que ha viatjat acompanyada d'amics i familiars com l'Helena. Totes dues, possiblement escèptiques des dels dies posteriors a l'1-O, asseguren que la independència pot anar "per llarg". Tant per llarg que els discursos majoritaris tornen a pivotar al voltant de l'autodeterminació i no de la República, a banda de gravitar a l'entorn dels presos i exiliats. Hi ha més acord, en aquest sentit, entre les bases que entre les cúpules.

El suport de l'Europa (no) oficial

Senyal d'això és, per exemple, un tuit d'Elsa Artadi -vestida amb barret i amb una bandera lligada a la cintura- per valorar que hi havia manifestants -membres de cúpules d'altres partits, potser?- amb "cares d'alegria" perquè pensen que la marxa enrere de Puigdemont el "desgasta". El que segur que desgasta és el sol que cau a plom a Estrasburg, causant d'una trentena d'atencions mèdiques per la calor. A mig acte, per exemple, els responsables sanitaris es mouen ràpidament cap a les primeres files per atendre un desmai que se soluciona amb les cames amunt i un glop d'aigua.

El glop d'aigua també el fan Gonzalo Boye i Josep Costa quan arriben, entre càntics a favor de l'advocat xilè. També són rebuts amb entusiasme una vintena d'eurodiputats que clamen a favor de l'autodeterminació i de la independència, sempre amb la comoditat de representar països que formen part de la UE des de fa anys. Si els ha entrat gana després dels parlaments, sempre poden anar a fer un volt per la manifestació, on hi ha food trucks que relaxen uns concentrats que passaran unes sis hores a ple sol. Al final, quan marxen, deixen tots els residus -ampolles d'aigua, fonamentalment- acumulats en caixes. La netedat del sobiranisme és llegendària.

També ho és la capacitat de mobilització, aquest dimarts concretada entre Kehl i Estrasburg per commemorar Sant Procés. Les pancartes demanen que Europa escolti, però l'Europa oficial està centrada en un repartiment de càrrecs allunyat dels votants. L'etapa d'Antonio Tajani, com celebra Ramon Tremosa al final de la manifestació, ja arriba al seu final.

Amb la incògnita, això sí, de si el seu successor o successora aplicarà un barem diferent a Puigdemont, Comín i Junqueras. Tots tres necessitaran més d'una pregària a Sant Procés per ocupar un escó a Estrasburg fins que l'Estat no es mogui o bé Europa l'obligui a moure's. Dos escenaris, per ara, de ciència ficció.