Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

50 anys del viatge a la Lluna

1969: hem caminat damunt la Lluna

Una missió perillosa i plena de contratemps va fer realitat el "gran salt" de la humanitat fa 50 anys enmig d'una pugna espacial per la Guerra Freda

per Irene Ramentol, 20 de juliol de 2019 a les 08:00 |
L'astronauta Edwin Buzz Aldrin, trepitjant la Lluna l'any 1969 | Wikimedia Commons
"Un petit pas per a [un] home, un gran salt per a la humanitat". Són les paraules que Neil Alden Armstrong, la primera persona a trepitjar la Lluna, va escollir per passar a la posteritat. Amb menys fortuna del que havia previst, perquè l'històric moment va fer que no pronunciés la preposició i la discussió sobre la intenció de la frase l'acompanyés fins al final.

Era l'any 1969, les tensions per la Guerra Freda havien catapultat les curses espacials, la Unió Soviètica havia enviat el primer cosmonauta a l'espai i Estats Units tenia clar l'objectiu per fer el cop d'efecte: la Lluna. "Escollim anar a la Lluna. No perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil", desafiava el 35è president dels EUA, John F. Kennedy. Set anys després es feien realitat els visionaris còmics d'Hergé (1950-1953), que havia dibuixat el seu emblemàtic personatge, Tintín, sobre l'únic satèl·lit natural de la Terra.


Va ser el 20 de juliol d'aquell any. Feia quatre dies que s'havia enlairat la quarta missió lunar de la sèrie de vols tripulats Apol·lo, a Florida. A bord, tres astronautes: Neil Alden Armstrong, Edwin Eugene Aldrin i Michael Collins. Tots tres militars, entrenats per aguantar situacions físiques i psicològiques extremes. No hi havia precedents d'èxit de la missió que tenien entre mans, però sí alguns tràgics fracassos com la fallida expedició d'Apol·lo 1 dos anys abans, que havia acabat amb la mort dels seus tripulants en incendiar-se la nau. Des de llavors, la NASA no havia fet més que refermar-se en l'objectiu d'arribar a la Lluna invertint milions i milions de dòlars fins a fer realitat l'anhelat somni americà. 
 

Neil Armstrong, comandant; Michael Collins, pilot del mòdul de control; i Edwin E. Aldrin Jr., pilot del mòdul lunar. Foto: Wikimedia Commons
 

Com la historieta del conegut reporter del serrell, el viatge d'Apol·lo 11 no va ser menys perillós. De fet, va estar ple de contratemps. "Hi havia només un 50% de possibilitats de tocar la Lluna", va arribar a confessar Armstrong pocs mesos abans de morir l'any 2012. L'aterratge al satèl·lit només es podia fer en un intent i el grau d'incertesa era molt alt pel fet que mai abans s'havia vist de prop la seva orografia. "Hi havia pendents molt empinades i roques de la mida d'un cotxe", explicava l'astronauta que va acabar optant per dirigir manualment la nau després de rebutjar el lloc previst per allunar. "Trenta segons!", cridaven al centre de control de Houston, des d'on alertaven que quedava molt poc combustible.

Dues alarmes van saltar en plena maniobra, disparant el ritme cardíac d'Armstrong fins a les 150 pulsacions per minut. "Aquesta alarma no la conec. Dieu-me què faig!", va demanar. Un grup d'experimentats controladors van poder tranquil·litzar ràpidament el comandant. Era un error informàtic que indicava que els ordinadors estaven saturats d'informació i no donaven l'abast. L'obstinació d'Armstrong va fer finalment possible l'allunatge. L'alleujament va envair els tripulants.


La primera ordre que van rebre des de Houston va ser que dormissin. "Porto 400.000 quilòmetres recorreguts, i ara em dius que he de dormir?", va queixar-se l'astronauta. Uns 600 milions d'espectadors estaven amatents al moment històric i la NASA volia esperar a la millor hora per rendibilitzar l'impacte. 

Però la insistència dels tripulants va fer avançar la previsió i sis hores després de l'allunatge, Armstrong feia el primer pas sobre la Lluna. Va ser llavors quan l'astronauta va pronunciar la lapidària frase:

ÀUDIO «Un petit pas per a [un] home, un gran salt per a la humanitat»


Durant les prop de dues hores i mitja que van ser al satèl·lit, Armstrong i Aldin van explorar el territori lunar. Van recollir 22 kg de mostres de sòl i roques lunars, van instal·lar instruments per a la detecció de sismes, partícules solars i un reflector làser. Van filmar i fotografiar la superfície, i també es van preocupar de deixar constància del pas de la humanitat. Van descobrir una placa commemorativa i van plantar la bandera dels Estats Units. Fins i tot va haver-hi temps perquè el llavors president dels Estats Units, Richard Nixon, parlés amb ells des de la Casa Blanca:

«Hola Neil i 'Buzz', els estic parlant per telèfon des del despatx oval de la Casa Blanca i segurament aquesta sigui la trucada telefònica més important mai feta, perquè gràcies al que han aconseguit, des d'ara el cel forma part del món dels homes i com ens parlen des del mar de la tranquil·litat, això ens recorda que hem de duplicar els esforços per portar la pau i la tranquil·litat a la Terra. En aquest moment únic en la història del món, tots els pobles de la Terra en formen un de sol. El que han fet ens enorgulleix i resem perquè tornin sans i estalvis a la Terra».

Armstrong va contestar:

«Gràcies, senyor president, per a nosaltres és un honor i un privilegi ser aquí. Representem no solament als Estats Units, sinó també als homes de pau de tots els països. És una visió de futur. És un honor per a nosaltres participar en aquesta missió avui».



Va arribar el moment de deixar la Lluna. Era l'operació més delicada. Tothom ho sabia i temia la maniobra. Armstrong i Aldrin només disposaven d'un motor molt petit i sense reserva de combustible per sortir de la Lluna. Mai havia estat provat a la gravetat lunar. Si l'enlairament fallava, amb el poc oxigen que tenien, es quedarien allà. No hi hauria temps per rescatar-los. Altre cop, les pulsacions de la tripulació es van disparar.

La tensió es va viure a cada racó de les estacions espacials que van controlar l'operació. També a Fresnedillas, als afores de Madrid, on hi havia un dels centres de control que feia suport a la NASA. Però l'enlairament va reeixir i l'Àguila va aconseguir acoplar-se al mòdul de comandament tal i com estava previst. 

I llavors, la maniobra final. La nau es va propulsar amb força rumb a la Terra. Va ser un viatge de setanta hores. La càpsula on viatjaven els tres astronautes, convertits ja en herois, va precipitar-se sobre l'atmosfera terrestre com un meteorit a la velocitat decreixent de 40.000 km/h i arribant a temperatures de 3.000 ºC. Després d'uns minuts de comunicacions interrompudes, Houston va rebre els primers senyals des de l'oceà Pacífic.

Era el 24 de juliol, vuit dies després del compte enrere que havia fet possible el gran salt de la humanitat que va canviar el curs de la història.  

Una petjada d'astronauta a la Lluna. Foto: Wikimedia Commons. 


Sis curiositats del primer viatge tripulat a la Lluna:

1.-  
Un equip d'enginyers de la NASA va dissenyar la bandera que van desplegar els astronautes de la missió Apol·lo 11. Van treballar-hi tres mesos. La bandera tenia un pal especial format per dues estructures telescòpiques, i entre elles una barra lateral que sostenia el drap. D'aquesta manera, encara que la Lluna no té atmosfera, semblava que estava onejant. 
 

L'astronauta Edwin Buzz Aldrin, trepitjant la Lluna l'any 1969 Foto: Wikimedia Commons


2.- Quan Neil Armstrong i Buzz Aldrin estaven recollint per la tornada a casa, Aldrin va trobar a terra del mòdul lunar la palanca d'un disjuntor que s'havia trencat. No era la palanca de qualsevol disjuntor. Havia de servir per activar el motor d'ascens que havia de treure'ls de la Lluna i col·locar-los en òrbita abans d'acoblar-se al mòdul de comandament en què els esperava Michael Collins. Després d'informar al control de la missió Armstrong i Aldrin van intentar dormir una estona mentre a terra la gent li donava voltes al problema. En despertar, Aldrin va tenir una pensada. Com que hi havia electricitat implicada, va decidir no posar-hi el dit ni usar res que tingués una punta metàl·lica. Va agafar un retolador de la butxaca que tenia al seu vestit i va ficar-lo al petit forat on havia d'haver estat la palanca. El disjuntor es va activar finalment.

3.- El primer que van menjar els astronautes sobre la Lluna a bord del mòdul Àguila va ser una hòstia, acompanyada d'unes gotes de vi. Totes dues coses venien consagrats des de la Terra. I és que Buzz Aldrin va voler oficiar una missa un cop arribats al satèl·lit. No estava al menú programat per l'agència espacial. De fet, el primer àpat previst consistia en uns daus de bacó i unes galetes.

4.- Mentre van portar posat el vestit no ho van notar, però en treure's el casc dins del mòdul lunar, els astronautes de l'Apol·lo 11 van notar un detall inesperat. La pols lunar que havien portat a les seves botes i vestits desprenia una olor intensa i molt desagradable que els recordava a la pólvora. La pols lunar no té ni de lluny la mateixa composició que la pólvora, així que l'origen d'aquesta olor segueix sent un misteri. Es creu que va ser algun tipus de reacció que es va activar en entrar en contacte amb l'aire humit de la càpsula i que poc després va desaparèixer.

5.- Prop de 400.000 persones van fer possible d'una manera o altra l'arribada de la humanitat a la Lluna. És el càlcul que va fer l'escriptor Craig Nelson, que va documentar cadascun dels treballs que es van realitzar. Els vestits espacials, per exemple, van ser confeccionats a mà per una plantilla d'una coneguda marca de llenceria. Va ser un confecció laboriosa ja que tenien 21 capes aïllants de diferents materials per poder-se protegir del foc, el desgast o la corrosió, entre d'altres.

6.- El president dels Estats Units, Richard Nixon, tenia a punt un discurs per si la missió fracassava i els tripulants morien en el viatge lunar. Començava així: 
 
«El destí ha volgut que els homes que han anat a la Lluna per explorar en pau es quedessin a la lluna per descansar en pau. Aquests valents homes, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, saben que no hi ha esperança per a la seva recuperació. Però també saben que hi ha esperança per a la humanitat en el seu sacrifici. Aquests dos homes dipositen les seves vides en l'objectiu més noble de la humanitat: la recerca de la veritat i la comprensió. [...]»
 
Aquí, la versió completa
 

Nixon salundant a Armstrong, Aldrin i Collins, en quarentena. Foto: Wikimedia Commons

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació