30
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
18:16h
El procés cap a la investidura de Pedro Sánchez avança entre interrogants. El president en funcions, que aquests dies assisteix a la cimera del G-20 al Japó, encara no ha tancat un acord amb les forces polítiques que li garanteixi engegar la legislatura. La possibilitat d'un govern de coalició entre el PSOE i Podem és la principal incertesa d'aquests dies i les dues formacions juguen una feixuga partida d'escacs. Els socialistes només ofereixen als de Pablo Iglesias tenir alts càrrecs però cap ministeri.
A la dificultat de signar un acord de govern de coalició i les pressions de sectors econòmics -més inclinats a una entesa PSOE-Ciutadans- per dificultar un executiu massa escorat a l'esquerra s'hi afegeix un tret molt propi del sistema polític espanyol: la inexistència de governs de coalició en els més de quaranta anys de democràcia.
Set presidents i cap coalició
Des de les primers eleccions democràtiques del 1977, set presidents s'han succeït a la Moncloa: els centristes Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, el socialista Felipe González, el dirigent del PP José María Aznar, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, el conservador Mariano Rajoy i ara Pedro Sánchez, líder del PSOE. Cap d'ells ha presidit un govern de coalició. En alguns casos -González, Aznar i Rajoy- els governs han disposat de la comoditat d'una majoria absoluta al Congrés.
En els altres, l'estabilitat s'ha garantit a través de geometries variables o acords de legislatura, com els que havien signat els governs de González amb CiU, els anys vuitanta i fins a mitjan dels noranta. O els que la mateixa federació nacionalista va tancar amb el PP d'Aznar el 1996, amb el Pacte del Majèstic.
Un règim parlamentari que no ho és tant
En cap dels casos anteriors, però, es va arribar a formar un govern de coalició. Cal remuntar-se als anys llunyans de la Segona República per trobar exemples d'executius de coalició, la qual cosa no deixa de ser una anomalia històrica. Malgrat que la Constitució de 1978 estableix el règim espanyol com una "monarquia parlamentària", el cert és que l'Estat continua configurat entorn a un poder executiu dominant amb uns contrapesos molt fràgils.
El control dels líders polítics sobre la maquinària dels seus partits converteix el marge de maniobra del Congrés -i en bona part dels parlaments de les comunitats- en molt residual. Quan un partit té la majoria absoluta, la seva hegemonia és total. Si no és així, es veu obligat a governar amb pactes a l'hora de legislar. Ara bé: ho fa amb el control sobre l'aparell de l'Estat, sense compartir el consell de ministres ni tampoc els organismes que en depenen. Que implica? Un poder legislatiu en realitat subordinat i àmbits del poder judicial (com el Consell General del Poder Judicial, que regeix la justícia) sotmesos al nucli dirigent del partit al govern.
El model és la França presidencialista
No hi gaire models de democràcia amb un poder executiu tan fort en relació als altres. L'únic exemple proper és el de França. De fet, és el model. La república veïna, des de la constitució de 1958, dona al poder executiu, i en concret al president, una preeminència sense gaires matisos. L'Assemblea Nacional, amb un sistema d'elecció que beneficia els primers partits, juga un paper menor, gens comparable a altres parlaments com el britànic o l'alemany.
A les dificultats d'una aliança d'esquerres dins del consell de ministres -que ja seria per ella mateixa una gran novetat-, s'hi afegeix el pes de la tradició històrica, de tot una cultura política en què el vèrtex del braç executiu acaba tenint un poder desproporcionat. A Espanya, el poder executiu -fins ara- no es comparteix. Una altra anomalia de la democràcia a l'Estat.
A la dificultat de signar un acord de govern de coalició i les pressions de sectors econòmics -més inclinats a una entesa PSOE-Ciutadans- per dificultar un executiu massa escorat a l'esquerra s'hi afegeix un tret molt propi del sistema polític espanyol: la inexistència de governs de coalició en els més de quaranta anys de democràcia.
Set presidents i cap coalició
Des de les primers eleccions democràtiques del 1977, set presidents s'han succeït a la Moncloa: els centristes Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, el socialista Felipe González, el dirigent del PP José María Aznar, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, el conservador Mariano Rajoy i ara Pedro Sánchez, líder del PSOE. Cap d'ells ha presidit un govern de coalició. En alguns casos -González, Aznar i Rajoy- els governs han disposat de la comoditat d'una majoria absoluta al Congrés.
L'estabilitat dels governs en minoria s'ha garantit a través de geometries variables o acords de legislatura, com González i Aznar amb CiU als noranta
En els altres, l'estabilitat s'ha garantit a través de geometries variables o acords de legislatura, com els que havien signat els governs de González amb CiU, els anys vuitanta i fins a mitjan dels noranta. O els que la mateixa federació nacionalista va tancar amb el PP d'Aznar el 1996, amb el Pacte del Majèstic.
Un règim parlamentari que no ho és tant
En cap dels casos anteriors, però, es va arribar a formar un govern de coalició. Cal remuntar-se als anys llunyans de la Segona República per trobar exemples d'executius de coalició, la qual cosa no deixa de ser una anomalia històrica. Malgrat que la Constitució de 1978 estableix el règim espanyol com una "monarquia parlamentària", el cert és que l'Estat continua configurat entorn a un poder executiu dominant amb uns contrapesos molt fràgils.
Cal remuntar-se als anys llunyans de la Segona República per trobar exemples d'executius de coalició, la qual cosa no deixa de ser una anomalia històrica
El control dels líders polítics sobre la maquinària dels seus partits converteix el marge de maniobra del Congrés -i en bona part dels parlaments de les comunitats- en molt residual. Quan un partit té la majoria absoluta, la seva hegemonia és total. Si no és així, es veu obligat a governar amb pactes a l'hora de legislar. Ara bé: ho fa amb el control sobre l'aparell de l'Estat, sense compartir el consell de ministres ni tampoc els organismes que en depenen. Que implica? Un poder legislatiu en realitat subordinat i àmbits del poder judicial (com el Consell General del Poder Judicial, que regeix la justícia) sotmesos al nucli dirigent del partit al govern.
El model és la França presidencialista
No hi gaire models de democràcia amb un poder executiu tan fort en relació als altres. L'únic exemple proper és el de França. De fet, és el model. La república veïna, des de la constitució de 1958, dona al poder executiu, i en concret al president, una preeminència sense gaires matisos. L'Assemblea Nacional, amb un sistema d'elecció que beneficia els primers partits, juga un paper menor, gens comparable a altres parlaments com el britànic o l'alemany.
Des de la constitució de 1958, la constitució francesa, erigida en model, dona al poder executiu i al president una preeminència sense gaires matisos
A les dificultats d'una aliança d'esquerres dins del consell de ministres -que ja seria per ella mateixa una gran novetat-, s'hi afegeix el pes de la tradició històrica, de tot una cultura política en què el vèrtex del braç executiu acaba tenint un poder desproporcionat. A Espanya, el poder executiu -fins ara- no es comparteix. Una altra anomalia de la democràcia a l'Estat.